13 October 2011 (Brussels) – In the framework of Fair Trade fortnight in Belgium, the European Parliament hosted a Fair Trade breakfast today in Brussels, with the participation of around 40 Members of the European Parliament (MEPs) as well as representatives from the European Commission, EU Member States Permanent Representations, Southern countries Embassy officials, together with Fair Trade movement and Fair Trade producer representatives.
The breakfast was hosted by Linda McAvan, the Chair of the Fair Trade Working Group, a cross-party group of MEPs, working together for EU policies in support of Fair Trade.
The participants enjoyed sampling a range of Fair Trade products while listening to testimonials from Fair Trade producer representatives from Malawi and Tanzania. These representatives explained the obstacles marginalised producers and workers in the South face to trade their way out of poverty, and what Fair Trade has meant for them.
The European Commission (EC) is expected to publish, by the end of 2011, its proposal for a new EU Trade and Development Strategy, a joint initiative by Commissioners De Gucht (Trade) and Piebalgs (Development). The breakfast thus served as an opportunity to discuss what this new EU Trade and Development strategy could do to make trade work also for marginalised producers and workers in the South.
As Sergi Corbalán, Executive Director of the Fair Trade Advocacy Office explained “There is only so much that trade negotiators and government officials can achieve to make trade flows work for development. An increasing number of EU consumers, local authorities, companies and producers in the South are showing leadership, and increasing success, to achieve this. That is why the new EU Trade & Development strategy should put in place an enabling environment to empower these actors to continue and maximize their potential to make trade work for development “
Ahir, 26 de gener, la Comissió de Desenvolupament del PE va adoptar gairebé per unanimitat l'informe "Fiscalité et développement - coopérer avec les pays en développement afin d'encourager la bonne gouvernance dans le domaine fiscal" impulsat i encapçalat per la Presidenta de la Comissió i eurodiputada de Verts/ALE, Eva Joly.
És un fet que els països en vies de desenvolupament es troben extraordinàriament afectats per la crisis econòmica així com per la caiguda dels preus dels productes bàsics. Més que mai calen noves i substancials maneres de finançar el desenvolupament.
Tanmateix, l'ajuda exterior que és indispensable, no és ni suficient ni satisfactòria. En aquest context de crisi global, mesures com la promoció de servis públics esdevé una aventura de dimensions colosals.
Els països en víes de desenvolupament pateixen cada any unes pèrdues enormes d'ingressos fiscals, que es calculen en 385 mil milions de dòlars l'any(Cobham, 2005), víctimes com són tant de la ineficiència dels seus propis sistemes fiscals, així com dels dumping fiscal imposat per les estructures de Bretton Woods, dels preus de les transferències i de l'existència de paradisos fiscals.
En aquest context, la nostra col.lega del grup dels Verds/ALE, Eva Joly, que a més és la presidenta de la Comissió pel Desenvolupament va impulsar l'esmentat informe que finalment la Comissió Deve va adoptar ahir i que en poques setmanes serà votat pel ple del Parlament. La promotora de la iniciativa s'expressava així després de la votació:
"C'est un vote sur un thème majeur pour les pays en développement. Un thème qui me tenait tout particulièrement à cœur. C'est notamment pour lutter contre les paradis fiscaux et les injustices fiscales au Nord comme au Sud que je suis devenue Députée européenne. Que ce rapport, qui reconnait entre autres les conséquences dramatiques des paradis fiscaux sur les économies des pays en développement; la faiblesse voire l'inutilité des listes de l'OCDE que je dénonce depuis des années; la nécessité d'établir des systèmes fiscaux équitables et efficaces pour permettre aux pays en développement de pouvoir s'affranchir en partie de l'aide publique au développement, ait été soutenu par l'ensemble de mes collègues est une grande victoire. C'est aussi la preuve d'une prise de conscience des conséquences dramatiques des paradis fiscaux, des politiques libérales imposées par le FMI et de la politique commerciale de l'Union européenne, ce qui était loin d'être le cas à mon arrivée au Parlement européen. Toutefois, ce vote n'est qu'une première étape et j'espère qu'il sera confirmé lors du vote en plénière".
