QUAND

MANU-ORIOL.-POEMA-LACTE

Il·lustració de Manu Oriol, L’acte (2015)

QUAND
Quand brûle le vert au sommet.
Quand la lumière décroissante grandit.
Quand l’escargot griffe la branche,
quand il laisse sur mes mains les traces.
Quand glisse la glace jusqu’au visage.
Quand l’ombre croît sur le mur.
Quand arrive l’heure implacable.
Quand le temps s’enroule dedans moi.

Le monde est l’ombre de la fatigue.

Ricard Mirabete, Quand (traducció d’Helena Badell). Poema inclòs al llibre Última ronda (Edicions de La Magrana, 1999).

QUAN

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

           Ricard MirabeteÚltima ronda (Edicions de La Magrana, 1999)

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

DE L’EMBRIÓ

 

Poema inclòs a Nuclear (Edicions Terrícola, 2015).
Enregistrat per Marta Pérez i Sierra a Premià de Dalt (17/04/2016) en motiu de la Festa del Hanami, amb Carles Duarte, Clara Mir i Anna Garcia Garay.

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

NUCLEAR, SEGONS ANTONI NOMEN

 

 

RICARD MIRABETE O LA FI DE LA UTOPIA

per Antoni Nomen

Nuclear, el recull de 31 poesies publicat ara fa un any per Ricard Mirabete, ha suscitat dos debats als quals em vull referir.
        El primer, entorn el títol. La paraula nuclear la trobem al primer epígraf del llibre, uns versos de Silvie Rothkovic, on nuclear qualifica blanc en relació a la neu de les muntanyes, com a paisatge de “l’aïllament i el final”. El segon epígraf del llibre és una cita de Gary Snyder que diu “Les muntanyes són la teva ment.” Corrobora, doncs, que el blanc nuclear és la llum de les muntanyes nevades, com a correlat a l’aïillament on té lloc l’anàlisi de l’experiència vital. Ni el publicitari blanc nuclear dels detergents, ni el de l’explosió d’una bomba atòmica. Els poemes del llibre aclareixen que aquesta experiència pretén anar contra la forma de vida de la societat postindustrial, que s’equipara grosso modo al pensament racionalista i als ingredients de la cultura patriarcal, que Mirabete declara ineficaços. L’autor enalteix l’alternativa que ofereixen les estètiques que van emergir a començaments del segle XX (Picasso, Miró) en nom de l’inconscient i l’instint, i en el pla polític o social s’adhereix als valors situats al pinyol o nucli del pensament progressista, com són ara l’ecologia, l’antimilitarisme i el feminisme.
        El segon debat és sobre el significat dels termes racionalitat i irracionalitat. El poeta somia eliminar “la racionalitat ineficaç” del “vell sistema lògic dominant” i se subleva contra “la fonètica abstracta” dels conceptes “hegelians”. Si, en la valoració radical de Lukacs, destruir la raó equivalia a combatre el subjecte cridat a subvertir la història i mereixia la qualificació condemnatòria de reaccionari i feixista, la rebelió de Mirabete desconfia justament del poder de la raó perquè els “discursos retòrics” racionalistes han acabat negant “el crit de la revolta”. Si Hegel va ser el primer a assenyalar que el problema de la història és el problema de la consciència, el problema de la falsa consciència, tal com va indicar Lichtheim a El concepte d’ideologia, sorgeix quan es palesa que les diverses perspectives són alhora inadequades i incompatibles. Deia: “La creixent preocupació pel fenomen de la falsa consciència era senyal que hom s’adonava que el futur de la civilització —si no l’existència de la humanitat— podia arribar a dependre de l’assoliment d’una consciència autèntica  de la qual poguessin participar els individus i els grups pertanyents a les més diverses societats i cultures.”
       Arribats en aquest punt, Mirabete ens proposa l’acostament a la Natura com a forma de coneixement. Un acostament emotiu, dionisíac, gens arcàdic. Parlant de Nuclear, Susanna Gonzàlez ha recordat amb encert la cèlebre sentència d’Amiel: “Cada paisatge és un estat d’ànim.” En la perdurabilitat de la matèria, el nostre poeta contempla també la història com una simple singularitat en el domini de la natura. Em cal tornar a Lichtheim: “El materialisme dialèctic i el vitalisme romàntic coincideixen en la creença que la Realitat és Procés. Per a Nietzsche, la distinció no té cap sentit: tot pensament és una variant de la poesia.” Davant del dilema entre els dos primers, queda clar que Mirabete s’inclina per un vitalisme certament una mica desenganyat, que fins potser seria la racionalitat plena d’Adorno: “Errar de dia i nit pel carrer dels arbres/ és una bona manera d’escoltar-nos allò de dins.” I també que les poesies de Nuclear participen del punt de vista nietzschià “en el sentit que els homes cobreixen els seus impulsos reals amb vestits idealistes.”
                                    Antoni Nomen, article publicat al blog La pólvora del temps (17/04/2016)
ENLLAÇ:

