Entrevista per a iSabadell (07/06/15)

DSC_9236

L’entrevista es pot consultar sencera a: 

http://www.isabadell.cat/persones/raul-romeva-politic-i-analista-catalunya-no-te-aliats-a-europa-pero-tampoc-adversaris/

44 anys, casat amb dos fills, resideix a Sant Cugat del Vallès. Nascut a Madrid per raons de feina del seu pare i criat a Caldes de Montbuí està emparentat amb Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Relacions Internacionals per la UAB va ser eurodiputat d’ICV del 2004 al 2014.

Ha treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia-Herzegovina, a Intermón Oxfam, a l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB i com consultor electoral de la OSCE. Actualment imparteix classes a diversos màsters sobre política europea i afers internacionals a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i a la UPF. També col·labora com analista polític a diversos mitjans de comunicació com Els Matins de Catalunya Ràdio, al programa de TV3 puntCAT o al diari Ara.

Autor de diversos llibres d’assaig, l’entrevisto dijous passat a la biblioteca de Ponent on va venir a presentar el seu darrer treball Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels Vents, 2014), convidat per la ANC-Sabadell per la Independència.

D’on ve la seva vocació política?
Vaig començar a militar a moviments pacifistes i ecologistes. Vaig incorporar-me a una llista municipal a Caldes i vaig veure que era compatible el que feia per vocació amb la gestió de les institucions. Sempre he estat militant en tot allò que té a veure amb la pau i els drets humans. De fet, al 2004 vaig anar a Brusel·les a fer això.

Quan va començar a militar a ICV?
Vaig entrar a Iniciativa perquè al moment que es va fundar es va crear un espai de confluència amb molta gent que venia del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra, del món pacifista… en aquesta confluència, alguns que no tenien una adscripció política determinada, que  no eren comunistes per dir-ho així, vam trobar el seu espai. Llavors vaig conèixer a Joan Herrera, a Josep Vendrell… va ser l’època que hi havia el Ribó, però després el Saura. Ara bé, la meva militància a ICV va ser molt tangencial, era molt autònom i molt mal militant. Quan realment vaig implicar-me va ser a partir del 2004 al Parlament Europeu.

Vostè ha estat durant 10 anys eurodiputat on va ser un dels parlamentaris més treballadors i que va presentar més propostes. Com valora la seva tasca a les institucions europees?
A títol personal només la puc valorar com a positiva. La possibilitat d’estar en un lloc de representació d’aquesta dimensió és única i un privilegi. Qui digui el contrari està mentint o s’està mentint a si mateix. A ningú se l’obliga a tenir un càrrec de responsabilitat d’aquestes característiques. És veritat que té uns costos des del punt de vista personal i familiar; per això, sempre he estat partidari de la limitació de mandats. De fet, jo vaig entrar amb el compromís de fer un i com màxim dos mandats. I aquí he sigut molt estricte. El pas per Europa, a nivell personal, ha estat molt interessant. També m’ha servit per constatar que hi ha moltes coses a més a banda de la política. Sembla que només hagi fet això a la meva vida, però en realitat això no és ni la quart part de la meva vida. He fet i segueixo fent moltes més altres coses. És una etapa que valoro positivament, però ja està. També m’ha servit per aprendre i per entendre a situar-te millor allà on estàs, tant a nivell personal com nacional.

 

DSC_9169-520x237

 

Vostè va deixar la militància arran de les resolucions de la Convenció d’ICV a Sabadell sobre el procés sobiranista i no apostar decididament per la independència de Catalunya. No desmenteix això les reiterades afirmacions que al partit conviuen sense problemes federalistes i independentistes? Al seu parer, per què ICV no s’ha sumat al sobiranisme?
No va ser una decisió improvisada. Portava molts anys fent aquest relat, aquest discurs, on explico que per fer moltes de les coses com Iniciativa dèiem que s’havien de fer necessitaven unes eines que no teníem i fer un reinici institucional i democràtic que no s’havia produït. El fet singular que suposa la Convenció de Sabadell és que fins aquell moment no hi havia un posicionament clar i cadascú podia defensar les seves tesis. A partir d’aquell moment, s’estableix el relat d’Iniciativa i entenc que el relat que jo feia, que volia seguint fent i que faig, no és compatible amb el que planteja Iniciativa. El que jo dic és que l’ordre dels factors passa per afrontar i resoldre el tema nacional. Això ho necessitem precisament per deixar de parlar de la qüestió nacional. La meva urgència de solucionar el tema nacional és per a poder-nos centrar en moltes altres coses que reclamen una resposta immediata.

Des d’aquest punt de vista, el fet d’estar navegant constantment en l’ambigüitat em feia sentir incòmode. Així ho vaig fer saber a l’entorn més immediat i ho explicava públicament. Entenia que la meva dimissió era un acte de coherència i de respecte. Si jo feia un discurs que no era el que s’havia aprovat a Iniciativa, se m’identificava com una veu discordant d’Iniciativa i no volia ser-ho. Volia defensar les meves tesis sense ser un problema per a ningú. De fet, des de que he sortit, he deixat de ser un problema per al partit. Reitero el meu respecte a Iniciativa, un espai que ha d’existir en qualsevol circumstància i en qualsevol escenari. Tinc un respecte enorme per la gent amb qui he treballat i he compartit moltes coses.