Adjunto la nota que he fet arribar als meus companys i companyes de grup al Parlament Europeu en relació a l'anunci de cessament de la violència fet ahir públic per part d'ETA:
Cautela, mucha cautela, pero también apertura de miras y responsabilidad histórica. Ambas cosas son necesarias ante el anuncio hecho público ayer, por parte de ETA, de que adopta un cese unilateral de la violencia. Comprendo, como no, el escepticismo con el que mucha gente ha recibido este posicionamiento. Pero aun así quiero pensar que estamos ante una oportunidad sino única sí al menos singular. Explorémosla, sin ingenuidades (el pasado reciente nos demuestra cuan frustrante es tener demasiadas expectativas en este tema, y cuan doloroso es cuando estas se manchan de sangre), pero asumiendo que se trata, quizás, de una nueva ventana que puede apuntar hacia un camino de paz. Algunos matices pueden hacernos pensar que ello es así. Por ejemplo, cabe tomar nota de que no se trata de un simple 'alto el fuego', sino, insisto, de un 'cese de las acciones armadas ofensivasa', así como del hecho de que por primera vez ETA hace un anuncio no en respuesta a ninguna negociación ni diálogo con el Gobierno español, sino a una explícita petición del entorno de la izquierda abertzale que le reclamaba dicho posicionamiento hace tiempo para poder así afrontar la cuestión vasca en clave política, y no militar. Por otro lado, la petición explícita de que la Unión Europea se implique en el proceso me lleva también a plantear a las instituciones europeas que no cierren los ojos ante esta situación, y a los grupos y partidos políticos, tanto del Estado como europeos, que sepamos leer este gesto en su justa medida: eso es, sin euforias desmedidas que puedan llevarnos al desencanto caso de verse frustradas, pero tampoco con el negativismo irresponsable que antaño (y también ahora) parece llevar a algunos a criticar cualquier avance por el simple hecho de que pareciera que 'contra ETA' viven mejor. El objetivo final debe ser, no lo olvidemos, una paz duradora para Euskadi y para Europa en su conjunto, y ello debe conllevar, como no, la desaparición de ETA y por tanto el abandono de las armas. Me da la impresión, y espero no equivocarme, que en el entorno abertzale hay una gran convicción, quizás como nunca la haya habido, de que ya no hay espacio para la violencia armada y de que ya sólo cabe la batalla política. La prudencia ante este anuncio es por tanto necesaria, y está más que justificada, pero ésta no debería llevarnos a la inacción. Antes al contrario. Ahora, como nunca, es el momento de actuar, con responsabilidad y sabiduría. Ojalá esta vez sea la buena, pero si no lo es, que no sea porque no hemos hecho todo lo posible.
Avui dimarts 19 gener de 2010, el Parlament europeu ha debatut amb l'Alta Representant de la UE, Sra. Ashton, així com amb el Comissari europeu pel Desenvolupament,M. de Gucht, la catastròfica situació humanitària a Haití, després del sisme que ha devastat l'illa.
Més enllà de la necessària resposta humanitària, considero important avaluar també el marc i el context de tal desastre, sobretot per definir les línees d'actuació en la fase de rehabilitació.
Els anys 1970, Haití era un país gairebé autosuficient en termes alimentaris, produïa 90% de les seves necessitats agrícoles. Avui, n'importa més de la meitat. És evident que aquesta circumstància ha afectat a la situació de l'economia local haitiana. Haití, des d'abans d'aquest terratrèmol, era un país sense recursos, simplement perquè se l'havia privat d'aquests recursos.
Així doncs, és evident que la urgència reclama que aportem el màxim de suport a Haití per afrontar no només les necessitats immediates, sinó les que hi haurà a mig i llarg termini.
En aquest sentit, les dificultats per tal de posar en marxa l'ajuda internacional són un mal símptoma i posen de manifest que, almenys en termes d'ajuda multilateral, no hem après prou els darrers anys.
Falla, novament, la coordinació, i sobra, novament, les ganes de protagonisme de determinats actors. Tot seria molt més senzill, segurament, si haguéssim invertit els recursos necessaris per tal d'establir les institucions que poguessin fer-se càrrec, avui, de la crisi, i si, al mateix temps, no haguéssim contribuit a l'empobriment econòmic i institucional, del país.
A la seva compareixença d'avui, tant la UE com els Estats membres han exposat les xifres que han posat a disposició de la gestió de la crisi:
Si no m'erro, la UE preveu destinar-hi 130 milions d'euros a curt termini, i 200 milions per a les necessitats a més llarg terme.
Comparem ara aquesta xifra, per exemple, els 155.000 Milions de dòlars que els governs han acceptat donar als principals bancs americans o de la City, només per a aquest any.
Quin és el model de desenvolupament que volem veritablement promoure?