 

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

NUCLEAR, SEGONS VÍCTOR MAÑOSA

 

 

D’UN PARATGE D’OMBRA A L’INICI DE L’ESPERANÇA

per Víctor Mañosa

 

A les meves mans Nuclear (Terrícola, 2015), un breu poemari sense cap concessió, un treball depurat com si cada poema tingués voluntat de ser essència, nucli. Aquest és el darrer recull de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) i és també un bon exemple dels trets que distingeixen la seva poètica: la cura i el rigor formal, si, però primerament la mirada ètica i una imbricació que fa del paisatge alguna cosa més que el mer continent del poema.

A Nuclear, el poeta és la petjada, i el poema el paisatge que es desplega en ell: “transito melangiós pels camps sembrats/que no admeten cap error. Són camps madurs (…) arribo a l’esglesia de Talló./ Llengua bífida, pedra en ordre/i l’estructura òssia del salm”.  Aquí, la mirada de Mirabete s’ha desplaçat cap un entorn més rural i antic, partint dels entorns urbans que definien els poemes de Les ciutats ocasionals (Tèmenos, 2009) i els camins infiltrats d’urbs com els de la Vic difusa que apareix a Radar (Tèmenos, 2012).

Si la natura és essencialment un contrast entre l’amplitud d’allò que ens sobrepassa i la introspecció que ens desvetlla, “la rodonesa del que em dibuixa l’ànim” , tot accés al seu si  esdevé un camí espiritual. En el cas de Mirabete, cal insistir en que aquest camí no implica una desconnexió amb el fet humà, o una fugida. De fet, a vegades el poeta és a la penombra, encara que al punt just de “l’inici de l’esperança”, mentre una llum (no “l’única llum dels cims més alts”) il·lumina canyissars, una ermita o els cossos retallats dels maniquins, les runes del segle XXI. I és aquí quan ens adonem que la mirada és també, quan hi ha pensament, ètica −l’altre tret distintiu de la poesia de Mirabete−: “Corrompre’s és allò que no afirmem (…)/ Com la música robada als dies que no vindran”.

A vegades, també el poeta és un mèdium, una voluntat narrativa que és radical poesia, és el cas de  “Ruralia” o “La casa abandonada”, poemes que m’han evocat el punyent  “Hospital”, de Les ciutats ocasionals.

Un  darrer apunt: detalls com la disposició del text, el tacte de les cobertes i el color de la tinta, o saber que els criteris de producció del llibre mantenen una actitud de “respecte a totes les espècies terrícoles”, posen de manifest que Nuclear ha estat editat amb amor. Un plaer afegit pel lector.

 VÍCTOR MAÑOSA, article publicat a Caravansari, núm.6 (març de 2016)

Enllaç: 

REVISTA CARAVANSARI

 

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

ENTREVISTA A MAR DE MUSES

 

MAR DE MUSES (Burjassot Ràdio 93.8 FM)

Cada divendres de 20h a 21h,

Programa setmanal dedicat a la cultura, on la poesia en català té un espai reservat. Sota la direcció d’Alfons Navarret, i amb alguns col·laboradors fixos, intenta de fer d’altaveu a la nostra cultura, navegant per les mars de la creativitat i el lliure pensament. Perquè tan sols qui no coneix la seua realitat està condemnat a l’oblit.