Al deixar la seva militància va afirmar que no es presentaria en cap llista electoral. Quins són les motius d’aquesta decisió?
En aquests moments tinc un deute, no diré moral, amb Iniciativa. Aquests 10 anys que he representat a ICV són prou importants per què no utilitzi aquesta situació per buscar altres jaquetes. La meva etapa institucional al Parlament Europeu s’havia acabat i és cert que des d’Iniciativa mai m’havien tancat la porta a continuar en el partit malgrat les discrepàncies en el tema nacional. No em sembla coherent continuar el meu discurs des d’altres opcions. A més hi ha vida fora de la política.

Em costa creure que no hagi rebut ofertes de cap partit polític. Ha estat així?
He parlat amb molta gent. En aquest sentit, he sigut molt clar –en privat i en públic- encara no toca. Això no vol dir que es puguin fer moltes altres coses.

Quin ha estat el procés que l’ha portat a l’independentisme o potser ho ha estat sempre?
Jo era independentista entre moltes altres coses. Per a mi era un opció més. No he sigut mai antindependentista. Durant molt de temps havia pensat que, com a formula de compromís, podríem trobar espais que ens permetessin canviar l’status quo cap a una situació més reconeixedora de la pluralitat nacional de l’Estat amb fórmules federals o confederals que jo hauria acceptat.

Què ha passat? Totes aquestes opcions s’han anat diluint amb la qual cosa amb l’únic que ens deixen és l’opció independentista. No es que m’hagi convertir a, sinó que s’han anat descartant les altres opcions. Així em vaig trobar en què el model actual no em convenç, el model de la transició ha quedat molt coix en molts aspectes, també en aquest. Estem vivim, des de fa uns anys, un retrocés democràtic, social, ambiental, institucional…I això hem d’afrontar-ho amb un canvi de paradigma global. Veig la independència no tant com una qüestió d’identitat, que respecto, sinó, en el meu cas, com una oportunitat per regenerar un sistema que està grimpat. Crec que hi ha molta gent que comparteix aquesta tesi que no és contradictòria amb d’altres.

Vostè coneix molt bé el funcionament de les institucions europees. Des de fora dóna la impressió que la causa de la independència de Catalunya no té masses aliats a Europa. És una impressió falsa o respon a la realitat? Com es percep des d’Europa la qüestió catalana?
Digueu-m’ho clar, som incòmodes. Per què s’hauria de preocupar algú per la reivindicació d’una part d’un territori d’un Estat que fins ara no ha suposat cap inquietud? ‘Ara ens veniu amb això?’. Aquest punt de vista és comprensible. ‘Tenim unes altres prioritats, no ens compliqueu la vida’. Per tant, som incòmodes. Una altra cosa és que també veuen que moltes de les coses que s’han anat produint els últims anys són situacions provocades per un tancament de mires i un caràcter obtús de les institucions de l’Estat. També entenen que algunes de les coses que passen aquí no són culpa dels catalans, sinó responsabilitat de l’Estat. Molts em diuen: ‘això és un problema, jo no ho faria…però teniu dret a fer-ho’. A partir d’aquí, hi ha l’altra percepció. El món canvia, els Estats evolucionen, se’n creen, desapareixen, es reunifiquen…la qual cosa forma part de la dinàmica humana.

El que si que puc afirmar, de manera contundent i taxativa, és que és cert que la Unió Europa no preveu processos com el que es planteja des de Catalunya, però tampoc els prohibeix. La prova està en que, si a Escòcia hagués guanyat el sí en el referèndum del 2014, el mecanisme per entrar a la Unió Europea d’un Estat sorgit d’un altre Estat membre ja estava dissenyat. I no s’ha aplicat perquè no va guanyar el sí. Falten a la veritat aquells que diuen que això és impossible. És cert que no està previst, però tampoc està prohibit. A més a més, hi hauria pogut haver un precedent si Escòcia hagués guanyat el sí. Des del punt de vista català aquest és un escenari plausible.

L’altra qüestió, i això es veritat, és que en el cas escocès hi havia una premissa que aquí no hi és: l’acord amb el Regne Unit. Com que no tenim aquest acord amb el govern espanyol hem de fer les coses de manera diferent. D’entrada explicar que s’ha intentat tot. En la mesura que nosaltres fem les coses ben fetes i les expliquem bé, també hi ha una capacitat raonable d’entendre-ho. Ara, siguem clars, els Estats són aliats dels Estats. Catalunya en aquest procés no té aliats, això no vol dir que tingui adversaris. Pots no tenir aliats, però hem d’aconseguir no tenir adversaris, en la mesura que el que nosaltres volem fer no sigui un problema per als altres Estats. S’hauria d’aconseguir que, si passa el que a alguns ens agradaria que passés, és a dir obrir un procés constituent per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent, no només no ens posin traves sinó que ens ajudin. Això dependrà de com fem nosaltres les coses i com facin les coses a Madrid. L’escenari hi és i la possibilitat hi és. Europa és un projecte dinàmic i pragmàtic. Aquest discurs de la por, que ens faran fora, em sembla un conte de fades en el pitjor sentit del terme, és una enganyifa.

