Nova entrevista, aquest cop per a Crònica.cat.
Entrevistes
Entrevista a Raül
Romeva, eurodiputat i candidat d’Iniciativa a les eleccions europees
‘Aquestes eleccions són les més importants que
s’han fet mai’
Raül Romeva (Madrid, 1971) va treballar, abans de
ser elegit eurodiputat per ICV el 2004, com analista sobre conflictes armats i
reabilitació postbèl·lica a Intermón Oxfam i al Centre UNESCO de Catalunya. Al
Parlament Europeu ha estat reconegut com el segon diputat més actiu de l’última
legislatura. En aquesta entrevista amb CRÒNICA explica la importància dels
comicis europeus actuals
25.05.2009
Vostè
ha estat reconegut com un dels eurodiputats més actius de la cambra. Això es
deu només a que el seu grup és molt reduït?
No
necessàriament. És evident que quan ets l’únic diputat del teu grup has d’estar
a molts fronts, però hi ha tota una sèrie d’activitats que són individuals i no
tenen res a veure amb el nombre de gent que tingui el grup. Ser el segon, el
cinquè o el setè no és massa rellevant, perquè la diferència és de poques
intervencions, el que sí que és rellevant és ser a la franja alta o a la franja
baixa. Però haig de dir que hi ha molta gent, de tots els partits, que es pren
la seva feina seriosament i participa activament, encara que també n’hi ha
algun que respon al prototip d’anar a Brussel·les a retirar-se. Jo sóc dels que
penso que el Parlament Europeu és cada cop més important i responc en
conseqüència. (segueix…)
És el
segon cop que és el candidat d’Iniciativa a les europees. Què significa per
vostè?
És el segon i
l’últim, perquè considero que amb legislatures de cinc anys ja és suficient.
Aquest primer mandat ha estat molt de formació i aprenentatge, ja que no
coneixia molt la institució. En aquest segon mandat aspiro a concretar línies
de treball que, més o menys, ja hem començat a empastar en la primera
legislatura. Espero i desitjo que sigui la legislatura de la concreció i la
consolidació. També crec que és bo combinar l’experiència amb la il·lusió,
perquè una de les coses que he pogut constatar és que moltes de les coses que
he aconseguit ha estat perquè era nou, és a dir, perquè no sabia que eren
difícils. Aquest punt d’inconsciència i de desacomplexament fa que hi posis
totes les ganes i que al final les acabis aconseguint.
Però
s’han pogut assolir alguns objectius o han quedat per aquesta nova legislatura?
No, no. Hem
fet moltes coses. El rànquing demostra la feina que hem fet. Pocs cops veuràs
un diputat que acaba d’entrar hi hagi aconseguit aprovar cinc informes com és
el meu cas o que hagi presentat el nombre de resolucions que he presentat.
Sempre voldries aconseguir més, però ara tenim una ofensiva conservadora
important que frena moltes de les coses.
Què hi
anirà a defensar a Europa?
Sobretot els
drets. Drets socials, drets universals, de les dones, dels pobles, de les
llengües, dret a la vida… Europa és el lloc on s’hi han de defensar els
drets, perquè els drets funcionen en la mesura que s’hi involucren les
institucions. Jo sempre he considerat que aquest és l’aspecte fonamental.
Defensar el dret de les persones, però també dels animals, ja que nosaltres
sempre tenim una visió massa antropocèntrica.
En
aquest sentit, la directiva del retorn no el devia deixar gaire satisfet…
No, no! És
que aquesta ha estat una de les grans decepcions d’aquests cinc anys, tant per
la directiva en sí com per la opció que van escollir els socialistes. La
directiva del retorn suposa un retrocés incomprensible en aquest model de la
Europa dels drets, de les llibertats i del respecte a les persones. Ens trobem
en una deriva – impulsada pels populars però en la qual la socialdemocràcia
s’hi està adherint – en la qual es criminalitza la immigració, i això és una
verdadera irresponsabilitat històrica, perquè els europeus són pobles
d’immigrants. Una cosa és exigir la igualtat de responsabilitats, que es
sotmetin a les nostres lleis, i que aprenguin les normes i la llengua, però de
la mateixa manera s’han de garantir els seus drets. Drets fonamentals com el de
l’habitatge, els laborals o el del vot. Obligacions, deures, i submissió a la
llei, tots; però drets, també tots.