Entrevista del dia 11 de març de 2016, amb motiu de la publicació de Nuclear (Edicions Terrícola, 2015)

Enllaç:

MAR DE MUSES

 

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

NUCLEAR, SEGONS ISABEL ORTEGA RION

nuclear mirabete

 

Nuclear és un títol agosarat. Perquè és un adjectiu insòlit en poesia i perquè conté una gran càrrega connotativa i simbòlica. La connotació ve donada per la referència al blanc, especialment en l’àmbit publicitari com a reclam de productes detergents, tot i que desconec l’origen de l’associació “blanc” i “nuclear” ja que, denotativament, “nuclear” significa “relatiu o pertanyent al nucli atòmic”; de manera que el lligam entre les dues paraules té a veure, suposo, amb l’explosió lluminosa que desprèn la bomba atòmica uns segons després d’haver esclatat, la visió de la qual pot causar ceguesa permanent. Pel que fa a la càrrega simbòlica de “nuclear”, en són exponents el blanc de la neu o, millor encara, la claror del sol, també lluminosa i enlluernadora i, per analogia, la de la ment, a causa de la comprensió de fets o de significats. Encara hi ha un altre sentit per a “nuclear”: nucli, entès com centre o matriu o, en el cas de Nuclear, intimitat i interiorització. Mirabete en fa ús de tots tres alhora perquè escriu des del silenci d’una mirada profunda, interior, perquè ens parla dels diferents aspectes del blanc i perquè la llum solar hi és present com a contrapunt de l’ombra o, millor, de les ombres.

El títol, doncs, no és gratuït: si l’autor inicia el llibre amb “Elogi dels cims més blancs” i el tanca amb “Geometria del blanc” és perquè el blanc hi apareix en les accepcions a què he fet referència.

He vist l’única llum dels cims més alts… expressa en el poema inicial, el més llarg, en què el jo poètic pren posició per entendre i parlar del nostre món occidental des de la distància que li dóna la perspectiva de l’alçada locativa i de l’experiència vital. La muntanya, indret que l’allunya de l’urbs en què el jo transita habitualment, li permet abastar més enllà de la mirada quotidiana i així arribar a la comprensió de l’evolució de l’ésser humà, cosa que el porta a fer una crítica del racionalisme i del món tecnològic que allunya de la naturalesa, a constatar el dolor que comporta el buit de la societat postindustrial i a evocar el gaudi de la rebel·lia, “el crit de la revolta”.

La rebel·lia s’expressa amb la referència a les revolucions dutes a terme en els darrers anys: les polítiques, derivades de la filosofia de Hegel, basades en la racionalitat idealista, i l’intent de superació d’aquestes per moviments avantguardistes com el surrealisme i, posteriorment, per l’anomenada “generació beat” i els moviments underground, així com el feminisme i el pacifisme (Vam enderrocar el castell militar i el patriarcat). Del surrealisme tria Miró (tot i que en el poema “La vie”, la referència és l’època blava de Picasso): “He viscut un migdia llarg amb Miró...” -fixem-nos en la importància de la llum, del sol- “m’he tallat els dits en un llenç d’atzar...” L’atzar, present en l’obra de Miró com a “objecte trobat”, és un element que introdueix imprevisibilitat a la vida “ordenada” i burgesa. L’atzar, a mans de l’artista, converteix en art allò que la natura o la societat escup perquè ho situa en una dimensió nova. Més endavant, Mirabete, en el poema “Un curtmetratge marí”, fa un ús bellíssim d’aquesta paraula: El mar nua la sorpresa / i latzar dels seus llavis /al ritme d’una ferida estesa / a l’escuma de les ones.

També Nietzsche ressona en “Elogi dels cims més alts” – vegem un fragment del poema nietzscheà Cap a nous mars1 o recordem Així parlà Zartustra-: la solitud, la resplendor del sol com a contrapunt de la foscor, la crítica al racionalisme, la visió àmplia i àcida de la societat, el vitalisme i l’esperança en el futur. Mirabete escriu: La fageda era el seu món i cada arbre nascut/ era una peça irrepetible de la celebració. I més avall: La música dels astres és aquí un bes sonor / i el sol, de nou, és l’abraçada del futur. Si anem al poema “Cançó de l’estar en el punt extrem”, hi veurem que acaba amb la consigna vitalista “Tot és en això: viu!”.