Creu que les eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari?
La meva impressió, cada vegada més, és que el 27S seran unes eleccions especialment importants. El caràcter plebiscitari o no li donarà la gent. Ni un president, ni un mitjà de comunicació. El que donarà un caràcter plebiscitari serà l’actitud de la gent a l’hora d’anar a votar, les raons per les quals voti una opció o una altra. Crec, i com jo molta gent, que el 27S serà l’oportunitat per iniciar un procés, que uns voldrien que fos un procés constituent. Per tant, necessitaríem que una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es posés d’acord per iniciar aquest procés constituent i obrir un camí que acabés amb una proposta referendària adreçada a la ciutadania. Un procés participatiu en que tothom –i subratllo tothom qui estigui a favor i en contra- pugui participar i construir conjuntament aquest escenari. Això és el que jo voldria, però perquè això passi necessitem que el 27S hagi una majoria clara. Això son plebiscitàries? Posa-li l’adjectiu que vulguis. M’és igual. El nom no fa la cosa. També penso que l’eix nacional no és l’únic, però en aquestes eleccions és determinant. Perquè si es guanya podrem començar a caminar i desbloquejar aquest debat. Si no es guanya ens mantindrà estancats en un debat estèril que l’únic que fa és impedir-nos fer altres coses que necessitem fer.

Què opina del full de ruta signat per CiU i ERC? Creu que pot iniciar-se el procés cap a la independència només amb una majoria parlamentària i sense un referèndum específic sobre el tema?
Legalment es pot començar el procés amb una majoria parlamentària. Altra cosa és si, fins i tot a nivell de missatge exterior, seria desitjable que tinguessin també una majoria social, vull dir en vots. Ara bé, si una majoria al Parlament aprova una resolució, és una majoria que permetria iniciar legalment el procés.

El full de ruta és una altra cosa que només està pactat per dos partits polítics. Això no vol dir que exclogui del pacte post27S a altres formacions. El full de ruta és un símptoma que fa que dues formacions polítiques tinguin un acord sobre com encarar el tema, però que no vol dir que algunes que no hi siguin puguin estar d’acord com s’ha d’encarar el tema. Penso, per exemple, en la CUP, en Procés Constituent, fins i tot dintre d’Iniciativa hi ha molta gent que està a favor de fer això, encara que formalment no s’estigui en el full de ruta. Alguns ho estarien si es donessin determinades circumstàncies. Hi ha moltes situacions diferents que, a l’hora de posar en marxar el procés, s’hauran de tenir en compte. Però si al 27S no hi ha una majoria clara, com a mínim a nivell d’escons, que comenci a caminar, a mi en fa un mica de por que continuarem estancats.

A les recents eleccions municipals les forces independentistes han tret uns resultats no massa brillants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És possible avançar cap a la independència sense el suport d’aquests sectors socials? Què respondria a qui afirmen que la sobirania és una qüestió de les classes mitjanes?
Nego la major. A les municipals hi ha hagut una clara majoria a favor de la independència. 1,4 milió de persones han votat per opcions independentistes. Després tenim gairebé 400.000 persones que han votat una opció que no és explícitament independentista, però que tampoc és anti i que es situen en el marc del que anomenem dret a decidir, com ara Barcelona en Comú i Iniciativa en general. Després tenim uns 900.000 votants que clarament han votat opcions que no ho són. És veritat que ara estem en un 50/50. En qualsevol cas, estem parlant d’unes eleccions municipals. A l’hora de votar en clau nacional catalana les coses canvien. Una cosa és votar pel teu consistori i una altra fer-ho en clau catalana.

Respecte a la implicació de les classes populars, la CUP ha triplicat els seus suports i a la CUP no se la pot acusar de partit burgès. A Escòcia qui va liderar el debat independentista va ser precisament l’esquerra molt mobilitzada en aquest tema. Crec que és possible mobilitzar a les classes populars en la mesura que aquestes formin part dels actors conductors del procés. Aquest és el repte. Per a mi el gran objectiu és que al 27S creem les condicions per què tothom –i evidentment les classes populars- puguin ser protagonistes d’aquest procés. Hem de crear l’espai per que aquest actors considerats passius, siguin actors proactius. Això només serà possible si existeixen espais per poder-ho fer. Quina enveja quan veus el debat que es va produir a Escòcia! I que parlaven de continguts. El que trobo a faltar és això. Estem sempre encallats en què si hem de poder votar, quan votarem, de quina manera…I crec que s’ha de parlar del per a què, de què voldríem fer. En el moment que entrem en aquest debat, en el que hauríem de entrar aviat, tot això canviarà. Deixarà de ser un procés de dalt a baix per ser un procés de baix a dalt. Si observes les mobilitzacions del 2010 fins ara és clarament un moviment de sota cap amunt.

L’obertura d’un hipotètic procés constituent a Espanya modificaria el seu punt de vista sobre la independència de Catalunya?
Això ho tinc molt clar. Soc escèptic. Hi tingut massa relació amb gent que suposadament volia construir una alternativa. En aquest sentit el marge de maniobra és molt petit. Ho és en el marc del que coneixem com el socialisme espanyol, però també en el marc del que s’anomenen forces emergents com ara Podemos. Des d’aquest punt de vista, com a mínim hi ha una diferència amb l’statu quo actual, és que aquestes forces no tenen al·lèrgia al dret a decidir. Ja m’està bé. Però una cosa és això i l’altre assumir la possibilitat que Catalunya pugui ser un Estat. El dret a decidir és el punt de partida sine qua non. Confio que un canvi d’status a Espanya ens permeti decidir, però no tinc tan clar que això faciliti les coses cap a un Estat independent. En qualsevol cas, si podem parlar amb algú amb que simplement es pugui dialogar ja serà un canvi molt substancial.

Fotos: David B.