Diuen
que el pitjor enemic de l’últim és el penúltim.
(Pensa) Jo
crec que és així quan és un problema global, perquè amb la crisi actual hi ha
una espècie de competència per aconseguir els ajuts públics. Hi ha una
percepció errònia que els que arriben de fora tenen tots els ajuts i els d’aquí
no, i això és fals. La solució passa per garantir serveis públics que estiguin
adequats a les persones que tenim actualment i a la situació actual. No es
tracta que es barallin determinats grups segons el seu origen pels pocs
recursos que hi ha, sinó que s’ha de garantir que els recursos destinats a
polítiques socials s’incrementin. Com? Reforma fiscal. L’única manera
d’ingressar és amb el sistema impositiu. Aquesta obsessió que tenen alguns,
inclús els socialistes, de baixar impostos l’únic que està provocant és deixar
l’Estat sense recursos per fer polítiques socials, i que hi hagin
privatitzacions. Molts països ja estan canviant aquest model que tenien fins
ara. La lluita contra la pobresa comença per aquí.
Acostar-se
a Europa és allunyar-se d’Espanya?
Pot ser, pot
ser… Hem de ser conscients que la Europa dels estats està tancada i superada,
ja no entusiasma, és artificial i no mobilitza. La única Europa que pot
funcionar és la que està construïda dins de les sensibilitats diferents que
formen la pluralitat europea. El subjecte ja no han de ser els estats, sinó els
pobles. I això ja és així ara, perquè a Catalunya tenim una descentralització
que fa que gestionem una sèrie de coses importants des d’aquí, i aquestes coses
s’haurien de parlar directament amb Europa, no pas a través de l’Estat
espanyol. Això significa que ens allunyem d’Espanya? Doncs sí. Però ho hem de
fer per ser eficients amb el sistema que ja hi ha.
Però en
canvi, el tema de la oficialitat de la llengua a les institucions no el podem
resoldre a Europa.
Correcte.
Perquè tal com està establert el règim lingüístic europeu, la solució només
passa per Madrid. No es tracta de canviar el model lingüístic europeu, només es
tracta que Madrid reconegui que Espanya és un estat plurinacional i
plurilingüístic, que reconegui la oficialitat de les quatre llengües. En el
moment que passi això, s’ha acabat el problema i el debat. L’únic que té la
potestat per fer-ho és el govern de l’Estat.
Em
creia que l’única opció a Europa era la d’una llengua per estat.
Depèn de cada
estat. Aquest argument és el que fan servir els socialistes, ja el conec. Cada
estat pot decidir canviar el seu règim lingüístic, no passa absolutament res.
Si el govern espanyol volgués podria fer d’avui per demà una nova interpretació
del règim lingüístic espanyol, enviar-ho al marc europeu i dir que l’Estat
espanyol té quatre llengües oficials. El que passa és que el govern espanyol no
vol.
Però
aquesta interpretació no es trobaria amb una majoria conservadora contrària
igualment?
Aquí tindríem
la segona batalla, ja que la decisió final l’hauria de prendre la mesa del
Parlament, de majoria conservadora. Però fins que no resolguem la primera batalla
no ens trobarem amb la segona. En aquest moment, quan nosaltres traiem aquest
tema a Europa ens diuen: ‘això ho tenen resolt al seu estat?’. I hem de dir que
no, perquè al Congrés no podem usar la nostra llengua. Aleshores ens diuen que
per què demanem una cosa allí que no fem ni al nostre estat. Per tant,
insisteixo, el primer pas és resoldre el tema a Madrid. Després hi ha el
problema de la majoria conservadora de la cambra. Però nosaltres seguirem
treballant en el tema de la llengua a Europa, com hem fet fins ara, i de fet
hem aconseguit algunes coses, tot i que en falten.
Com veu els altres candidats dels partits catalans?