Mireia Calafell, en el comentari adjunt del llibre, interpreta a la perfecció el sentit de la carnalitat del blanc en el poema “Geometria del blanc”, que clou el poemari. I és que al llarg dels trenta-un poemes, la sensualitat hi és constant, una sensualitat que es desplega en les múltiples referències als sentits o a les experiències sensorials: ulls, mans, llavis, carn, sang, embrió, pell, so, nas, cabells, fesomia, ferida, rostre, fred, crinera, carícia, gest, escot, dits, cordes vocals, bes, petjada, cos, palmell, desig, olor, braç… També l’erotisme i l’amor hi són presents: en el desig (Embrutir-se és no créixer a l’aire lliure / de les besades...), en la constatació de l’absència de la persona estimada (De la llunyania i del naugfragi / ella va ser ombra del meu cos), en el seu record (Ells dos travessen la platja / fins a l’escullera. Davant seu el mar) i en el rebuig dels cànons estètics artificials imposats socialment (Aquells rossos blancs mal civilitzats i decadents / que cantava Víctor Bocanegra.).

La vista i l’oïda són els sentits predominants. Només cal adonar-nos de totes les al·lusions a la vista: la mirada i els ulls tenen un paper preponderant. I amb ells, no solament les imatges que contempla sinó els colors a què fa referència: a més del blanc, el verd, el blau, el negre, el groc… I no solament els colors sinó també el grau de claror, des de la lluminositat del migdia a l’ombra més fosca de la nit perquè la contraposició entre llum i ombra és necessària per afirmar l’una i l’altra.

Pel que fa a l’oïda, gairebé en cada poema apareix una al·lusió al so o al silenci, també com a contrapunt l’un de l’altre. El so és paraula, cançó o música. Mirabete, a més de poeta, ha estat crític musical i, per tant, la música (i les referències musicals) recorre la seva poesia. Però allò que fa possible el poema és la Paraula. I el crit. El crit com a revolta, de vegades muda, íntima; de vegades sorollosa, col·lectiva.

Íntimament vinculada a la paraula, apareix una recerca constant, al llarg de Nuclear, que em fa retornar a Nietzsche: la de la transcendència a través del Temps. L’ahir, l’avui i el futur s’entrellacen mitjançant la paraula creadora de l’instant, un instant que és més enllà del Temps perquè és somni, esperança, amor i bellesa alhora. I és salvació. Vegem, en un fragment del poema “L’ull estàtic”, el lirisme d’alta volada que tan bé domina Ricard Mirabete:

És un pou de gebre l’ull de la lluna.                                                                                                  Té la rodonesa del desig esparracat                                                                                                    i aquella veu silenciosa d’un temps                                                                                                     -o d’un desordre de mans- que em salva.

Aquesta és la recerca i la troballa més important del llibre. Com si, mitjançant la paraula, convoqués el silenci de déu. No puc estar-me de transcriure, com a cloenda, “Ell ens mira”, on tots els elements esmentats s’entrellacen i ens projecten a una visió metafísica que només pot fer possible l’experiència de la poesia:

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.                                                                                       On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta                                                                                               de molt temps abans, des de l’origen del so.                                                                                       Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.                                                                               Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Isabel Ortega Rion, article publicat a la revista FòrumGrama (15/12/2015)                                                                                                         

1“Tot resplendeix nou i renovat, / el migdia s’endormisca en l’espai i el temps-:/ Només el teu ull – enorme / em contempla, oh, Eternitat!” (Cap a nous mars)

(Alles glänzt mir neu und neuer, / Mittag schläft auf Raum und Zeit-: /Nur dein Auge -ungeheuer /Bickt mich’s an,Unenedlichkeit! (Nach neuen Meeren))

Enllaç:   FORUM GRAMA

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

QUANDO CALA A NOITE E OUTROS POEMAS DE RICARD MIRABETE

 

CELEBRACIÓ

Més que la nit, el doll d’aigua fendint
les voltes amagades de l’oblit.

Encara més que el doll, celebració
cap al groc lluminós i pur de l’ombra
del sol als teus llavis: balança o càntic.