 

A l’entrevista compartida (La Xarxa, 6/5/15)

Xarxa

El santcugatenc Raül Romeva sempre ha defensat que la política no és un càrrec sinó que fer política vol dir pensar en el bé comú i no té res a veure amb el partidisme. Romeva creu que ‘la gent s’ha cansat d’una manera concreta d’entendre la política i per això cal tornar a posar-la en valor’. Preguntat sobre el cas de les llistes fantasma, l’exeurodiputat ha mostrat la seva indignació i ha recordat que aquesta pràctica ja fa 20 anys que es dóna. Romeva no ha descartat, a mitjà i llarg termini, poder tornar a fer política des dels partits però ha assegurat que ara, de moment, dóna la seva etapa per tancada’.

http://www.laxarxa.com/latarda/noticia/raul-romeva-que-a-la-gent-no-li-interessa-la-politica-es-fals-a-la-gent-no-li-interessa-una-manera-de-fer-politica

 

Entrevistat per Nacio Digital

ENTREVISTA PER A NACIÓ DIGITAL CONDUÏDA PER CARLES BATALLA


Romeva: «No he sentit ningú amb capacitat de decisió a Europa contra la consulta»

El fins ara eurodiputat d’ICV diu que només hi ha moltes interpretacions sobre un hipotètic sí

Culpa els Estats de “frenar la revolució democràtica que cal” al vell continent

Especial: Eleccions europees 2014

 

Llums i ombres. Després de ser eurodiputat d’ICV al Parlament Europeu durant els últims deu anys, Raül Romeva no ha perdut la fe en el projecte del vell continent però hi detecta un empobriment democràtic que espera reconduir amb l’ascens de les esquerres. Va estar a punt d’unir-se al partit dels verds encapçalat per José Bové en una posició simbòlica però finalment no ho va fer. El seu relleu com a cap de llista l’agafa Ernest Urtasun, que va ser el seu secretari entre el 2004 i el 2008 i amb qui comparteix vocació i afinitats. 

-Quin balanç fa d’aquesta dècada com a eurodiputat?

-He de confessar que tinc pànic a aquesta pregunta, perquè és terrible intentar resumir deu anys en una frase. Depèn del moment dic una cosa o una altra, però jo em quedo sobretot amb la constatació que aquest projecte que anomenem Unió Europea per mi continua sent vàlid. Tota la vida he estat europeista però és evident que cal una reforma a fons estructural, institucional, política i democràtica, a tots els nivells. El meu europeisme no ha quedat tocat però sí em porta a veure necessitats que fa deu anys no veia.

 

-Què s’ha millorat respecte quan va començar i què caldria corregir?

-De les coses que s’han millorat és la consciència que això d’Europa ens afecta molt, altra cosa és si ho fa per bé o malament, si és positiu o negatiu i la percepció creixent és que ens afecta negativament, i ha quedat diluït el fet que hi ha aspectes positius que vénen pel fet de formar part de la UE. Europa està construïda com una suma d’Estats i hem d’aconseguir que sigui una aliança entre ciutadans, cal transversalitzar determinades qüestions ideològiques, polítiques i democràtiques. En aquest canvi de cicle en el qual estem entrant, per mi el paradigma és aquest: canviar l’Europa dels Estats per l’Europa dels ciutadans, o ho corregim des de diferents fronts alhora, o directament el projecte quedarà, més que tocat, directament enfonsat.

 

-Ernest Urtasun es definia com a europeista però al mateix temps avisava de l’existència d’un europeisme “babau” que consisteix en què tot el que ve d’Europa ha de ser automàticament bo. Què és ser europeista?

-Jo relaciono Europa amb democràcia, sóc europeista en la mesura en què sóc demòcrata, en la mesura en què la democràcia està tocada a Europa el meu europeisme està debilitat. Què podem fer per enfortir l’europeisme de molta gent que som eurofrustrats? Enfortir la democràcia.

 

-De quina manera es pot fer?

-Passa per un canvi institucional i estructural, el gran problema que tenim és una estructura dèbil que no permet respondre a les necessitats que tenim com a ciutadans sinó a les d’alguns Estats, això és perquè els Estats ho han volgut així, està dissenyat així. Cal un canvi estructural i institucional i només es pot fer si hi ha una pressió social i ciutadana que ho reclami a Brussel·les i als Estats que formen part d’aquesta Europa.

-En comparació a fa deu anys Europa està molt pitjor en drets i dignitats?

-Malauradament sí, per mi Europa sempre ha estat un referent, no només en democràcia sinó també en tot allò que té a veure amb drets, drets fonamentals, drets humans. Tu vas pel món i en molts llocs Europa continua sent una certa marca, té una credibilitat però els que estem a dins hem patit aquest retrocés, i això em preocupa. Per això cal recuperar una credibilitat que Europa tenia i que per molts motius, que no s’han de buscar a Brussel·les sinó a les capitals europees, s’ha perdut. Aquest és el repte, recuperar coses que fa cinc o deu anys emblaven inqüestionables.

 

-Com quines?

-Fins fa quatre dies no havia sentit que es qüestionés la prohibició de la pena de mort a Europa, i en els últims anys he sentit molts col·legues al Parlament Europeu que ho qüestionaven, o el dret a escollir el propi cos, la lluita a favor de les dones d’escollir, o el dret a casar-se de les parelles homosexuals. Fa quatre dies era impensable sentir , no només discursos sinó mobilitzacions en contra, ara ho estem tornant a veure i em sembla no només preocupant sinó dramàtic.

