CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS ISABEL ORTEGA RION I DAVID MADUEÑO SENTÍS

La certesa del poeta

L’empremta de la producció poètica depèn, en gran mesura, de la personalitat que la gesta: n’hi ha que, incontinents, necessiten vessar-la i publicar-la en grans quantitats, un riu cabalós que, si la brillantor acompanya, ens oferirà grans moments en forma de revolts i meandres on recrear-se. En canvi, d’altres més consirosos i perfeccionistes, necessiten de la reformulació i la reelaboració constant del material germinat, també abundós, però que prefereixen macerar amb temps i destil·lar-ne aquell licor més concentrat, més autèntic. Per això, el lapse entre un llibre i un altre —més enllà de la idiosincràsia del mercat, en què de vegades costa trobar editor i explica certs hiats temporals— pot dilatar-se més de dos anys.

Amb el poeta Ricard Mirabete observem aquesta lenta evolució. I tanmateix, els sis llibres en solitari —De Penitents a Desemparats és escrit a quatre mans amb David Caño— amb què contempla aquests darrers divuit anys són motiu de celebració: ens trobem amb el poeta més sòlid, ambiciós i resolut de la seva generació. Excel·lent coneixedor de la tradició, amb habilitat per emprar els recursos poètics segons les seves necessitats expressives, intuïtiu però sabedor de cap a on vol fer discórrer la seva poètica: sens dubte, els llibres de Ricard Mirabete resisteixen el pas del temps, no tenen pèrdua i signifiquen una singladura particular, honesta i reeixida dins el saturat panorama de la poesia catalana actual.

Per celebrar-ho, farem una petita repassada al recorregut literari de Mirabete per, finalment, desembocar en la lectura del seu darrer treball, Cel estàtic d’elevadors (2016, editorial Gregal), realitzada per una d’aquelles escriptores que injustament ocupen un discret lloc dins el panorama literari català. És el que pensa qui descobreix llibres tan notables com Runa plena o Medusa, d’Isabel Ortega Rion (Tarragona, 1955), a qui algun dia hem de dedicar unes pàgines per descobrir-la. De moment, ens ofereix les seves encertades reflexions com a lectora, que ens ajudaran a endinsar-nos millor en el darrer treball de Mirabete. Però, abans, fem una mirada retrospectiva als treballs anteriors del poeta barceloní.

De la muntanya al cel

És un lloc comú afirmar que Ricard Mirabete té una primera etapa creativa, formada pel debut d’Última ronda (1999, Premi Amadeu Oller), La gran baixada(2004) i Les ciutats ocasionals (2009), en què la ciutat postmoderna és el teló de fons d’uns versos sospesats, que amaguen molta densitat de pensament mentre transcorren enmig de l’asfalt i la solitud. Tanmateix, Radar (2012) marca un primer punt d’inflexió, en què Vic, ciutat a mig camí de l’urbs i de la ruralia, esdevé un creuament cap a nous horitzons, on l’autor es deixa il·luminar per una llum nova, nascuda d’assumir les pròpies limitacions: «Tot en mi és tan sols un raig / que passa, que crema, que lluu», diuen dos dels versos més poderosos i memorables que ha escrit el poeta. De fons, però, roman el desconcert de l’ésser davant un món que no entén, perquè els paràmetres segons es mira i se’l mira (la cultura, la poesia, la sensibilitat i el raonament) no li serveixen per aprehendre’l. Per això cada vegada marxarà més enllà, cap a la natura, cap a la tradició, cap a la puresa, a la recerca d’aquesta il·luminació besllumada: Nuclear (2015) n’és la primera passa. Per primer cop, la muntanya i la seva còrpora pesant treu el cap en la seva poesia, i el poeta decideix acostar-s’hi, ascendir-hi, buscar-hi els cels. Un cel que segueix mirant-se en contrast amb una realitat fugissera, però que permet els elevadors per atansar-s’hi: Cel estàtic d’elevadors (2016) no només segueix amb aquest joc que permet múltiples interpretacions, sinó que esdevé la culminació del procés que l’ha dut fins aquí, fins a lligar tradició i modernitat, classicisme i avantguarda, passió i raó. Les pulsions hi són, però el lector ha d’aprendre a llegir Mirabete tal com ell ha hagut d’aprendre a descriure la realitat. És, sens dubte, el resultat d’un treball exigent i perfeccionista que, ara sí, a continuació ens descriurà la poeta Isabel Ortega.

Cel estàtic d’elevadors o la recerca de l’absolut (per Isabel Ortega Rion)

Amb Cel estàtic d’elevadors, Ricard Mirabete rebla el seu gir cap a una poesia cada cop més essencialista, com ja es feia palès a Nuclear, en què la temàtica s’allunyava de l’espai urbà dels llibres anteriors per cercar, en la naturalesa, raons i raonaments sobre el sentit i el sentiment de viure.

El títol mateix és un crit heterodox contra la societat postindustrial, contra la liquiditat de les relacions, contra la deshumanització a què està abocat Occident. Un crit, però, que busca resposta: ¿El cel, la natura, és allò que roman estàtic malgrat la maquinària tecnològica que hi exerceix una certa violència? I encara més: ¿És possible accedir a un absolut que ens permeti copsar la permanència enmig del vaivé de la vida? És una pregunta que es va desenvolupant al llarg del recull a partir de les cites inicials dels poetes Josep-Ramon Bach, Lluís Calvo i Vicenç Altaió, tres representants d’un trencament conceptual de la poesia i que sostenen un diàleg obert amb diferents manifestacions de l’art, especialment amb la pintura.

Les tres parts en què està estructurat el llibre —«Parade amoureuse», «Que se m’alça la sang» i «Tot ressonava cec»— són diferents maneres d’acostar-se al dirdesprés dels intents de les avantguardes i de la postmodernitat, tot cercant, en l’estructura més clàssica de la poesia —la rima, el decasíl·lab, el sonet…—, una expressió que obri noves possibilitats de comprensió del món.