L'ajuda humanitària d'urgència és necessària, però no és suficient. No ha de substituir en cap cas l'ajuda al desenvolupament, la qual no pot ésser percebuda per part dels països que la reben com si fos una imposició. Peró és que a més a més tampoc pot ser una excusa per apropiar-se militarment d'un país empobrit i debilitat.
La millor manera d'ajudar els països en situacions tan extrema segueix essent permetre´ls ser autosuficients i permetre'ls desenvolupar-se gràcies als seus propis recursos.
És per això que s'imposa, entre d'altres mesures, condonar el deute, i extreure les lliçons oportunes de cara a d'altres països als quals estem condemnant a una pobresa estructural i que, davant d'un terretrèmol o d'un Tsunami, ens recordaran tot allò que podiem haver fet, i, simplement, no hem volgut fer.
No hi podré assistir per trobar-me a Estrasburg, però recomano molt la conferència d'avui de Josep Maria Royo, conjuntament amb la Presidenta d'Amnistia Internacional Espanya, Itziar Ruiz Jiménez, sobre Somàlia, a la seu de Cristianisme i Justicia (Roger de Llúria, 13), a les 19.00
Conec en Josep Maria
de quan érem companys de feina a l'Escola de Cultura de la Pau de la
UAB. Ell encara hi és, i fa (fan) una feina extraordinària. És un dels
centres de recerca dels quals em refio més quan he de prendre postura
sobre qüestions internacionals complexes. La de Somàlia n'és una, i gens senzilla. Per
això recomano escoltar en Josep Maria. En sap un niu.
El Periódico enuncia la ponència, i jo me'n faig ressò.
«La militarització dels vaixells farà els segrestos més violents» ERICA ASPAS BARCELONA
¿QUÈ PASSA A SOMÀLIA?
Cristianisme i Justícia. Roger de Llúria, 13. 19.00
Dins del cicle de conferències Els dilluns dels Drets Humans, que organitza Justícia i Pau, Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, juntament amb Itziar Ruiz Jiménez,
presidenta de la secció espanyola d’Amnistia Internacional, oferirà la
conferència ¿Què passa a Somàlia? ¿Quines esperances de futur?
–¿De què parlarà a la xerrada? –Farem
un resum de la situació actual de Somàlia, els actors del conflicte i
les negociacions de pau que no han tingut èxit. També es destacarà la
situació política del país i trencarem mites com el de l’anarquia i el
desgovern que es diu que té Somàlia.
–¿Quins són els principals punts negres del país? –
La violència, les greus violacions dels drets humans i la crisi
humanitària que afecta més de tres milions de persones. Al-Qaida té la
importància que se li dóna des d’Occident i en deixarà de tenir quan
els somalis siguin els protagonistes del seu futur i de la seva presa
de decisions. Al -Xabab, el suposat braç d’Al-Qaida al país, ha crescut
per l’odi local contra Etiòpia i internacional contra als Estats Units,
els que per ara decideixen.
–¿Quines esperances de futur té? –S’ha
de promoure el diàleg a la Banya d’Àfrica, resoldre el contenciós entre
Etiòpia i Eritrea i que les entitats locals polítiques que ja
existeixen, com ara Somalilandia, comptin amb més suport i que formin
el govern que vulguin.
–És inevitable parlar dels pirates. –La
inseguretat i l’absència d’un govern central és aprofitada per les
milícies per atacar i segrestar vaixells i per la flota pesquera de tot
el món per pescar en un dels caladors de peix més rics. Hi continua
havent segrestos perquè els vaixells van per zones poc controlades tot
i estar avisats. Després es convenç l’opinió pública que cal
militaritzar la zona i els vaixells per protegir-se. Fins ara hi ha
hagut pocs morts, però amb la militarització els segrestos seran més
violents. –¿Quina responsabilitat hi tenim? –La
comunitat internacional no està fent els passos adequats. La presència
de vaixells augmenta els segrestos que alimenten l’economia de guerra i
el tràfic d’armes que procedeixen de la regió i d’Occident. La
pirateria es resoldrà amb un govern eficaç que tingui el suport de la
població i amb fonts d’ingressos alternatives.
Intervención de Raül Romeva sobre la solución política frente a la Pirateria en Somalia (estrasburgo 25 de noviembre de 2009)
Vayan mis primeras palabras para saludar el buen final que han vivido los marineros del Alakrana, a los que deseo una pronta recuperación.
Por desgracia, sin embargo, me temo que el caso del Alakrana no sea el último. Y es posible que otros no tengan el mismo final feliz.
Es hora de afrontar el problema de la piratería de forma seria y responsable.