 

Un dels riscos que ICV-EUiA ha intentat combatre durant la campanya ha estat el de l’abstenció, que s’intueix molt alta. Creu que la societat encara no ha entès o assumit que les decisions europees sí l’afecten perquè continua pensant que qui millor solucionarà els seus problemes són els Ajuntaments i les instàncies de poder més pròximes?

-S’ha de tenir molt clar que cada decisió té el seu nivell, no em sembla encertat creure que Europa ho ha de fer tot, hi ha coses que Europa no ha de fer ni s’hi ha de ficar, formen part de les polítiques locals o nacionals, se’n diu subsidiarietat. Jo estic a favor que cada nivell tingui el seu grau, la seva capacitat de decisió, per això cal que els nivells més propers a la ciutadania, els locals, tinguin no només competències sinó recursos per poder-ho fer. Per mi el coll d’ampolla continuen sent els Estats, que acaparen un nivell de poder que no només els toca a ells sinó que en alguns casos s’ha de transferir a Europa i en d’altres s’ha de transferir cap a baix, a nivells de decisió subestatals, regionals, nacionals o autonòmics o directament locals. Per mi el problema que frena tota la revolució democràtica que cal a escala europea el tenim en els Estats.

 

-En quins temes Europa s’hi hauria d’involucrar i en quins se n’hauria d’apartar?

-Hi ha una dimensió que forma part de l’essència identitària europea, que són qüestions de caire cultural, Europa és per definició una suma d’identitats, de realitats, de llengües, de tot el que té a veure amb la pluralitat i diversitat, això qui ho ha de potenciar i canalitzar és cada realitat, no hi ha d’haver una transferència de competències. A Europa també s’han de fer els grans espais d’unió política, fiscal, econòmica, monetària però l’execució de moltes d’aquestes polítiques, per exemple serveis socials, qui ho ha de poder fer són els nivells locals, però a partir d’una capacitat tècnica i de recursos que en gran mesura està emmarcada en una política europea, per dir-ho així pactada. La diferència és quin és el marc en el qual prens la decisió i qui és qui l’ha d’executar i és un aspecte que ara mateix encara no està clar.

 

-Una de les seves lluites ha estat per l’oficialitat del català però no se n’ha sortit. Es pot revertir aquesta situació?

-Entenent que a Europa no hi poden haver llengües de primera i segona. Em sembla un greu error, que hem condemnat i lamentat moltes vegades, que la única manera de concebre una llengua com a europea és que està acceptada com a tal oficialment per part de l’Estat. En aquests moments fins i tot hi ha llengües que estan acceptades com a tals pels Estats que no estan reconegudes a escala europea, tenim una deficiència que no té res a veure amb la realitat que vivim: o Europa entén que hem de superar l’àmbit dels Estats per reconèixer aquesta diversitat, entre elles la lingüística, o difícilment Europa serà creïble per coses com aquestes.

 

-Com es veu el procés català a Europa?

-Europa, com tot, no és un telèfon, hi ha de tot, s’hi diu de tot: hi ha gent que ho viu amb indiferència, d’altres amb por, simpatia, curiositat, temor, d’altres amb pànic o fins i tot amb ràbia perquè d’alguna manera en fan una lectura negativa… hi ha de tot. Però jo encara no he sentit ningú amb capacitat de decisió a nivell institucional europea en contra de la consulta, el que he sentit són moltes interpretacions sobre què passaria si en aquesta possible consulta sortís un sí.

 

-No hi ha cap postura europea comuna i oficial…

-No, per tant és absurd plantejar que Europa no ho permet o no ho vol, encara ningú ha dit que no es pugui fer, depèn de nosaltres, ho hem de poder fer i ho farem. A partir d’aquí, i entenc que això requerirà d’una negociació, quan es faci la consulta, sí finalment surt un sí s’obrirà un període de reflexió i negociació política, ja en parlarem i ja veurem què dirà Europa en aquest escenari, mentrestant…

 

-Aleshores Europa haurà de pressionar més per instar a la negociació…
-Ja ho està recomanant ara, ja veus europeus que insten al diàleg, però ho estem intentant i en dècades no ens n’hem sortit però això estem com estem. Quan alguns companys, fins i tot el Schulz em diu que el que hem de fer és negociar, li dic que portem anys intentant-ho, el problema és que no hi hagut cap voluntat de diàleg, a davant hi ha hagut una paret, el que ha de fer Europa és entendre per què estem aquí.

 

-Des del PP fa temps que avisen que la independència situaria Catalunya en un univers paral·lel o quedaria flotant a l’espai sideral. Tan dramàtic seria quedar-se fora d’Europa, atès que hi ha països que no en formen part sinó que hi mantenen tractats bilaterals i no perillen pas?

-És que això està per discutir. Primer, és una hipòtesi, jo soc partidari que ens quedem, perquè estem molt millor a dins, tenim molta més capacitat per resoldre problemes globals a dins que no pas fora, és factible i possible, jurídicament i políticament es possible, òbviament res és segur al 100%, ja veurem què passarà però ja en parlarem. La única raó que explica que es faci tan discurs avisant-nos que quedarem fora d’Europa és dificultar el propi procés democràtic que està en marxa, la resta és foc d’encenalls, no té cap necessitat ni validesa, ni una.

 

-Té algun pronòstic sobre com quedarà el Parlament Europeu? Les enquestes auguren un salt important dels verds.