La primera part, «Parade Amoureuse», iniciada amb el poema que dona títol a la secció, la referència al quadre dadaista de Francis Picabia de 1917 permet la reflexió sobre la contraposició art-natura («fuetada d’art contra natura, / cel estàtic d’elevadors») i, de pas, també la contraposició art-amor. L’amor, representat amb el nom de Dolç —Dolça, més endavant— o Àndria, és el contrapunt líric a la mecanització de les relacions humanes; però, d’altra banda, també és una mostra de relació falsa, artificiosa, per dues raons: si aquests noms es prenen com un senyal a la manera trobadoresca, cauen en l’estereotip ja que queden encotillats per la forma, com passava en molts dels poemes de la tradició medieval; si, en canvi, pretenen ser un nom genèric de la persona estimada, la individualitat queda desdibuixada a favor de la generalització, de manera que el que es mostra és l’artificiositat de la relació. Per això crec que Mirabete, a Cel estàtic d’elevadors, més que amb un amor concret, dialoga amb un amor desvinculat de la realitat immediata per donar-li la categoria d’essència, com ho fa també, alhora, amb la naturalesa; una mostra en són alguns versos del magnífic poema «Palau del cos encès»:

 

Sóc tu quan transmutes la meravella
en cendra, i el bes, en cim profanat.
(…)
Després de la nit i l’ombra del bes
he vist la teva cintura coronada
pel cel immens —palau del cos encès—
entre geometria d’ales arborada.

 

En aquesta primera secció, s’hi veu la concentració d’imatges en què la natura, la paraula i l’amor formen un collage agermanat amb l’estructura clàssica dels poemes. Les al·lusions als elements de la tecnologia (les grues de les constructores, la kodak…) o de la cultura actual (la candy girl producte del manga) s’entrellacen amb el paisatge marí o el muntanyenc (el Montsant) mitjançant sonets o poemes rimats —la rima mai no és obstacle sinó acompanyament en aquest volgut acoblament del vell i el nou—. Absència de verbs, en els poemes, on el jo es retira per deixar pas a la contemplació i al joc lliure d’associacions. I l’amor, sacralitzat en l’església romànica, en la cartoixa de Scala Dei —amb tot el valor simbòlic de la muntanya—, en l’«Ull cru» que segella les absoltes d’Occident o en les salmòdies que representen l’origen de la contemplació de l’Univers.

El joc constant de llum i ombra, la contraposició geomètrica del cim i de l’abisme permeten recompondre una mirada inestable que va de la mudesa a la parla o viceversa:

 

Som un desert de sal d’aus fugitives.
Som l’espai del mot i mudesa estàtica.
Dins oceans distreus la nit quan arribes:
amb tu sense mi som natura erràtica.

 

El que ressona a la segona secció del recull —«Que se m’alça la sang»— més que la parla és el crit. Es tracta de poemes sense connectors —tret del punt—, sense majúscules. Semblen els més dadaistes pel que fa a la forma —tot i que la rima continua sent-hi present en molts— i els més crítics socialment: són un crit contra l’Occident ferit de mort per relacions humanes enverinades; un crit sagnant de víctima sacrificial —per això està barrejat amb al·lusions religioses—, adreçat a un absolut absent.

Aquesta segona secció és on es manifesta més l’actitud postmodernista de Mirabete, l’escepticisme amb què es distancia d’alguns «valors» occidentals, el qüestionament de les veritats absolutes, tant polítiques com filosòfiques. Ara bé, la recerca hi és constant: recerca d’una veu pròpia, recerca de fonamentació intel·lectual i recerca, com s’ha esmentat anteriorment, d’un absolut estàtic que es plantejarà obertament a l’últim poema del llibre.

La relació amorosa, amb les contradiccions que comporta el desencís, l’enyor, la pèrdua o l’assoliment sexual, vinculades a l’experiència religiosa, confereixen un seguit de bells oxímorons que doten els poemes de força plàstica, com ara en el poema «Que se m’alça la sang»: «que se’m caigué amunt», «per sempre mai encara»…, o les «parpelles immutables» de «Columna, substantiu», o bé un joc de contrastos molt interessant, com ara a «Bohèmia monàstica» (un altre oxímoron), en què vetes i fils s’entrellacen amb la intel·ligència artificial o la creu cristiana amb la bohèmia irreverent. També hi trobem ironia, especialment en els títols «Tot allò racional és real» o en «No hi ha desordre», que contradiuen el desconcert i el desordre mental del desencís amorós.

Hi ha moltes picades d’ullet a referents de la nostra cultura: a Josep Carner, amb els «porus saborosos» o els «buits saborosos», a les lletres de batalla dels cavallers medievals, o al llibre d’hores dels segles XIV-XVI, que procurava una relació personal i íntima amb la divinitat. I és que Mirabete també juga a deixar-nos pinzellades de pistes culturals perquè les hi trobem: la seva poesia demana una lectura còmplice, activa.

La tercera secció, encapçalada per una bella sinestèsia, «Tot ressonava cec», esdevé el zenit de la manifestació lírica del llibre. Els plantejaments de les parts anteriors es reprenen a un nivell més abstracte. Així, la idea de sacrifici i de sacralització de l’amor, a «Sang quiescent» o a «Solstici dels prats»; la constatació de pertànyer a una generació que enceta un nou gir en el fluir de la cultura, a «Palimpsest o lluminària del símbol en el somni»: «Perquè som el tomb i la cultura / com hereus de la lubricitat del mudament / som els orfes de costums mediterranis…»; l’afirmació de l’existència mitjançant la inspiració poètica, a «L’ull cec», poema magnífic el títol del qual reprèn el sintagma d’un dels versos de «L’ull del gest» de Vicenç Altaió i que clou amb «errant en el full desert» del mateix poema:

 

(…)
Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix arxius d’algues
transmutades en dolls de l’escuma sintàctica.
(…)
De tants miratges com d’amors en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o ponent d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa
vindràs al costat del tro i per fi cauràs amb l’aigua
de l’antic torrent errant en el full desert.