Qui trasllada el pes de l’obscur
cap a la cançó nua?

CELEBRAÇÃO

Mais do que a noite, o jorro de água a fender
as voltas da água escondida no esquecimento.

Ainda mais do que o jorro, celebração
para o amarelo luminoso e puro da sombra
do sol nos teus beiços: balança ou cantiga.

Quem desloca o peso do obscuro
para a canção nua?

 

QUAN LA NIT CALLA

Quan la nit calla
rere els límits de la tarda,
reposa i calla
perquè torni una claror arran de mi.

Els dictats del vent que trontolla
pels porticons i que es fa veu
i intimitat.

Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.

QUANDO CALA A NOITE

Quando cala a noite
por detrás dos limites da tarde,
repousa e cala
para uma claridade voltar ao pé de mim.

Os ditados do vento que buliga
pelos portões e que se torna voz
e intimidade.

Tudo quanto se converte, conto-o por dentro dos olhos.

 

LA MELODIA DEL BUIT

Davall l’abisme cru del ponent
la hipnosi de la caiguda
allarga la melodia del buit.

Ells dos travessen la platja
fins a l’escullera. Davant seu el mar
-la sola marca del límit, el pes fluctuant-.
Rere seu, l’escomesa bruta del món.

Les roques calcigades.

A MELODIA DO VAZIO

Por debaixo do abismo cru do poente
a hipnose da queda
alonga a melodia do vazio.

Ambos deles atravessam a praia
até o quebra-mar. Perante eles, o mar
- a única marca do limite, o peso flutuante.
Trás eles, o sujo empurrão do mundo.

As rochas caminhadas.

© Texto: Ricard Mirabete
© Tradução: Xavier Frias Conde 

Enllaç:  TransPoética

Blog del poeta Xavier Frias Conde

 

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

NUCLEAR, SEGONS ANNA RUIZ MESTRES

nuclear mirabete

Títol: NUCLEAR.

Autor:  Ricard Mirabete

Editorial: Terrícola

Lloc i any d’edició: Granollers, 2015

 

L’olor de la calma

La nova proposta de Ricard Mirabete beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.

Nuclear,  ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.

Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.

No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.

El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de Ricard Mirabete.

El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.

La terra i el paisatge aspre tan nostrat es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor  es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.

Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram… poetitza la descripció del món que l’envolta.

L’estructura de falla  o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressò de les avantguardes,  però de manera omnipresent,  com  ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per a l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.

Anna Ruiz Mestres, article publicat al 3 de 8 el 9 de novembre de 2015

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

SEGON SECRET

SEGON SECRET

Encara m’estic a l’extrem
d’una corda d’espirals.
M’empasso el bosc i mossego
la calç que venia dels teus llavis.
Desviure’s enmig del verd i del secret
embadalit, negre i arrissat del do
que m’ha omplert de saliva i temps.
A la cara hi duc un cau d’onades
i el vent que hi has deixat caure;
és com si existís una revelació posterior
que no pot deixar de ser el que és:
premonició de l’acte segon.

RICARD MIRABETE

MANU ORIOL POEMA MIRABETE

Segon secret (2015) de MANU ORIOL

 

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris

L’ACTE

L’ACTE

Alegria. Ascetisme
embolcallant l’ésser malmès.
Com un redós la ferida rere la sang.
El crit menys humà
de cada estat d’impuresa.
Alegria des del llindar desèrtic;
blau desesper de tanta fam de verd.
Ple de res en l’insomne vent d’alegria.
Sagnar la ment i arraconar-me en òrbites planes,
regularitzar les capes espirituals i ser un cos suant.
Amb els llavis deserts que nodrien l’arrel més seca
retrobar-nos on ens deixà l’ahir.
D’un bes prendre’t tot l’ànim de son de l’alegria.
Endur-me’l com un plec humit de llavis verges.
Deixar, doncs, les flors per als altres
i ser en el teu cos nu que es menja el meu cadàver.

RICARD MIRABETE

MANU ORIOL. POEMA L'ACTE

 

L’acte (2015) de MANU ORIOL

 

Publicat dins de Diaris, General | Desactiva els comentaris