Permítanme ser claro y directo. El problema en las aguas somalíes no se resolverá, simplemente, con subir soldados o mercenarios en los barcos.
Esta piratería moderna tiene poco de romántica, y menos aún de justiciera. Son redes y organizaciones criminales internacionales que se nutren de la pobreza y la desesperación de todo un pueblo. Ello pone de manifiesto las enormes lagunas del sistema actual. Si bien es triste y lamentable que se secuestren marineros que, al fin y al cabo, no hacían sino su trabajo, también lo es que exista quien, aprovechándose de la situación de desgobierno en Somalia, se lance a pescar ilegalmente o vierta residuos contaminantes en sus aguas, algunos de los cuales provienen de la UE.
Condenamos cualquier acto de piratería. Sin duda. Pero la lucha contra ese fenómeno exige algo más que soldados y mercenarios. De hecho, reducirlo todo a esto puede incluso ser contraproducente, puesto que podría conllevar una escalada preocupante del conflicto.
Primero, son necesarias medidas de fortalecimiento del Gobierno Federal de Transición en Somalia (poniendo especial énfasis en las organizaciones de mujeres) en términos de fortalecimiento institucional y en infraestructuras, e implicar firmemente a la UE y la Unión Africana en el proceso de paz y reconciliación.
Pero, segundo, es necesario que los estados de pabellón afronten seriamente sus responsabilidades en términos de control de sus flotas, y que no se promueva el desplazamiento de los barcos a otras zonas de pesca donde podrían contribuir a aumentar la ya preocupante sobre pesca que afecta nuestros mares y oceanos.
Les
relacions entre les dimensions civil i militar en el marc de a Política
Europea de Defensa són cada cop més complexes. És per això que
considero interessant la proposta que fan des de l'European Peacebuilding Liaison Office (EPLO), una Plataforma d'ONG europees i xarxes diverses que treballen en temes de Construcció de la Pau.
La
proposta es basa en la proposta del Consell Europeu de Desembre de 2008
en què aquest acceptava integrar les dimensions civil i militar de la
gestió de crisis en la fase de planificació estratègica. Les propostes
del Consell es troben en les Conclusions de Presidència de UE i en una
presentació al Parlament Europeu que va fer l'Alt Representant, Javier
Solana.
EPLO saluda les propostes de millorar la planificació de
missions en el marc PESD i creu que el desenvolupament del Directori de
planificació i gestió de crisis (Crisis Management and Planning
Directorate -CMPD-) suposa una oportunitat d'introduir mesures que
milloraran l'eficàcia i responsabilitat de les missions PESD de
caràcter civil.
Això
no obstant, consideren (i ho comparteixo) que hi ha també un risc que
la integració proposada de civils i militars en dimensions de
planificació estratègica de gestió de la crisi de UE comporti de fet
l'absorció de la dimensió civil per la militar.
De
fet, la fusió dels Directorats VIII i IX podria significar que la
planificació de missions civils acabi directament essent dirigida per
militars.
Així
doncs, estiuc amb EPLO que allò que convé és mirar de trobar un
equilibri entre les dues dimensions, amb mesures concretes que permetin
assegurar la suficient presència i pes de la dimensió civil de gestió
de la crisi de UE.
Hi ha dies, com avui, que es fa realment dificil comentar un sol aspecte de l'actualitat internacional. D'entrada una bona notícia, almenys una noticia en la bona direcció, deixem-ho així, la que ens donen Obama i Medvedevdesprés d'acordar ahir reduir el seu arsenal nuclear a una tercera part. L'objectiu, però, no pot ser altre que el Desarmament Nuclear Total, tal i com ja hem demanat les més de 108.000 persones signatàries del Manifest 'Global Zero', impulsat pel col.lectiu Avaaz, al qual s'hi poden encara sumar moltes més signatures. Aprofito per saludar la iniciativa del lloc web d'Avaaz, a través del qual es pot participar en diverses accions cibernètiques de caràcter mundial per donar suport tantes veus silenciades d'arreu, ja siguin a l'Iran, a Birmània, o als pobles indígenes de l'Amazònia. És part de la revolta global i de la lluita per fer que s'escolti (Avaaz vol dir, de fet, veu) a tanta gent a qui determinats règims opressors els treuen continuament la paraula. Un d'aquests escenaris que reclamen atenció mundial sobre les imatges i les veus és la regió de Xingjian, on novament la Xina posa en qüestió la seva credibilitat internacional en quant a respecte de les minories i dels drets humans. Atenció també a Hondures, víctima de nou d'un cop d'Estat el qual ja vaig condemnar fa uns dies al mateix temps que demanava que de cap manera la UE reconegués, ni per activa ni per passiva, la legitimitat de Micheleti, i que, en canvi, es comprometi fermament a fer possible el retorn de Zelaya i la reinstauració del govern democràcticament elegit.