 

La recerca impossible de la veritat davant la mutabilitat de les coses a «Com sal a les mans»: «La millor certesa és la que no s’entén. / La que no admet cap raó ni tampoc / m’obliga a sojornar-hi dins, hostatjat…»; el difícil diàleg amb l’art plàstic, que mai no podrà ser la realitat externa que representa —recordem el «ceci n’est pas une pipe» de René Magritte— perquè la vida és mutable i la imatge estàtica, a «El cel de sempre»: «Sàpigues del cert / que les figures de Rouault / i de Picasso, els judicis morals / i l’escenografia geomètrica / són una revolta prevista / i que el cel avui es disfressa…», però que permet abastar la bellesa, cosa essencialment humana. La naturalesa humana és el que, al capdavall, representa el gran enigma. El mateix Rouault ho va expressar: «Un arbre contre le ciel possède le même intérêt, le même caractère, la même expression que la figurine d’un humain». La naturalesa humana i la seva relació amb el món. La naturalesa humana i la recerca de l’absolut en un univers sempre canviant. La resposta es troba en la mateixa naturalesa humana: en la capacitat de condensar la durada en un gest, tal com ho fa Mirabete en cloure el recull amb els dos versos de l’excel·lent poema «Recerca d’un absolut estàtic»:

 

I lentament passo la mà pel teu coll
i s’atura: la vida.

 

No puc estar-me de transcriure una cita d’Henri Bergson amb què Peter Handke tanca el seu gran «Poema a la durada» (traducció de Marta Pera Cucurell): «Cap imatge no pot substituir la intuïció de la durada, però una sèrie d’imatges diferents, preses d’ordres de coses molt diverses, podrien, en la convergència del seu moviment, dirigir la consciència a aquell punt on certa intuïció se’ns fa tangible.»

 

ISABEL ORTEGA RION DAVID MADUEÑO SENTÍS,

article publicat a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 209

 

ENLLAÇ:

Ricard Mirabete: poesia d’alçada

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS ISABEL ORTEGA RION I DAVID MADUEÑO SENTÍS

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS JORDI ROIG

Jordi Roig presenta Cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete.

El poeta i novel·lista Jordi Roig, autor d’Un segon després de Praga, va escriure aquest text per presentar el poemari de Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadorsel dilluns 30 de gener al Taller d’Escriptura de Cardedeu (Tec-ca).

Parlem de l’últim llibre de Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors. Fem memòria. El seu primer llibre de poemes va ser Última ronda publicat l’any 1999 que va ser premi de poesia Amadeu Oller. Després n’han vingut 5 o 6 més, tant en solitari com en col·laboracions, fins a arribar a tocar el cel, el Cel estàtic d’elevadors. També ha fet de crític literari a diversos mitjans de comunicació i col·labora sovint al diari digital de cultura Núvol.
Pel que fa al llibre que ens ocupa em permetreu que comenci amb uns versos del poema Tot allò racional és real que diuen: «tot és una mena de passat / si no m’escrius el nom a les nits». No és que aquests versos defineixin el sentit del llibre, però són un versos que m’han dut al cel. Al meu cel. Perquè tots creiem que tenim el nostre cel, però el cel és el mateix per a tothom. El cel d’en Mirabete no és un cel especial, no hi ha un cel per ell només, el que mira l’autor és la metàfora d’un lloc que és i no és, un lloc inabastable, allò que en podríem dir un altre món. Un «no-lloc» al seu imaginari més íntim.
El cel es belluga? O és la terra, la que es mou? El cel és una cosa indeterminada? Quan mirem el cel veiem una cosa concreta? Entre el concret i l’abstracte es mou el llibre que tenim entre mans. Algú podria dir que els poemes del Ricard són abstractes i d’alguna manera sí que ho són, però aquesta abstracció descriu les coses més concretes. Abans ens deia que allò que és racional és real i allò que és real és tot. Al meu parer el que ens vol explicar l’autor és l’aparença d’una cosa estàtica que es mou. Bàsicament una contradicció com Déu mana. Una d’aquelles contradiccions que duen els poetes a l’ADN. Aquest conflicte real també és un conflicte a la vida. Els elevadors, les grues, els edificis, les escales o els somnis, les esperances, l’amor, la solitud tot plegat són elevadors de la terra que s’enfilen d’alguna manera cap al cel, cap a un paradís físic o metafísic. Sovint diem: «Estar amb tu és com estar al cel». I això ho diem quan som feliços i quan el cel és perfecte, blau i ens il·lumina.
Una altra matèria real que es belluga pel llibre és l’aigua. L’aigua no és estàtica, sempre es mou i per on passa deixa rastre. Diu la Teresa Costa-Gramunt, en referència aquest poemari: «L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida». I ell, com si fos una resposta, escriu en un bell poema titulat Spirit on the water, una cançó de Bob Dylan: «Si som l’aigua que passa / per què aturar-s’hi? Sóc jo».
D’esquerra a dreta: Jordi Roig (Un segon després de Praga), Marta Pérez (Un segon fora del dubte), Ricard Mirabete (Cel estàtic d’elevadors) i Rosa Maria Pascual (On vas, Irina?)
A mi m’ha resultat un llibre inquietant. D’aquells que has de llegir dues vegades com a mínim, si poden ser tres molt millor, per assaborir el llenguatge, les metàfores, les imatges, l’estil, la cruesa i la bellesa, l’habilitat a l’hora de desgranar moments de controvèrsia i moments de pau, les creences, els dubtes, la realitat al cap i a la fi. A la contraportada, hi diu: «L’obra vol agermanar avantguarda i classicisme». Trobo que aquesta frase descriu a la perfecció d’on beu i d’on ha begut en Ricard Mirabete.
El llibre consta de tres parts. La primera, titulada Parade amoureuse, està composta per 10 poemes ben construïts, de mètrica acurada i rima treballada. Aquesta part és potser la més clàssica en la forma. La repetició com una màquina que fa moure el poeta cap al cel. El cel com a sinònim de paradís, de felicitat, d’amor etern. En aquests poemes ens parla d’una estimada, d’un ideal de bellesa. Diu: «I m’és secret el sotabosc del cim / mentre tu et pintes en sànscrit les ungles / enjogassada i rossa, com un mim».
Que se m’alça a la sang, és el títol de la segona part. Aquests dotze poemes s’allunyen de la manera clàssica, deixa de banda les majúscules i les puntuacions, com si no volgués que res ni ningú li fes la traveta, vol ser lliure. Potser creu que l’ordre el lliga al discurs i el fa sentir incòmode. M’ha fet la impressió que volia obrir portes i finestres a sentir, a experimentar, que res no el destorbi, sigui el dolor o la passió. «M’empenyia cap als estrats inferiors del ser / el fibló de poesia de la teva ofensa».
La part més llarga és la tercera, que encapçala amb el títol Tot ressonava cec. Per mi és la part en què ell ha gaudit més escrivint. Aquesta part és la que em recorda el Mirabete de tota la vida, però un esglaó més amunt. Unes imatges eficaces, un lèxic brillant, un joc de paraules –i a vegades de lletres– que demostra l’habilitat que té per fer poemes i la importància que dóna a la paraula. Aquests poemes són l’elevador que el duu a fer el camí entre el que és i el que vol ser, entre la terra i el cel, el possible i l’impossible. Com en un riu, els poemes baixen en silenci i l’aigua deixa petjada als nostres ulls i a poc a poc al nostre cor. Personalment és la part en què he gaudit més, sense desmerèixer les dues anteriors. Si és la darrera, no és per culpa de l’atzar, el poeta ha sabut triar la manera de fer-nos sentir, de fer-nos anar cap on ell volia, cap a una imatge aturada, cap a la fi. Que podria ser la mort també. «I lentament passo la mà pel teu coll / i s’atura: la vida».
Vull remarcar que aquest poemari porta una sèrie de fotografies en blanc i negre col·locades estratègicament entre les parts i que val la pena llegir encara que no duguin paraules. Són de Carles Mercader.
No em queda res més a dir, ara us toca a vosaltres endinsar-vos en aquest llibre perquè en Mirabete ens obre una porta cap a l’imprevist de la poesia i no podem defugir la invitació, perquè és un autor que s’ha de llegir, per la seva exigència, pel seu recorregut i pels seus somnis d’arribar al cel amb tots els seus elevadors a l’ànima.
Moltes gràcies.
Jordi Roig
Cardedeu, 30 de gener de 2017
Publicat dins de General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS JORDI ROIG