-No s’atreveixen a fer-ho ni els politòlegs especialistes ni els futuròlegs…Tinc la impressió que hi haurà una davallada de les grans formacions i un gran increment de les formacions menys nombroses, per tant un repartiment de joc, per tant un augment de la pluralitat al Parlament Europeu, la qual cosa per mi és bona per definició. Ja sé que als dos grans partits això els molesta perquè els encanta dirigir-ho tot, però per mi que hi hagi pluralitat, i com espero vagi decantada cap a formacions d’esquerres i ecologistes, és positiu.

 

-Urtasun advertia que ja s’ha pactat una gran coalició entre la dreta i la socialdemocràcia…

-Jo porto anys patint-la, em fan una certa hilaritat determinats discursos socialistes, perquè els populars en aquest sentit tenen menys vergonya. Ho he vist vàries vegades en els socialistes: quan comença el mandat parlen de responsabilitat i cooperació i quan estem a uns mesos de les eleccions automàticament comença la confrontació, com si no haguessin vist el que han fet aquests últims anys de pacte permanent. Qualsevol persona que hagi seguit una mica la política europea s’adona que quan els socialistes diuen que respecte el PP tenen dos projectes diametralment oposats, és una mica enganyós. És veritat que no són la mateixa cosa, però també és veritat que fan el mateix moltes vegades, com que a mi m’interessa el que fan, no el que diuen i el que són, i el que fan moltes vegades acaba sent el mateix, aquesta coincidència em preocupa molt.

 

-El candidat ecosocialista català va treballar amb vostè quatre anys a Europa. Què en destacaria?

-Per mi Ernest Urtasun té fonamentalment dues virtuts: d’una banda, una gran capacitat d’entendre les situacions i la realitat, això és molt important quan fas política parlamentària, és una persona intel·lectualment molt preparada que sap llegir molt bé la situació i els moments. Ha demostrat en aquests anys que sap en quin moment vivim, quines necessitats hi ha, sap veure quins són els problemes i plantejar per on poden anar les solucions i quan faci política parlamentària sabrà focalitzar aquestes inquietuds allà on toca. D’altra banda, té moltes ganes de treballar, té una gran vocació, al Parlament Europeu he constatat que aconsegueixes més coses per ganes de fer-les que no pas per experiència o edat, el que compta és la vocació i l’energia per mobilitzar coses. Ja sé que allà hi ha gent molt experimentada i veterana però la meva experiència em demostra que són els qui, per la seva novetat i fins a cert punt desconeixença de les dificultats, acaben aconseguint que les coses es moguin i avancin, espero que amb l’Ernest això funcioni.

 

-S’hi veu reflectit?

-Té la mateix edat que jo tenia quan jo vaig començar a Europa, som economistes, hem treballat molt en política internacional, tenim un perfil bastant coincident, potser per això hem tingut molta afinitat. També és veritat que el moment en el qual ell entra no té res a veure amb el meu. Al final els contextos també compten, ell tindrà els ‘seus’ problemes i l’haurem d’ajudar en les seves circumstàncies, que no tindran res a veure amb la meva. Crec que mai és bo pel que entra que hi hagi excessives comparacions, el que entra ho fa en una situació totalment nova, amb reptes i situacions noves, se l’ha d’ajudar en funció d’allò que té, no en funció del que es va fer perquè potser allò ja no toca fer-ho o no es pot fer, el que toca és mirar endavant i el que s’ha fet ja està, és passat.

-Tenen pendent un mes de feina per traspassar-li dossiers i fer-li cinc cèntims del context actual. Quins són els temes prioritaris?

-N’hi ha molts d’oberts, fer-ne una llista seria complex, bàsicament agenda climàtica i ambiental, agenda social, tot el que té a veure amb les infraestructures, per exemple tenim el Corredor Mediterrani totalment encallat i hem de veure què passa.. Tenim molts temes que semblava que estaven resolts i que haurem d’estar molt atents perquè si ens despistem una mica ens podem trobar amb algun disgust que no ens convé. 

 

-Recorda alguna anècdota divertida o curiosa d’aquesta última dècada?

-Moltes, recordo un correu molt divertit que em va escriure un català de Malta, li havien posat una multa i estava totalment indignat perquè considerava que era improcedent, i em preguntava si com a diputat europeu podia intercedir-hi o fer alguna cosa perquè li anul·lessin. Li vaig haver de dir que les multes de trànsit són competència municipal i que aquest tipus de coses no les podia fer. I una vegada vaig anar a un festival de música infantil a Catalunya amb els fills, una mare i una nena em miraven molt, no ho entenia molt bé, pensava que m’havien reconegut, se’m van acostar i em van preguntar si era el Marc Parrot.

-Ha pensat en el seu futur?

-Tot està per fer i tot és possible. En aquests moments el que tinc moltes ganes de fer és aturar-me una mica per pensar i escriure, analitzar el que he fet, fer menys coses però fer-les més a fons. El gran problema d’estar en primera línia és que et toca fer de tot i a vegades fer-ho una mica massa superficial i a mi, per caràcter, això no m’agrada. Aquesta és la meva ambició

FOTO: A la Plaça Major de Nou Barris, just abans del Míting final. Font: Carles Batalla.

Entrevista per a Europa Abierta (RNE) sobre el ‘procés’, entre d’altres

Europa abierta – Raúl Romeva, eurodiputado de ICV: “El proceso soberanista en Cataluña no es una obsesión de Mas sino una exigencia de la sociedad”

09 abr 2014

En nuestro “Europarlamento” de este miércoles analizamos el pleno celebrado ayer en el Congreso de los Diputados y hacemos balance de los cinco años de esta legislatura con el eurodiputado de Iniciativa per Catalunya-Els Verds, Raul Romeva.