Tots aquests fets tenen lloc en el mateix moment en què s'està conformant el nou Parlament Europeu, entre discussions i negociacions sobre Comissions, Delegacions, Grups, Intergrups, ... La setmana vinent comença en nou mandat europarlamentari, a Estrasburg. Tots aquests temes tornaran a ser damunt la taula i tornaran a ser protagonistes de les Resolucions d'Urgències dels dijous per la tarda. Els Parlaments canvien, les majories es modifiquen (i no sempre en favor dels interessos de qui més ho necessita), però els problemes del món continuen necessitant respostes clares, urgents i , de vegades, arriscades. No totes les podem oferir des d'Europa, i encara menys des del Parlament Europeu, però allò que sí podem, i hem de fer, és d'altaveu de tantes i tantes situacions incomprensibles i inacceptables d'arreu. La legislatura passada ja vaig fer d'aquesta qüestió de les Resolucions d'Urgència sobre vulneració de democràcia i els drets humans una de les meves prioritats. El meu compromís per aquesta nova legislatura és encara més gran.
Més que interessant, i prou oportú, l'article que publicava fa uns dies en Jordi Vaquer a El País:
Serbia por los Balcanes, per Jordi Vaquer i Fanés, Director de la Fundació CIDOB (El País 25/03/2009) El anuncio de la retirada unilateral de tropas españolas de Kosovo ha sido defendido por el presidente del Gobierno como "lógico", ya que España no puede apoyar la consolidación de un Estado que no reconoce. Más allá del debate sobre su oportunidad, la decisión se inscribe en el marco de una política hacia los Balcanes que apunta a una sensible disminución de la presencia española en la región precisamente cuando ésta viene haciendo los mayores esfuerzos para integrarse en la Unión Europea. Por ello, conviene contrastar esa lógica con las acciones de España en el último año, y su percepción en la región. No es el Gobierno de España el único en cuestionarse la presencia de tropas internacionales en los Balcanes, donde los verdaderos retos ya no están en el mantenimiento de la paz, sino en la construcción de Estados, sociedades y economías preparados para acceder a la UE. Es evidente que los contingentes militares no son el instrumento ideal para ello. España, el Estado con más efectivos en la misión EUFOR en Bosnia-Herzegovina, ya anunció a finales de 2008 su interés en terminar con esa misión. (segueix...)
L'any 2003 la UE va adoptar l'Estratègia Europea de Seguretat. Va definir cinc grans amenaces mundials: terrorisme, conflictes regionals, fallida d'un Estat i crim organitzat, proliferació d'Armes de Destrucció Massiva, i el perill de les armes nuclears. Tanmateix, molts dels veritables reptes actuals tenen més a veure amb amenaces de tipus no militar i estan relacionats amb aspectes com la vulneració dels drets fonamentals, inclosos els drets socials, la pobresa i l'accés als recursos. La posada al dia de l'Estratègia de Seguretat Europea va servir per tal que la UE reconegués que cali dedicar més atenció al desenvolupament, la seguretat energètica, els ciberatacs o al canvi climàtic.
Sigui com sigui es fa cada cop més evident que les estratègies destinades a prevenir l'esclat de violències i a gestionar-les un cop ja han esclatat no passa per un enfortiment de les estructures militars, com l'OTAN, sinó per invertir i promoure instruments que facin front a les veritables amenaces esmentades. (segueix...)
Sempre és interessant llegir les reflexions de Mariano Aguirre, antic Director del Centro de Investigaciones para la Paz (CIP) i actualment Director del Norwegian Peacebuilding Center (Noref). Aquest és el cas de les que expressava ahir a La Vanguardia en un suggerent article titulat: El año del Nuevo Mundo.
A medida que se agrava la crisis financiera hay una confluencia entre
economistas y analistas de la política internacional: los primeros dicen que el
mundo neoliberal llega a su fin y que es necesario regresar a la regulación
estatal, acuerdos globales y controles. Los segundos indican que hay cambios
profundos y nos adentramos en un sistema multipolar. Dos factores serán
relevantes en este escenario: el papel de Estados Unidos y las consecuencias de
la crisis en los 50 países más frágiles. (segueix...)