BOOKMOVIE de CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS

Els companys i les companyes de THEBOOKSMOVIE Poesia recitada (https://thebooksmovie.com/) han preparat un bookmovie de CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS (Editorial Gregal, 2016) de Ricard Mirabete.

Aquí el teniu:

Ricard Mirabete

Enllaços:

Editorial Gregal

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a BOOKMOVIE de CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS

ENTREVISTA AL PROGRAMA MAR DE MUSES

El poeta Alfons Navarret ens convida al programa de ràdio “Mar de muses”, de Burjassot Ràdio, a presentar Cel estàtic d’elevadors (Ed.Gregal, 2016). El programa s’emeté el dilluns 23 de gener de 2017.

Enllaç:

MAR DE MUSES

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA AL PROGRAMA MAR DE MUSES

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

0

Cel estàtic d’elevadors

Ricard Mirabete

Editorial: Gregal Maçanet de la Selva, 2016
Pàgines: 68
Preu:13 euros

El poder subtil de les paraules

Si la poesia és una manifestació que té el llenguatge com a protagonista, la seva essència consisteix a eixamplar el significat de les paraules i una de les seves millors virtuts rau, en efecte, en la construcció d’un codi que fa possible, gràcies a l’extensió dels camps semàntics, la penetració simbòlica fins a nivells d’una gran profunditat; el talent i l’ofici del poeta li dicten la mesura d’aquesta extensió connotativa.

D’ençà que es va donar a conèixer l’any 1999 en guanyar el premi Amadeu Oller amb Última ronda, Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) ha anat construint, sense pressa, una obra de notable solidesa, i en el seu nou llibre, Cel estàtic d’elevadors, ha portat aquest plantejament un pas més enllà. En aquest poemari –vehiculat per Gregal, un bon exemple de l’actual esplet de segells independents que editen poesia amb cura i bon gust–, dividit en tres parts i il·lustrat amb fotografies de Carles Mercader, l’autor ha reeixit a mantenir l’equilibri entre tradició i modernitat, així com el manté, seguint la metàfora a què s’acull, entre la quietud (cel estàtic) i el dinamisme (elevadors).

Mirabete és un autor que elabora els seus textos amb minuciositat i exigència; això, afegit a un domini excel·lent de l’idioma, el porta a construccions que atenyen, de vegades, una potència i una capacitat de suggestió sorprenents: “Som un desert de sal d’aus fugitives”. D’igual manera, el coneixement de la tradició li permet conjuminar les possibilitats que aquesta li ofereix amb formes renovadores que imprimeixen a la seva poesia un toc de modernitat que el connecta amb una sensibilitat radicalment contemporània; aquest aliatge de classicisme i avantguarda es veu reforçat també per l’habilitat amb què combina la rima i la mètrica regulars amb girs d’una calculada gosadia lèxica i sintàctica.

Cel estàtic d’elevadors l’autor ha optat per una veu que descarta la comoditat dels camins fressats, que atrapa el lector i l’obliga a seguir-lo amb els sentits tensats; només així penetrem la intenció de versos com: “Imaginar-te com sal a les mans”. Un registre que de vegades ateny un cert to aforístic: “La millor certesa és la que no s’entén”, però on també hi ha lloc per a algun llampec de tendresa: “I tants carrers que no saben amagar la teva mirada!”. Tot i que sembla moure’s plenament en el territori de l’abstracció, el poemari ens interpel·la sobre qüestions molt concretes. De fet, amb el fil conductor d’un sentiment amorós, ressegueix les emocions més fondes que afecten la nostra condició humana: “No hi ha deliri tampoc hi ha cap ordre / en els límits del cos incandescent”.

