XEVI PUJOL, Mar cendrosa. Juneda: Editorial Fonoll, 2009
Hi ha força i hi ha nervi. Com un arc tensat de profecies de folls a l’espai es mostra el gest, l’art íntim d’escriure. Xevi Pujol va guanyar el Premi de poesia Joan Duch 2008 amb aquest compendi de poemes, que és una invitació al viatge, a un trànsit cap a la vivència més jove i més sàvia. I com es poden combinar ambdues qualitats en un poema? Amb la força de mots carregats de tradició i amb el nervi d’aquells que escriuen i somriuen alhora. El poeta de Sant Bartomeu del Grau (Osona) estreny el lirisme cap a la plasmació de l’instant al full. A voltes és una tarda plàcida, a voltes és una pedra llançada a l’aigua. Pujol té una certa predilecció pel sonet com a forma mètrica i significativa, més enllà d’un ús artificial d’una llengua literària que es mostra prou dúctil i rica en matisos i tècnicament ben executada. Per una banda, hi trobem ressons, remors de veus que conrearen el sonet amb gosadia i mestratge, com ara Foix i Brossa. Per una altra banda, són abundants els poemes de vers lliure que denoten una immediatesa i una naturalitat mot més palesa quant a l’expressió i a la intenció poètica que els genera. Ens arriben amb un so més punyent aquells poemes que no defugen un to més directe, de vegades sentenciós i aforístic, en ocasions més narratiu: “El temps és un ocell d’aiguamoll, / insectívor, / i jo sóc una larva de mosquit. / Els anys són depredadors / que cacen en manada.”
Defugir el surrealisme
El poeta defuig el surrealisme com a via d’interpretació unívoca de la realitat. Se’n distancia tot fent ús també de fórmules oníriques de la imaginació. Ens mostra somnis però no pas fantasies. Allò que explica –com al segle passat ens ensenyà Joan Brossa- és fruit de la imaginació i no pas de la fantasia. Ras i curt, fer fantasia seria fer no-res. I per això el poeta ens parla d’un mar i de tants naufragis, i d’una riba i de pedres i de senders, perquè el lligam jo-natura és del tot present als seus versos, com en els poemes del seu estimat Jacint Verdaguer i d’altres com Joan Vinyoli. El simbolisme existencial d’aquest darrer és un dels camins paral·lels que vesteixen el dir del poeta de Sant Bartomeu del Grau, però tanmateix Pujol transita més a prop de la línia realista i psicològica, quotidiana i existencial dels poetes que amb mots juganers expressen el sentit dels versos tot deixant un rastre més blanc i diàfan. Com a conclusió, el poeta rebla el final de trajecte -que és aquest poemari- amb l’afirmació sense vacil·lacions de la constant transformació del viure, que suposa entre l’enyor i el somni: “l’etern comiat d’un mateix”.
Ricard Mirabete (article publicat al setmanari La Directa, núm.154, 30/09/2009)
Vivim coses diferents a les que érem, escriguérem coses diferents a les que pensàrem, pensem coses diferents a les que vam esperar, i allò que resta és diferent a allò que projectem. Gottfried Benn
Allò artístic que forma part de la poesia és l'intent d'experimentar-se a si mateix com un contingut sotmès únicament a la raó i a la sensibilitat de l'agent poètic (poeta). Quan aquest escriu un text -que pot arribar a considerar-se un poema- es proposa, en primer lloc, investigar alguna cosa de l'exterior o bé de l'interior d'un mateix. En segon lloc, exemplifica l'intent de fer confluir les forces externes -lloc, circumstàncies, individus- amb l'impuls íntim d'expressivitat de qui escriu. Tanmateix, el nivell de concordança i d'assimilació mútua d'ambdues forces de caràcter diferent determina el grau de lirisme que el poema conté i, al mateix temps, el nivell que aconsegueix de motivar en el lector.