Sobre Cataluña, asegura que este proceso soberanista no es una obsesión del presidente de la Generalitat, Artur Mas, sino que es una demanda de la sociedad catalana y asegura que si no se avanza, no es porque no se puede sino porque no se quiere (09/04/14.

http://www.rtve.es/alacarta/audios/europa-abierta/europa-abierta-raul-romeva-eurodiputado-icv-proceso-soberanista-cataluna-obsesion-mas-sino-exigencia-sociedad/2497845/

 

#AfersExteriors viatja al cor de les institucions europees

Per mi ha estat un plaer xerrar amb en Miquel Calçada @miquelcalcada i compartir explicacions amb en Jaume Duch @jduch, Ramon Tremosa @ramontremosa , Erika Casajoana @ecasajoana i Amadeu Altafaj @aaltafaj

 

No és freqüent disposar d’un espai on puguem explicar amb calma, i més enllà de l’anècdota puntual, en què consisteix la feina que fem a Brussel.les/Estrasburg. És evident que totes les persones que hi treballem tenim responsabilitats diferents, mandats també diferents, i opinions de vegades coincidents, i d’altres no. Per això és tan important que la gent conegui què s’hi cou en el cor de ‘la bèstia’, per poder formar-se una opinió ben fonamentada. Programes com aquest especial d’#Afers Exteriors, crec, hi poden ajudar.

   

Entrevista, ahir, al ‘Fets i Paraules’ (conduit per Silvia Tarragona) #RetornAShambhala #Energia #CanviParadigma

Ahir vaig ser al programa “Fets i paraules”, on vàrem conversar amb la Sílvia Tarragona de “Retorn a Shambala” i de tot allò que l’envolta (energia, política, canvis de consciència, relacions internacionals, conflictes, aventures,…)

Aquest és l’enllaç de l’entrevista:

El meu pas per ‘Confidències’ (dirigit i conduit per Olga Rodriguez) RNE

Confidències

Diumenge de 16.00 a 17.00h

Confidències – Raül Romeva: “A Europa incomoda Catalunya

12 gen. 2014

L’eurodiputat Raül Romeva ens confessa que a Europa incomoda el procés sobiranista que està vivint Catalunya. Fins i tot persones afins –assegura– retreuen que no és el moment. Afirmacions a les quals Romeva respòn dient que “ni hem buscat el fet ni el moment”, sinó que és resultat d’un desencontre històric i “la relació de parella ja no funciona. Potser –diu Romeva– en la separació hi haurà la reconciliació”.

Escoltar àudioConfidències - Raül Romeva:
 

Raül Romeva, un dels diputats més actius de l’Eurocambra, apura els seus últims mesos a Brussel.les. No es presentarà a les eleccions europees del Maig i diu que encara no ha decidit què farà, però no descarta continuar en Política, encara que no sigui a les institucions, perquè sempre ha fet política –diu.

Romeva creu plenament en el projecte europeu, tot i que reconeix que està en crisi, “en transició”. El problema, segons ell, són les persones que lideren ara mateix Europa.

Raül Romeva fa un balanç positiu dels seus 10 anys al Parlament europeu i reconeix que li farà pena deixar-ho, perquè ha estat una experiència intensa i extraordinària, però ho compensa la il.lusió que li provoca iniciar projectes nous. Com ara escriure. Ja ha publicat dues novel.les, a més de diversos assaijos, i pensa donar continuitat a “Sayonara sushi” i “Retorn a Shambala”, literatura combativa i compromesa on tracta els temes que el preocupen, com la sobrepesca o l’energia nuclear.

Entrevista per a l’ACN. Romeva: ‘La submissió no és una opció; el 2014 passaran coses’

Entrevista per a l’ACN

Autores: Blanca Blay i Laura Pous / ACN (Recollit per Vilaweb)

Romeva: ‘La submissió no és una opció; el 2014 passaran coses’

L’eurodiputat d’ICV diu en una entrevista a l’ACN que la pregunta hauria de ser ‘sobre la independència o l’estat’ i amb resposta de sí o no

L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, avisa que ‘la submissió i la claudicació ja no són una opció’ a Catalunya. En una entrevista a l’ACN, Romeva reflexiona sobre la literatura -ha publicat el seu segon llibre, ‘Retorn a Shambhala’-, la seva marxa del Parlament Europeu, el seu rol a ICV i el procés pel dret de decidir. ‘Si puc fer alguna cosa amb la que pugui sentir-me plenament còmode tant pel que fa al lloc com pel projecte, endavant. Si pot ser amb ICV o no, ja ho veurem, perquè d’aquí al maig poden passar moltes coses”, admet Romeva, que tot així precisa que no té “cap necessitat de canviar de partit”. Per Romeva, un referèndum amb tres respostes ‘no té cap sentit’.

 “Encara crec fermament que és possible fer una consulta com a mínim amb la legitimitat democràtica que ens donem a Catalunya. Que no els agradarà a Madrid és evident, però això no vol dir que no ho puguem fer. Ho podem fer”, defensa Raül Romeva a la conversa amb l’ACN.
          
L’eurodiputat d’ICV descarta una consulta amb tres respostes. “El missatge és molt clar, no hi caben succedanis”, alerta. Des del seu punt de vista, el referèndum hauria de ser sobre “la independència o l’estat” i amb resposta ‘sí’ o ‘no’. Per Romeva, “no té cap sentit” incloure la tercera via en el referèndum perquè “és una via absolutament solitària”.  
       