Paga la pena d’avançar per aquest bosc, sovint dens i intricat, de conceptes formalment ordits amb esperit artesà. Perquè afinar la mirada sempre és una bona proposta. Perquè la bona poesia ens ajuda a posicionar-nos en el món. I, al capdavall, “Perquè som el tomb i la cultura”.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ, article publicat a EL PUNT AVUI (18/12/2016)

EL PUNT AVUI

    
Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS MERCÈ BAGARIA

 

HI HA CELS MUDABLES?

per Mercè Bagaria

 

0

 

La poesia capaç és de desvetllar emocions pregones: tendresa, repulsió, indulgència, ràbia, el goig o el dolor de viure…, capaç és de transmutar la displicència en enardiment, en dúctil el tremp més rebec, d’alliberar l’esperit, de transportar-lo i fer-lo transitar per mons que no són els d’habitud. Tal és la seva potestat. D’aquest poder d’exaltació en fa gala el darrer poemari de Ricard Mirabete (el setè si no vaig descomptada), que porta per títol Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, un total de quaranta poemes, repartits en tres parts, que ens convoquen a «sadollar-nos d’alguna cosa prima i tèbia», a saber «que és tan fràgil i tènue com irreal el mateix cel de sempre», mentre «alba i vidre defugen el reflex del son», mentre «s’estremeix la llum en partícules de pell», mentre «amides la teva alçada des d’un cel estàtic».
El títol del poemari prové d’un vers del poema que enceta la primera part. Ambdós, primera part i poema, es titulen com una quadre de Francis Picabia: «Parade amoureuse», una pintura de 1917 que pertany al moviment dadaista, procliu a mostrar els comportaments més íntims i complexos dels humans a través d’estructures mecàniques. En el festeig de Picabia, la màquina fa al·lusió a la vida amorosa. Els nòvios estan representats per la roda (ell) i per la caixa superior (ella) i estan connectats per un mecanisme que els allunya a un de l’altre o bé els acosta, tal com passa a la vida. Que la nòvia estigui situada en un pla més elevat que el nòvio (em remet a la concepció que els poetes de l’estilnovisme tenien de la dona (donna angelicata). Aquesta sensació persisteix al llarg del deu poemes que conformen la primera part. Diu Mirabete: «Després de la nit i l’ombra del bes / he vist la teva cintura coronada / pel cel immens —palau del cos encès— / entre geometria d’ales, arborada.» I també: «Tal vegada tu, la més alta flor, / reprens la fuita del dir escapçat / per l’onada i per l’ombra besada.» A la ment em ve Petrarca i la idealització de l’amor i de l’estimada, que recull el Canzoniere. Hi ajuda la rima consonant, la musicalitat, l’ús del sonet: «Eres mirada i eres l’esclat immens / dels llavis que m’encenien les despulles: / nit transformada i de l’enyor, encens.»
L’associació de la repetició constant i invariable de la màquina amb el sentiment persistent, el desig inalterable del poeta per l’estimada, em fa pensar en l’ideal, allò que l’ésser humà concep com a màxima bellesa o perfecció. I què hi ha que pugui representar millor l’ideal de l’ésser humà que el cel? El cel com a sinònim de benestar, d’harmonia, de pau, de felicitat… El cel com el lloc meravellós on rebrem la recompensa per acarar les circumstàncies de la vida amb valentia i honestedat, on serem compensats pels patiments viscuts en aquest món terrenal. Un cel que si l’identifiquem amb el de la tradició judeocristiana resulta estàtic, sí. Però, ens parla Ricard Mirabete d’aquest cel? Juraria que no és poeta que es conformi amb un missatge únic i absolut. Més aviat esperona el lector a recórrer la senda que ell va marcant. Hi deixa molles de pa, com en el conte, per tal que ningú es perdi, però cal fer el camí fins al final per estar segurs de si el cel és a la terra, de si es troba a la passió amorosa, a la memòria, al passat o al futur o és arreu, perquè els cels són mudables, ara són aquí, ara allà, ara calen elevadors per arribar-hi o viatges a través dels porus de la pell per accedir al racó més pregó de cadascú de nosaltres.
Així, doncs, en els dotze poemes que constitueixen la part central, titulada «Que se m’alça a la sang», renuncia a la norma, la transgredeix, deixa de banda les majúscules, la puntuació, deixa que els versos flueixin lliures de traves… L’ordre, la perfecció poden ser lligams incòmodes. Cal estar oberts als contes i a les faules, a apedaçar odes a la sang i esculpir èglogues, al bressol de nit obscura, a la mirada que ens pot delatar, a l’oratge nu del crit, a la sal devastada per la ira, a l’alè criminal de la fera, al brogit de la sang, al to profètic de versos sàlmics, al so gèlid de la veu pedra, a l’última essència del plaer, a la memòriaque ho recorda tot amb exactitud… que és com dir que cal estar oberts a sentir, a sentir, sense destorbs de cap mena, tant si és la passió com el buit o l’abisme; a concebre allò que perceben els sentits com un tot dinàmic, perquè l’ésser humà tendeix a l’evolució i el pas del temps muda irremeiablement el que creiem immutable. Molt clar ho deixa el poeta en la cita que prové d’un vers de Lluís Calvo: «Deu ser així, l’eternitat: prodigi, cendra, res» i molt bé ho il·lustra el quadre que motiva el poema de Calvo: «Nu baixant l’escala» de Marcel Duchamp.