A nivell
personal em mereixen tot el respecte. Del senyor Junqueras i el senyor Tremosa
valoro molt que hagin fet el pas que jo vaig fer fa cinc anys, que és passar de
la carrera social o acadèmica a fer una aposta política, perquè crec que ens
toca a tots contribuir a fer que això avanci en la direcció que nosaltres
creiem. Els desitjo molta sort. Amb la senyora Badia, que ja ens coneixem, en
algunes coses hem coincidit i amb altres no en aquests cinc anys al Parlament,
i amb el senyor Vidal-Quadras, bé, malgrat el respecte personal que sempre s’ha
de tenir, és evident que defensem projectes que estan a les antípodes l’un de
l’altre.
Alguns
candidats plantegen les eleccions en clau catalana. Què en pensa?
Jo crec que
és un error. Però crec que mica en mica s’està desinflant, perquè això no són
les eleccions a la Generalitat. Ara mateix no votem sobre la independència de
Catalunya o la sobirania – malgrat que jo tinc la meva sensibilitat al respecte
-, ara hem de decidir qui ens farà sortir de la crisi, amb quines polítiques i
cap a on ens portarà. El terreny de joc és europeu, i és importantíssim.
I què
es pot fer per motivar a un electorat que no acostuma a preocupar-se per
aquests comicis?
D’entrada,
deixar molt clar el titular: Són les eleccions més importants que s’han fet
mai, en qualsevol àmbit. És el missatge central. I això és així perquè
determinarà de quina manera sortim de la crisi, una cosa que ens està afectant
a tots. La gent ho entén tot això. I la
gent entén que les solucions i les polítiques per sortir-ne no són les mateixes
que les d’aquells que ens hi han portat. De fet, son
tot el contrari. Hem de deixar l’obsessió de la Europa del mercat, que existeix
i és part del problema, i construir la Europa social, que no existeix. El set
de juny estarem votant solucions a la crisi. I la gent ha de saber que aquesta
crisi ha estat causada per una sèrie de polítiques impulsades per la dreta i
que s’han de canviar. Aquest és el missatge important.
En
aquest sentit, si tornés a guanyar la dreta, seria un cop molt dur.
Seria un
desastre. Si els que ens han posat en aquesta situació econòmica, financera i
ambiental es mantenen, anem cap al desastre. El problema que tenim ara son els
lideratges. Europa no està en crisi, està en crisi el lideratge d’Europa. Si es
mantenen els lideratges actuals, com per exemple el del senyor Barroso, anem
cap al desastre.
Qui
seria un bon president de la Comissió Europea, doncs?
El president
de la Comissió hauria de sortir de la votació directa del Parlament Europeu. El
problema que tenim ara és que el nomenen els estats, i això és un error
gravíssim i inacceptable. Jo et podria dir molts noms, però tots serien de la
correlació de forces de l’esquerra verda plural. Tenim gent amb molta
sensibilitat que podrien donar la talla. Però no crec que sigui un problema de
noms, sinó de sensibilitats.
Quant a
energia, s’ha de tancar definitivament l’opció de les nuclears?
Sí!
(convençut). Aquí hi ha un fals debat, que ja hauria d’estar tancat. Les
nuclears mai han estat l’opció i l’única via és que es vagin tancant a mesura
que se’ls acabi la vida. El que hem de fer és invertir en les energies
renovables i retirar qualsevol confiança en les nuclears. Jo encara tinc
present episodis com el de Txernòbil.
Per
acabar, com es viu la realitat política de Brussel·les?
(Riu). Bé, és
una realitat complexa. Té contres, com ara que estàs viatjant molt, que estàs
lluny de Catalunya, això dificulta la conciliació i estar a prop de la gent
d’aquí,… Però per altra banda, amb les noves tecnologies podem seguir
l’actualitat catalana i política a l’instant, i podem opinar des d’allí. Jo
crec que és important que la política catalana s’europeïtzi, perquè ha estat
sempre molt tancada en sí mateixa – com l’espanyola – i jo crec que Catalunya
pot aportar molt a Europa.
Font foto: Crònica.cat