La vida no ha de ser res més que vida quotidiana. Joan Brossa
D’entre totes les manifestacions a l’entorn del fet poètic en destaca una que remet a una necessitat d’expressar-se un mateix. Ras i curt, aquell que escriu alguna cosa anomenada poètica en un paper, o bé la recita en espais públics pensats per a la declamació, es proposa de dur a la pràctica un acte de comunicació. Ara bé, el que haurem de discutir és si el propòsit creatiu d’aquesta manifestació recau en el fet d’apel·lar al receptor possible, o només sorgeix d’un impuls interior d’expressió. És realment determinant el fet que algú escolti aquest missatge? El que hom diu requereix de la presència de l’altre? No és força agosarat creure que el que hom diu val per aquells que reben aquest missatge?
RADIO FUTURA No tocarte (en directe amb Miguel Rios, 1987)
Una cançó d'una mena d'amor, d'una mena de sentiment, d'una mena de passió. Els camins del Senyor són inescrutables i els de les persones són una via de ferrocarril que no té aturador.
JOE JACKSON You can't get what you want (till you know what you want)
I tot s'avingué als propòsits d'aquell músic que recorria carrers sense lluna; tot resplendia amb una claror que sorgia d'horitzons proscrits que ja no vestien els quatre fanals del Portal de la Pau. Ell es proposà de fer un recorregut que ja no es feia -com deia aquell poeta del port, "Ara no es fa, prò jo encara ho faria"- i tot fent-se sang als llavis repetia un cop i un altre la melodia de saxo fins que sabé què era el que ell volia... i ho va aconseguir; però no només de saber-ho, sinó també d'aconseguir-ho.
Almost blue Almost doing things we used to do There's a girl here and she's almost you Almost all the things that your eyes once promised I see in hers too Now your eyes are red from crying
Almost blue Flirting with this disaster became me It named me as the fool who only aimed to be
Almost blue It's almost touching it will almost do There's a part of me that's always true...always Not all good things come to an end now it is only a chosen few I've seen such an unhappy couple
I si algun dia caus per l'abisme dels dies t'alçaràs per la puixança de les nits en què tot és un moment del qual no podries sortir-ne il·lès, perquè la bellesa fereix igualment, com una agressió, com una paraula tallant, com una gest amable, i tot ens conforma amb un deix d'estigmes irresolubles i permanents... "i només estic provant de trobar una melodia decent, una cançó que pugui cantar amb la meva sola presència..." (U2, 2000)
Algú ha sabut crear la novocaïna per a l'ànima? per al cos sembla que sempre ha estat blanca... i per a l'ànima, serà negra? O tan sols una pols estel·lar que ens empassem del cel estrellat...? * "La vida és dura i jo també ho sóc, és millor que em donis alguna cosa perquè no mori... la vida és de color blanc i jo sóc negre, Jesús i el seu advocat tornen, oh estimada! estaràs aquí abans que desaparegui pulveritzat?" (EELS, s.XX)
ricard99 |
diaris |
dijous, 24 de setembre de 2009 | 13:04h
De l'altre cantó del poble, la gent s'arremolinava a l'entorn de la cooperativa central situada a la plaça Major. Arribaven els portaveus sindicats per la majoria ciutadana i amb una veu que espanatava mosques digueren:
- Al poble del costat els ha plogut la sentència del Tribunal i el resultat és negatiu.
Els vilatans se sentiren alleugerits pel pes que queia damunt del poble del costat. S'abraçaven i reien, practicaven balls improvistats, fins que el portaveu major els va convèncer per desfer la rotllana i anar cadascú a casa seva a fer el dinar i a engegar la televisió. Aquell dia els vilatans nostrats se sentiren bé, confortables -la desgràcia no els tocava de prop- tanmateix un cop a casa hagueren d'aguantar el pes del tedi institucional, l'espera desencisada, l'espoli fiscal i la ràdio de freqüència modulada per l'apatia, l'intrusisme nacional i aquella mena de benestar superficial i covard dels qui volen només ser esclaus en pau... i tal dia farà un any.
Al poble del costat aquella resolució del Tribunal els va fer sortir al carrer, abraçar-se i somriure, practicar balls de bastons i agermanar castellers fins a la balconada de l'ajuntament, i tot seguit reclamar els seus drets com a nació deixant de pagar tributs per existir i amb aquella mena de benestar semblant a la dignitat.
La desgràcia descobreix a l'ànima una llum que el benestar no arriba a percebre.
RADIO FUTURA