«Tot ressonava cec» dóna títol als divuit poemes, d’una gran volada, que conformen la tercera part. Hi ha tot un seguit d’elements a destacar, des de l’eficàcia de les imatges (gotims d’aridesa sàlmicamecànica sàdica de moreres endiumenjadestransito solsticis de prats…) a l’ús recurrent de l’al·literació que impregna el vers de melodies diverses com a: «Tothora una remor / d’incògnites remotes / que xerriquen i xiulen / pels retalls de les portes»  o  «Una mar brandada a l’alba / que amb badall gras ratlla mapa d’abans. / Tast d’atzar. Atzavara amagada», on juga amb la vocal a i amb la vocal neutra, per citar algun exemple. També hi trobarem una tria acurada de lèxic que posa en relleu la importància de la paraula, de la comunicació, un elevador idoni per recórrer la distància que separa el «jo» del «tu» —tal vegada de la terra al cel—, malgrat la foscor, les nits, el temps. Heus aquí una petita mostra: «La parla s’assembla a l’olfacte de flors rugoses»; «la parla dels àngels és exterior: onomatopeies espantades»; «segueixo rumiant adjectius nominals i pintant-los»; «ple de paràboles entre mosques pesants». I arreu el crit de la pell —una pell que és insaciable—, el somni als llavis, els peus descalços i l’aigua del mar, dels dolls, del torrent, dels núvols que passen amb l’aigua d’ahir… Sentim —és impossible no fer-ho— el discórrer de l’aigua, a voltes com un neguit, d’altres com un bàlsam, que ens mena cap a la fi, un dels grans temes de la literatura universal tractat per Mirabete amb encomiable exquisidesa. «Davant seu, la vida és un cel estàtic», diu el poeta, aquest cel que és com l’aigua que passa i que només podem fer que perduri a la memòria, però postil·la: «Que llunyana la vida si ens fem només grans, vora el riu». I en aquest fer-se grans, un es pregunta si tan sols es refereix a envellir, a madurar o a fer-se grans d’esperit.

       MERCÈ BAGARIA, article publicat als blogs LA VIDA BREU i CORNÈLIA ABRIL
Fitxa
Ricard Mirabete
Cel estàtic d’elevadors
Editorial Gregal, setembre 2016
Fotografies: Carles Mercader Fulquet
ENLLAÇ:

LA VIDA BREU

 

 

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS MERCÈ BAGARIA

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS LLUÍS CALVO

0

El poeta i crític Lluís Calvo ha escrit la ressenya següent a Llavor cultural, el setmanari cultural de literatura.

L’ELEVACIÓ DE LA POESIA

per Lluís Calvo

Ricard Mirabete és un autor que aporta exigència i que sempre s’endinsa en noves dreceres expressives que eixamplen els terrenys de les obres anteriors. Amb Cel estàtic d’elevadors(Gregal, 2016) el poeta signa un dels seus millors treballs, una obra en què hi trobem elements pretèrits, com el vagareig situacionista (les reflexions sobre l’espai, el caminar i la ciutat hi sovintegen) i l’abrandament romàntic, però ara al costat d’un cert aire trobadoresc i d’una recerca febril del llenguatge. Mirabete ens diu que tot és llenguatge i per això ha extremat el seu quefer, amb imatges críptiques i un gran domini de l’estructura. Tot plegat, però, sense oblidar els grans temes de l’autor: l’amor apassionat, el desencís, el record, la decadència capitalista, la ciutat com a escenari i la natura reveladora. Ara, però, ens trobem amb un poeta més madur i més monàstic, en què el recés pren forma de paraula que crea un món i el ratifica sense més justificacions. Mirabete es mostra més ancorat en la tradició i, alhora, assaja formes avantguardistes que voregen la psicodèlia, amb una fascinació envers la natura que fa que tresqui solsticis de prats.

El poeta parteix del quadre ‘Parade amoureuse’ de Francis Picabia per endinsar-nos en el seu univers. Aquí apareix per primer cop l’expressió “cel estàtic d’elevadors”, un concepte que reiterarà en altres punts del llibre. El poeta ens remet a les estructures mortes de l’amor, a una carcassa de sentiments que ens recorda les estructures mecàniques del pintor francès. El cos ha esdevingut inhòspit i hi ha un pòsit d’evidència, una agonia. Tanmateix el record també és llum i dolçor, i aquí ens endinsem en l’univers ambivalent i fetitxista de Mirabete, en les seves obsessions col·leccionistes, en el seu inquietant castell de trofeus i també en el seu canibalisme ritual (“Deixar, doncs, les flors per als altres / i ser en el teu cos nu que es menja el meu cadàver”). El poeta s’erigeix com el rodamón poètic d’un univers que ja no existeix però que l’art reconstrueix de manera incessant. El llenguatge és la fortalesa del dir, del pensament i de l’expressió artística. I a través d’ell el record passa a ser un absolut estàtic que rau més enllà de la vida en què els mortals pugem i baixem amb elevadors plens d’urgències i quefers. El poema “El cel de sempre”, ubicat al final del llibre, invoca Rouault i Picasso i fa referència a una geometria abstracta plena de símbols que remeten a la bellesa. L’absolut estàtic implica lliurar-se al record immòbil, a la fascinació absoluta d’uns fets, d’uns cossos, d’unes paraules. Amb el risc de l’abúlia i la mort. I amb l’amenaça sempre implícita, darrere les bambolines, d’una vida minúscula que cal contraposar a la Vida. I justament aquest és el repte que Mirabete afronta de manera gairebé heroica: deixar de ser per esdevenir Ésser. Per això el primer poema del llibre enllaça amb l’últim, que duu per títol “Recerca d’un absolut estàtic”. En un món assetjat per notícies apressades, on els cotxes passen de llarg i es fan tripijocs a tort i a dret (amb l’ombra parafeixista de la malaurada transició com a rerefons: “Quaranta anys d’esculpir una figura de pedra / que no es deixa dur a la vitrina d’un museu”), el poeta somnia la Vida, amb majúscules, que permet superar la vida petita que s’atura. Aquest és el missatge implícit de Cel estàtic d’elevadors, un cant erigit contra la mediocritat i a favor de l’impuls vital, tot i que la temptació de l’ideal estàtic i arquetípic sempre assetja com un bes de mort que recorda el vampirisme i que ens pot abocar a un esteticisme fructífer però alhora il·lusori.