En acabar un any i començar-ne un altre és habitual fer balanç, personal i global. És un bon moment per prendre perspectiva de les coses, tot i que personalment penso que és molt millor prendre perspectiva contínuament de les coses, i no només en canviar d'any. En relació a la situació del món, el fet que hi hagi situacions com la que estem vivint a Palestina, per exemple, entre molts d'altres llocs, ens pot abocar a actituds catastrofistes quan no directament nihilistes, i és que de motius, certament, no en falten. És bo, per tant, de tant en tant, aturar-se a mirar el context, les tendències, les evolucions d'aquest i d'altres conflictes. I això és el que fan gent com l'Escola de Cultura de Pau de la UAB, dirigida per Vicens Fisas, que segueixen i analitzen les múltiples dimensions dels conflictes armats arreu del món. Vaig tenir la sort de treballar-hi molts anys i, des que els vents ens van fer agafar rumbs diferents que he seguit l'activitat de l'Escola puntualment i amb especial atenció. És per això que en aquest canvi d'any he volgut recuperar algunes de les reflexions de'n Vicenç, recollides en una entrevista que li van fer a La Vanguardia amb motiu de la presentació de l'Anuari Alerta 2008! (anuari, per cert, de consulta obligada). I és que, de les moltes virtuts de'n Vicenç, n'hi ha una que destaca especialment: el sentit comú. Fa bé escoltar-lo i rellegir-lo de tant en tant. (Segueix...)
Se'm fa difícil, avui, parlar d'alguna cosa que no sigui Obama (veure el discurs de la victòria). No sóc a Washington, ni a Nova York, ni a Chicago. En definitiva, no sóc als Estats Units, on sembla que hi ha mitja Catalunya (i segurament mig món). Sóc a Brussel.les. Però com la resta del món no me n'he pogut estar de seguir el procés electoral, i la jornada fatídica, a través dels mitjans i d'internet. No són les nostres eleccions, però com si ho fossin. He tingut ocasió ja de comentar-ho aquest matí amb alguns mitjans, com Catalunya Ràdio. Mentre esperava el meu torn per poder intercanviar impressions amb na Neus Bonet, ella sí, des dels Estats Units, escoltava les opinions d'altres, com en David Madí, que era a Chicago. Molt em temo que veurem poca originalitat en les valoracions. Poc podem dir, uns i altres, que surti del tòpic. Potser, de tot plegat, caldria destacar, entre d'altres, l'elegància política amb la qual John McCain ha reconegut la victòria d'Obama ('Ahir era el meu contrincant, avui és el meu President'), la qual cosa posa de manifest que, efectivament, McCain no és Bush. Però, i ara què? Doncs ara (segueix...)
XSM no vota ... als Estats Units (de Raül Romeva, per a Cronica.cat)
Just a punt d'embarcar cap a Brussel.les vaig poder seguir a través d'una pantalla situada a la sala d'espera de l'aeroport del Prat uns minuts de l'entrevista que n'Albert Om li feia ahir a Xavier Sala i Martin. Sempre és interessant escoltar l'insigne i omnipresent professor de Columbia, tot i que reconec que la majoria de les vegades discrepo de les seves anàlisi (potser a excepció de quan parla del Barça, i encara). El cas és que en aquesta ocasió vaig tenir dues noves sorpreses en relació al personatge: la primera, que disposa de passaport estadounidenc (no és que no el pugui tenir, és clar, simplement que servidor no ho sabia); i la segona, que podent votar a les eleccions nordamericanes no ho farà, no perquè sigui a Catalunya (insisteixo que era a El Club, amb l'Om), sinó perquè considera (espero citar-lo correctament) 'que el cost de votar és superior al de no votar'. Tot això passava mentre estàvem ja fent la cua per entrar a l'avió, però just abans de ser engolit definitivament per l'Airbus encara vaig sentir-li dir (un altre cop espero citar-lo correctament), 'mai he pensat que el meu vot fós important'. (segueix...)
Amb aquest títol tan provocador el Director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, analitza a El Punt la proposta recorrent de crear un exèrcit europeu. Ja fa temps que a l'Eurocambra sóc de les poques persones que qüestiona aquesta idea, i que recorda com, almenys a parer meu, no té sentit pensar en crear un nou exèrcit europeu quan ja hi ha més de 2 milions de soldats i ens gastem prop de 200.000 milions d'euros en despesa militar sumant els pressupostos dels 27 estat membres. Els vents, però, no bufen a favor d'aquesta tesi (veure, per exemple, aquest article de Mark Mardell, editor per a Europa de la BBC). Però, malgrat tot, insisteixo, no seria molt més racional, enlloc de crear un exèrcit nou, que seria el 28è, revisar l'actual model de defensa i seguretat europees? Perquè tanta obsessió en crear nous exèrcits quan encara tenim pendent resoldre l'assumpte de la política exterior europea? I sobretot, per a què? amb quina finalitat? quins objectius? En fi, que com no podia ser d'una altra manera coincideixo plenament amb l'amic Armadans, i, malgrat que ara com ara no és un discurs massa escoltat, crec que és el que toca fer. Adjunto a continuació, per l'interès que penso que té, l'article sencer: (segueix...)