“No crec que tingui massa cabuda la possibilitat de fer tres respostes”, destaca. “L’única demanda que hi ha en aquests moments per part d’una majoria de la societat catalana és decidir si volem ser o no sobirans”, remarca l’eurodiputat.  
De fet, Romeva creu que els partidaris del federalisme haurien de “poder votar sí” a la consulta, com va assegurar Dolors Camats. “Jo sóc dels que penso, i ho defenso fins i tot davant dels que aposten per l’opció federalista, que no pots federar-te amb algú si no parteixes de la sobirania”, assegura l’ecosocialista, que creu que el “factor comú denominador” entre independentistes i federalistes és que tots volen “ser país”. 
   
“Hem de fer un procés escrupolós des del punt de vista democràtic, hem d’acumular bones pràctiques i hem de demostrar que ho hem provat tot”, reclama Romeva, que creu que el 2014 serà un any “en què passaran coses a Catalunya, sí o sí”. L’encara eurodiputat d’ICV creu que si Madrid rebutja tolerar una consulta, els polítics no tindran “més remei” que seguir avançant, ja sigui a través de plebiscitàries o amb una declaració unilateral.
          
“En aquests moments la submissió i la claudicació ja no són una opció, ni individualment ni col·lectiva”, destaca. Segons ell, la població tampoc no acceptaria que “tot aquest moviment es quedés en res perquè hi hagués ara una proposta que per la porta del darrere difuminés l’essència de la demanda” independentista. 
          
Per Romeva, a més, seria una “decepció monumental” no poder oferir al poble de Catalunya la possibilitat de decidir el seu futur. Segons l’ecosocialista, cal que els partits polítics a favor del dret a decidir demostrin una “voluntat clara de respectar el full de ruta”. “Tots els que estem en aquest vaixell tenim un deute amb la ciutadania, i no la podem defraudar. Si cometem la irresponsabilitat de defraudar aquesta expectativa, el desastre que podem tenir com a país serà incalculable”, destaca.     

El futur a ICV

Romeva deixarà a partir del maig el seu càrrec d’eurodiputat, després de 10 anys a Brussel·les, però assegura que encara no té “ni idea” de què farà a partir de llavors.

“Faré el que faci, sempre i quan m’hi trobi còmode i n’estigui absolutament convençut”, destaca l’eurodiputat ecosocialista, que diu que no té “cap necessitat de canviar de partit” però que tampoc sap si li correspon “fer de representant d’ICV a les institucions”.
  
“Si puc fer alguna cosa amb la que pugui sentir-me plenament còmode tant pel que fa al lloc com pel projecte o discurs, endavant. Si pot ser amb ICV o no, ja ho veurem, perquè d’aquí al maig poden passar moltes coses”, admet Romeva.

L’eurodiputat és obertament independentista, tot i que la seva formació “no defensa necessàriament” la seva mateixa tesi. “Inciativa de moment defensa la diversitat de visions, entre les quals, la meva. En la mesura en què la meva opció hi càpiga a ICV, fantàstic”, afegeix. “En la mesura en què jo hagi de fer o hagués de fer un discurs que fos representatiu de les diverses opcions potser tindria un problema”, destaca. 
     
“Tinc la sort de no ser del PSC, des d’aquest punt de vista, ho dic així de clar. Si fos del PSC ja hauria deixat el partit”, defensa. “A mi ningú m’ha dit que a ICV no hi càpiga”, reitera, destacant que la formació ecosocialista ha fet “una reflexió molt pertinent” i ha entès que les opcions independentistes com la que ell representa han de tenir “espai” dins del partit. 

La resposta d’Europa

Raül Romeva creu que en cas d’independència de Catalunya “tot està obert” pel que fa a la reacció europea. “Una de les grans virtuts del projecte europeu és que és un projecte dinàmic”, recorda l’eurodiputat, que assegura que la UE sempre s’ha trobat amb situacions que apareixen “de cop i volta i que no estaven previstes”. Amb tot, avisa que Brussel·les no dirà absolutament res fins que no hi hagi “una cosa concreta per opinar”. Romeva assenyala que és molt positiu, però, que fins ara la Comissió Europea mai s’hagi atrevit a dir que els catalans no poden votar en un referèndum. “Estem en democràcia, com pots evitar que la gent opini via una consulta? No es pot dir, i com que no es pot dir, no ho diuen, i aquí tenim la fortalesa i la legitimitat de democràtica per tirar endavant”, destaca Romeva, que creu que això és el que “incomoda més a determinats sectors del govern de Madrid”.

Política ecosocialista també a la seva novel·la      

Per a Raül Romeva, l’ecosocialisme, també surt, d’alguna manera a les seves novel·les ja que la temàtica de fons del seu primer llibre i de l’ara publicat ‘Retorn a Shambhala’ està relacionada amb les problemàtiques medioambientals.

L’eurodiputat reconeix que aquest fet respon a dues coses, d’una banda, aprofitar el material que ja té, i de l’altra, “les ganes” de treballar aquests temes. “També hi ha la voluntat que serveixi per alguna cosa”, afegeix. Romeva assegura que ha intentat que aquesta segon novel·la, “a més de ser una lectura atractiva o digerible, aportés alguna cosa” i, que en aquest sentit, “més que generar respostes generés algunes preguntes”. Amb tot, Romeva explica que, per a ell, l’escriptura és una manera de “canalitzar” la inquietud que el fa ser una “persona inquieta que fa política i escriu”.

 

Font foto: ACN