Així doncs hi ha la mort de l’artista, del monjo, del guerrer i de l’asceta. I també hi ha elevadors que no permeten superar el llindar del cel estàtic, que es mouen amunt i avall sense anar enlloc. Però l’art és l’elevador que trenca tots els vels i murs i permet, justament, aquesta recerca de l’absolut. Per aquest motiu, per la seva militància a favor de la bellesa, Mirabete es capté com un artista a la recerca del tot o res. N’hi ha prou amb llegir poemes com “L’illa”, “El sotabosc del cim” o “El crit ocre” per adonar-se del treball febrós de llenguatge que l’autor ens proposa. L’ús de formes com el sonet marca aquest tombant formal, en què de tant en tant hi ressona algun eco de Carner o Valéry. Una estètica carregada, però, de potencial revolucionari. Hi ha res que pertorbi més l’ordre immòbil, al capdavall, que la recerca d’un ideal artístic que somogui el món?

A la segona part de l’obra, intitulada “Que se m’alça a la sang”, el verb del poeta explora nous tombants, el vers s’esquerda sense puntuació i fins i tot l’autor sembla recollir el llegat de Carles Hac Mor en poemes com “No hi ha desordre”. Ara bé, el mèrit de Ricard Mirabete rau en fer conviure registres diferenciats en un mateix llibre. El poema “Pels llampecs” té, en aquest sentit, un deix de Vinyoli i Maragall. En un altre moment el poeta ens diu, de manera ben explícita: “Sóc boscà de tambors tribals”. I el poema “Una ofensa” és un bellíssim exemple d’amor despitat. Així doncs, al costat dels registres avantguardistes també hi ha la nova reivindicació de l’ermita, el monestir i l’ascetisme. Sense oblidar el Mirabete més polític, que sempre es troba en les rutes urbanes i en els camins enmig de la natura. Aquest doble vessant reapareix en l’última secció del llibre, “Tot ressonava cec”, en què els prats siderals conviuen amb l’abnegació del trobador envers la seva estimada. Al poema “Solsticis de prats” el poeta referma la imatgeria èpica, gairebé hiperbòlica, en relació a l’amada:

 

Entre els porticons l’al·leluia

clivella la salmòdia d’un matí emboirat.

 

(…)

 

Em cremo els dits… sagno i tan a prop sóc

del nostre amor, que transito solsticis de prats.

Mirabete, en aquest llibre, és mostra més cosmològic que mai. Contraposa l’univers estàtic dels actes quotidians (“tan fràgil i tènue com irreal”) amb un ideal estàtic i geomètric que pren la forma del poema perfecte. El poeta és conscient, tanmateix, que aquesta opció potser és tan fictícia com les quimeres en què s’emmirallen bona part dels humans, però el poeta sap que almenys haurà contribuït amb més bellesa a l’ordre del món. Els seus elevadors artístics van més enllà, en qualsevol cas, del dir comú i ajuden a contemplar un panorama situat en l’alçada.

Mirabete és un poeta que ja ha assolit la maduresa, que no busca subterfugis i que va de dret a les coses importants. En aquest llibre excel·lent agermana la tradició amb l’esclat de noves formes artístiques. I aconsegueix d’edificar, poèticament, un testimoniatge dels nostres temps convulsos.

LLAVOR CULTURAL

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS LLUÍS CALVO

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

0

Enceto la lectura de Cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete, com qui accepta el repte d’esbrinar els mecanismes amagats que fan moure un enginy , sempre curiós, d’aquells que dissenyaven els humanistes del Renaixement.
Els engranatges, corretges i politges van lligant idees que apareixen aparentment disperses, formant un collage. És l’estètica d’un pensament articulat, la traducció poètica d’un paradigma, d’un univers de significat, escollit curosament contingut i forma.
El llibre, aquesta vegada, a més, comença fent referència al quadre de Francis Picabia, Parade amoureuse, la qual cosa encara ho fa més engrescador.
Renaixement i Avantguarda han estat èpoques d’eixamplament i d’humanisme. Cel estàtic d’elevadors és un assaig lúcid i lúdic que fuig dels tòpics que en cada època renoven aparença, anàlisi que es presta al joc amb curiositat entremaliada, que afinarà rimes, representarà escenes i farà us de paraules clau per obrir forrellats.
Després de Nuclear, amb trets que feien pensar en l’idealisme de Schelling, on l’home es fa conscient en la contemplació de la natura, es prova un gir cap al llenguatge i la corporalitat. El títol, sembla una al·lusió a l’embolcall simbòlic en què l’home habita, líquid amniòtic que ell mateix genera i del que s’alimenta, estructura que el rep i que utilitza per recrear-se.
Ara, és virtualitat encarnada, fuetada d’art contra natura,/ cel estàtic d’elevadors. La força creadora del desig que esclata en una multiplicitat de formes. De la unitat de Nuclear a la relacionalitat de Cel estàtic d’elevadors, hi ha el camí fet pel pensament posterior a les dues grans Guerres. Per comprendre la brutalitat, s’han de profanar tots els temples, Descobrir les clarors arran de terra;/ clavar-hi l’ull i que el traç sigui l’ombra/ transformada. Amb els dits prémer la parla, fer créixer les males herbes fins que esquerdin fonaments.
El llenguatge serà la deu que sempre raja, només si hi ha una transgressió permanent dels límits, l’aigua que mai no ha de quedar estancada, la blanca calàndria/ no fou cant abans d’esberlar la parla. Allò permanent és el moviment constant i el sòl que trepitgem, un teixit d’arrels suspeses en la primera persona del plural. Som un desert de sal d’aus furtives./ Som l’espai del mot i mudesa estàtica./ Dins oceans distreus la nit quan arribes: / amb tu sense mi som natura erràtica.
És necessari, doncs, cometre heretgia, abandonar els camins per viaranys més petits, fer fora els gossos monàstics, oblidar dogmes i recuperar els relats. Els d’un sóc desenfocat en la parla, obertura des de l’opacitat de la matèria. Un sóc, encara però, que s’afirma nu i es vesteix d’artifici, Com si no posaria a lloc les meves passes? D’aquest artifici, ja res esdevindrà sinó bellesa.