Era de témer. Tal i com apuntava en un apunt anterior (Preparant el debat sobre Geòrgia (tot discutint sobre què és primer, si l'ou o la gallina)), en relació a la situació a Geòrgia existia la clara possibilitat que el Consell de la UE es limités a donar un toc d'atenció a Rússia al.legant la necessitat de mantenir bones relacions amb qui, de fet, és el màxim proveïdor d'energia del continent (30% de petroli i 40% del gas que consumim a la UE prové de Rússia). Així almenys ens ho va transmetre Bernard Kouchner, Ministre d'Afers Exteriors francès i President en curs del Consell de la UE, en la seva compareixença davant l'Eurocambra ahir al vespre. Al final, tal i com es recull en les conclusionsaprovades ahir pels 27, trot ha quedat (tot i que val a dir que no és poc, donades les circumstàncies) en un endarreriment de les negociacions del pacte comercial amb Mosú. Un cop més toca recordar que si la dependència energètica té aquests costos, potser ja va essent hora que ens replantegem el model energètic i, sobretot, les fonts energètiques. Aquest és, de fet, entre d'altres, un dels aspectes que mencionem a la proposta de Resolució que presentem com a grup Verds/ALE al Parlament Europeu (veure document adjunt a l'apunt), i que ara tocarà negociar amb altres grups.
Dilluns vinent tindrà lloc, a Brussel.les, un doble debat del qual hauria de sortir la postura europea en relació a com respondre davant l'actual situació de conflicte que viu Geòrgia i Ossètia del Sud. El primer intercanvi d'impressions es farà a la seu del Consell, entre els caps d'Estat i de Govern de la UE, i a continuació està previst que la presidència francesa comparegui davant del Parlament Europeu per explicar la seva decisió (recordo que, de manera excepcional, la sessió plenària tindrà lloc a Brussel.les enlloc d'Estraburg). Avui hem començat a debatre la que ha de ser la postura del nostre grup, que traduirem en una resolució pròpia sobre la qual estem treballant. Tanmateix, donat que diverses persones m'han demanat, a través e comentaris en aquest bloc, o de correus específics, que aporti algunes claus sobre l'assumpte, apunto aquí alguns dels aspectes que considero importants per marcar un posicionament i una resposta. Val a dir que la ràpida evolució dels esdeveniments (i especialment les reaccions que comportarà el reconeixement per part de la Duma russa, ahir, de les autoproclamades independències d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia) ens obliguen a seguir la situació pràcticament al minut. I com sovint passa en aquests casos, allò que aprovem avui podria molt bé quedar superat pels aconteixements en unes poques hores: (segueix...)
El tema de les llistes de Grups terroristes és un d'aquells del qual la gent, a Brussel.les, sembla tenir por a parlar-ne. I tanmateix em sembla un dels assumptes pendents de la UE, i sobretot un dels que posa més en qüestió la credibilitat de la mateixa en termes de Drets Humans. Però és que si, a sobre, proliferen les sentències de la Cort Europea posant de manifest les greus contradiccions del sistema de llistes, llavors és encara menys comprensible aquesta obstinació intergovernamental en deixar les coses com estan, és a dir, plena de forats legals i ètics. Recordo, a més a més, que aquest fet comporta greus problemes de carácter internacional com és el lamentable afer de l'MRTA (veureA què juga Alan Garcia? o bé En l'ull de l'huracà peruà ). Per tot plegat, acabo de presentar una pregunta al Consell amb l'objectiu de, en la mesura de les meves possibilitats, que són les que són, posar el debat novament sobre la taula. La pregunta és la que segueix: (segueix...)
En el cada vegada més urgent debat relatiu a la situació de crisi provocada per l'alça dels preus dels aliments, és important fugir de les solucions màgiques (sovint demagògiques) i anar al problema de fons, de caràcter estructural. Això és el que intenta, entenc, Oxfam, present aquests díes a la Cimera de la FAO a Roma, de la qual se'n fan ressò també alguns mitjans, com El País. El tema és complex, i les solucions no podran ser mai definitives sense una visió global i a mig llarg termini. Tot plegat és, per tant, una qüestió de menys paternalismes i egoïsmes, i de més responsabilitat: (segueix...)
La de l'Escola de Cultura de Pau de la UAB és una d'aquelles adreces de referència que cal tenir en la selectiva llista de preferits (de fet és una de les que tinc, també, en la secció els meus enllaços). Conec de primera mà l'equip de l'Escola, i especialment el seu director, Vicenç Fisas, amb qui vaig tenir el plaer de treballar-hi força temps, primer al Centre UNESCO de Catalunya, i després engegant, precisament, aquest projecte que avui és l'Escola de Pau. Al món hi ha institucions que, pel seu prestigi i per la capacitat d'influència que tenen, suposen una marca clara d'identitat d'un país (el Sipri de Suècia, el GRIP a Bèlgica, Saferworld a Regne Unit, ...). No sense dificultats, Fisas ha aconseguit consolidar un equip d'investigadors i investigadores en un àmbit tan complex com és el de l'estudi dels conflictes, els drets humans, els processos de pau i el desarmament. Però l'Escola de Pau és, a més a més d'un centre de recerca (punta, caldria afegir), una veritable escola, per la qual hem passat molta gentque ara (segueix...)
En una imatge.
Adjunto la nota que he fet arribar als meus companys i companyes de grup al Parlament Europeu en relació a l'anunci de cessament de la violència fet ahir públic per part d'ETA:
Avui dimarts 19 gener de 2010, el Parlament europeu ha debatut amb l'Alta Representant de la UE, Sra. 
El debat sobre la Pirateria a Somàlia arriba al PE. Ara fa uns dies en vàrem parlar en una audiència conjunta entre les comissions de Transport, Pesca i Seguretat i Defensa, quan 
Sempre és interessant llegir les reflexions de Mariano Aguirre, antic Director del Centro de Investigaciones para la Paz (CIP) i actualment Director del Norwegian Peacebuilding Center (Noref). Aquest és el cas de les que expressava ahir a La Vanguardia en un suggerent article titulat: El año del Nuevo Mundo.
En acabar un any i començar-ne un altre és habitual fer balanç, personal i global. És un bon moment per prendre perspectiva de les coses, tot i que personalment penso que és molt millor prendre perspectiva contínuament de les coses, i no només en canviar d'any. En relació a la situació del món, el fet que hi hagi situacions com la que estem vivint a Palestina, per exemple, entre molts d'altres llocs, ens pot abocar a actituds catastrofistes quan no directament nihilistes, i és que de motius, certament, no en falten. És bo, per tant, de tant en tant, aturar-se a mirar el context, les tendències, les evolucions d'aquest i d'altres conflictes. I això és el que fan gent com l'Escola de Cultura de Pau de la UAB, dirigida per Vicens Fisas, que segueixen i analitzen les múltiples dimensions dels conflictes armats arreu del món. Vaig tenir la sort de treballar-hi molts anys i, des que els vents ens van fer agafar rumbs diferents que he seguit l'activitat de l'Escola puntualment i amb especial atenció. És per això que en aquest canvi d'any he volgut recuperar algunes de les reflexions de'n Vicenç, recollides en una 
Se'm fa difícil, avui, parlar d'alguna cosa que no sigui Obama (veure el 
XSM no vota ... als Estats Units (de Raül Romeva, per a 
Amb aquest títol tan provocador el Director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, 
Dilluns vinent tindrà lloc, a Brussel.les, un doble debat del qual hauria de sortir la postura europea en relació a com respondre davant l'actual situació de conflicte que viu Geòrgia i Ossètia del Sud. El primer intercanvi d'impressions es farà a la seu del Consell, entre els caps d'Estat i de Govern de la UE, i a continuació està previst que la presidència francesa comparegui davant del Parlament Europeu per explicar la seva decisió (recordo que, de manera excepcional, la sessió plenària tindrà lloc a Brussel.les enlloc d'Estraburg). Avui hem començat a debatre la que ha de ser la postura del nostre grup, que traduirem en una resolució pròpia sobre la qual estem treballant. Tanmateix, donat que diverses persones m'han demanat, a través e comentaris en aquest bloc, o de correus específics, que aporti algunes claus sobre l'assumpte, apunto aquí alguns dels aspectes que considero importants per marcar un posicionament i una resposta. Val a dir que la ràpida evolució dels esdeveniments (i especialment les reaccions que comportarà el 