                                                                            Susanna González Turigas

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

EL CEL ESTÀTIC (EN APARENÇA) DE RICARD MIRABETE

Davant seu, la vida és un cel estàtic,/ no menteix ni somia./ Irromp de sobte… Aquests versos pertanyen al llibre Cel estàtic d’elevadors(Editorial Gregal), el darrer lliurament poètic de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). El llibre s’acompanya d’unes suggerents fotografies en blanc i negre de Carles Mercader Fulquet, que remarquen amb més intensitat les imatges poètiques de Mirabete.

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Una mirada atenta al cel ens fa veure de seguida el seu moviment (allò que irromp de sobte), tot i la seva aparença estàtica. El cel no es mou de lloc, sembla, però hi bull tanta vida: biològica, atmosfèrica, dinàmica d’energies en harmonia o en xoc, coloracions en les diferents hores del dia, senyals del pas de les estacions…

I més: el cel és metàfora d’un no-lloc, o d’un altre món on la imaginació humana situa allò que creu bo i bell, i que per als romàntics era el mateix, ja que el cel és l’hàbitat imaginari d’un paradís que alhora que és metafísic, és a dir, situat més enllà de la corporalitat, és també físic: sentir-se bé és estar al cel.

Però podem anar encara més lluny en aquesta meditació en veu alta sobre el leit motiv d’aquest poemari de Ricard Mirabete. En l’imaginari col.lectiu de la humanitat, i en això coincideixen tantes creences menys l’egípcia, que jo sàpiga, el cel es considera figura del principi masculí, així com la terra es considera figura del principi femení. I si en la regió de la terra hi ha tremolors o terratrèmols, també n’hi ha el la regió del cel, tal com diu William Blake en un dels seu versos: colèrica regió de les estrelles. I és que el cel, si ens atenem a un relat indi de la creació, és, amb la terra, una de les meitats de l’ou còsmic, imatge de l’origen del món.

El cel, la cúpula celeste, se situa per damunt dels nostres caps. Dempeus damunt la terra, els humans mirem enlaire en una doble manera de mirar: mirem el concret i l’abstracte. Aquesta manera de mirar és exactament la que llegim en el conjunt de poemes El cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete. Poemes d’aparença abstracta però que descriuen el concret. Tot el poemari de Ricard Mirabete destil.la aquesta doble mirada que al capdavall és una de sola, ja que el concret i l’abstracte estan en la mateixa polaritat de l’existència. Per aquest motiu, en un dels seus versos diu Mirabete: Del temps només en sabem l’inici/ i un dels seus enigmes. Som on som perquè hi ha terra i hi ha cel, i som fets de la naturalesa de l’una i de l’altre, però en última instància som una sola cosa, com l’ou còsmic.

Deia Miquel Martí i Pol que la poesia és una actitud davant de la vida, una pràctica. Sí, la poesia és una manera de veure i de viure el món i cada poeta hi posa la seva veu, com en una gran simfonia. El lector i la lectora de Cel estàtic d’elevadors trobarà en Mirabete una poesia amarada d’una filosofia de la vida que ve d’Heràclit, i que es desplega en el poema Spirit on the water, justament dedicat a Bob Dylan, recent i controvertit premi Nobel de Literatura, i que participa de la mateix sentir filosòfic: Si som l’aigua que passa/ per què aturar-s’hi? Sóc jo./ Centre des de l’aigua,/ somni concèntric, extasiats./ Besa l’aigua. Som purs…

L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida. Som buit, diu Mirabete en el mateix poema on també reclama romandre a l’aigua, és a dir, en la vida que flueix. I tot és tan exacte: som en el fluir com som en el centre, en l’esperit de l’aigua.

Som en l’aigua que flueix, i nedem en aquests símbols blaus, com expressa Mirabete en una figura poètica. Nedem en la vida que corre sota un cel estàtic que, sobretot en pobles i grans ciutats, sovint apareix habitat d’elevadors reals: escales, grues, pals i fils de telèfon, torres i alts edificis que s’enfilen al cel… Però també hi ha elevadors que s’enfilen al món, no menys real, de l’imaginari: somnis, creences, utopies, esperances, cels interiors.

I el poeta és al mig de l’escala, la real i la imaginària, pujant i baixant graons, ara impregnats de terra ara impregnats de cel en la dinàmica de la vida absoluta i relativa, abstracta i concreta. El cel estàtic, imatge de l’absolut de l’existència, pren forma concreta en el real de la Vida manifestada (l’autor l’escriu amb majúscula en més d’un vers) que es vesteix de llarg i es fa tan curta. Quines figures poètiques més belles, aquestes de Mirabete, per dir-nos que la Vida esdevé, i que en ella, tal com es mostra, tot sembla que sigui ara.

I, sí, tot és ara, tot esdevé ara mateix, lectora, lector que llegeixes aquest comentari en veu alta sobre Cel estàtic d’elevadors. Mireu si ens ha dut lluny, la poètica de Ricard Mirabete en aquella actitud davant la vida que és la de no ser-hi en va, de contemplar-ne i de viure’n el paisatge físic, però també el paisatge metafísic. El poeta ho diu amb paraules contundents: Res no declaro sinó que sóc afirmat. Afirmat en la vida i en una escriptura que, en la seva formalització, vol agermanar classicisme i avantguarda en grafits de sang sota un cel estàtic d’elevadors. El dinàmic i l’estàtic en harmonia i la poesia com a vehicle d’una forma humana de permanència.

TERESA COSTA-GRAMUNT, Article publicat a Nuvol, el digital de cultura el 27 d’octubre de 2016

NÚVOL

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

ENTREVISTA A APARADOR DE POESIA

aparador de poesia 5 octubre 2016

El programa Aparador de Poesia de Ràdio Sant Vicenç de Montalt, conduït pel poeta Pius Morera, va entrevistar el passat 5 d’ocubre Ricard Mirabete amb motiu de la publicació del seu últim poemari, Cel estàtic d’elevadors. Mirabete, a més, va aprofitar l’ocasió per recitar alguns dels poemes que hi apareixen.

Fotografia: Pius Morera.

Enllaç: APARADOR DE POESIA

EDITORIAL GREGAL

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA A APARADOR DE POESIA