Raül Romeva i Rueda

Entrevista per a El Temps

Raül Romeva: “El dret a decidir és majoritàriament inqüestionable a la UE”

POLÍTICA

Nicolás Tomás | ElTemps 1503, 02/04/2013

Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971) és eurodiputat d’Iniciativa des de l’any 2004 i vice-president del grup parlamentari Verds-Aliança Lliure Europea. Una veu desacomplexada dins el seu partit i dins el Parlament Europeu, a qui no li tremola el pols a l’hora d’apostar per un estat propi

Vau enviar una carta a la Unió Europea denunciant una possible intervenció militar de Catalunya. Ho veieu com una amenaça real?

—El que vaig fer va ser denunciar davant les institucions europees una sèrie d’amenaces. No vaig dir que me les cregués. Uns quants diputats vam donar a conèixer una situació, perquè és un moment delicat, de moltes susceptibilitats, i és molt important mantenir el debat en uns termes democràtics. També de discrepància, si es vol, però democràtica. Hi ha determinades declaracions, d’una banda i de l’altra, que no es poden acceptar. El que vam fer, doncs, és informar. No hi base per a creure en una intervenció militar, que vull considerar descartada, però no podem permetre que s’alimenti un discurs que obri aquesta possibilitat. Va ser una simple anècdota, una reflexió pública.

—Seguint amb l’exèrcit, què us van semblar les imatges de militars espanyols a l’Iraq?

—Demostren que el pitjor que pot passar en aquests moments és que no passi res. Aquí hi ha hagut una situació d’impunitat respecte a una de les mentides més flagrants de la història, com són les excuses per a justificar la invasió d’Iraq. No n’hi ha hagut cap conseqüència política, i encara menys judicial. Els qui van perpetrar aquella mentida han passat a la història de manera totalment impune, tot i ser responsables d’una guerra criminal i de milers de morts. És el moment de portar Aznar, Bush, Blair i també Barroso, que era el quart de la foto de les Açores, als tribunals internacionals. És un dels reptes que hem d’encarar sense cap mena de por ni tremolor.

 —Parlant d’imatges, quina en tenen del procés sobiranista els vostres companys eurodiputats?

—És molt diversa, perquè comprensiblement hi ha una tendència a llegir el que està passant a Catalunya en funció del que viuen a casa seva. El que sí que hi ha és una convicció que és un tema que mereix parlar-ne, que des de l’Onze de Setembre ja no és anecdòtic. Volen saber com, de cop i volta, s’ha arribat a aquesta situació. I, des del punt de vista d’una consulta democràtica, la gran majoria entén que qui ha de decidir el seu futur és el poble de Catalunya. Poden no estar d’acord a l’hora d’escollir independència, però no estan en contra que sigui que Catalunya decideixi. El dret a decidir és majoritàriament inqüestionable a la Unió Europea. Al cap i a la fi, la Unió Europea és molt conscient que les realitats són dinàmiques.

—Què voleu dir?

—Dos anys abans de la reunificació alemanya, ningú no pensava que acabaria reunificada. De cop i volta, el 1989 cau el mur de Berlín i has de pensar en una realitat nova i adaptar-t’hi. Dos anys abans de la separació de Txèquia i Eslovàquia, ningú no pensava que allò podria passar. Dos anys abans que Letònia, Lituània i Estònia fossin repúbliques independents, ningú no s’ho imaginava. Òbviament són realitats que no tenen res a veure amb Catalunya, però demostren que els marcs geogràfics, polítics, temporals i mentals evolucionen. Que no s’hagi produït una ampliació interna no vol dir que no pugui passar. Els papers i les constitucions aguanten tant com aguanten, fins que s’han de canviar. 

—Llavors, en el dret a decidir, Catalunya hi trobarà aliats o simplement neutralitat?

—Segons com es faci el procés, podrem trobar més o menys aliats. El primer objectiu és singularitzar el cas de Catalunya, i reivindicar que no és comparable a altres realitats. Si posem al mateix nivell Catalunya i Kosovo, això és un pastitx i no s’aguanta per enlloc. Catalunya és Catalunya, amb la seva història, el seu marc democràtic, la seva realitat socioeconòmica i la seva població. Els suports vindran en funció que puguem explicar aquesta singularitat. També hem de ser conscients que la Unió Europea és una unió d’estats. No serà fàcil que aquells actors preeminents acceptin canviar les regles del joc. La sobirania d’ara no té res a veure amb la sobirania dels estats fa quinze anys. 

—No hi haurà una sobirania plena?

—No hi ha una sobirania estatal en temes econòmics, fiscals o socials. El concepte ha evolucionat. El procés català també està molt lligat a l’evolució del procés europeu. El meu objectiu és que Catalunya pugui tenir el mateix paper que qualsevol altre estat dins la Unió Europea, però sent conscients que els estats han de tenir molt menys poder. No té sentit tenir 27 bancs centrals i polítiques econòmiques i una sola moneda. Al cap i a la fi dependrà de variables que no podrem controlar, i per a això caldrà diàleg, capacitat d’argumentació i consciència de les limitacions. I no serà gratuït: nego la major que la independència és la solució als problemes de Catalunya. La independència no és cap panacea de res, els problemes estructurals seguiran existint. No m’agraden els discursos màgics i simplistes, en cap dels dos sentits.

—Quan dieu que Catalunya no és Kosovo, feu referència a la declaració unilateral que s’ha proposat des de certs sectors del sobiranisme?

 —Catalunya ha de seguir un procés absolutament singular. No oblidem que Kosovo ha arribat on ha arribat a partir d’una guerra i milers de morts. Tinguem una mica de respecte. No ens comparem amb realitats que, per la seva desgràcia, han hagut de patir un procés que no desitjaven. I Kosovo no està a la Unió Europea, és un marc totalment diferent. Una altra cosa és que tu en puguis treure lliçons sobre processos, però no replicar-los. Catalunya està en condicions de fer un procés singular i exemplar. És bo aprendre del que ha passat a altres llocs, però sent conscients que el nostre cas és diferent. Determinats mimetismes amb Kosovo em preocupen si l’objectiu és replicar el procés. 

—Ser un estat de la Unió Europea és una condició sine qua non del procés o contempleu més realitats, com ara la suïssa o la islandesa?

—Hem de ser conscients de la diversitat d’opcions. El millor seria un procés d’autodeterminació democràtic, que acabés amb un reconeixement com a estat dins la Unió Europea. És el que desitjo i és possible legalment, però no vol dir que passi automàticament. De la mateixa manera hi ha la possibilitat de sortir de la Unió Europea i que et vetin l’entrada. Entre aquests dos escenaris, també hi ha múltiples opcions, com sortir de l’euro sense sortir de la Unió Europea o sortir de la Unió Europea sense sortir de l’euro. Per això, el procés és fonamental. Però als altres països de la Unió Europea, Espanya inclosa, els interessaria una Catalunya fora de la Unió Europea? Jo crec que no. Una altra cosa és que surti l’orgull patri de la parella abandonada, però estaríem parlant d’emocions i no de racionalitat. Hem de tenir clar que hi ha molts escenaris i que tots tenen costos. Condició sine qua non? Depèn del preu, i la gent haurà de saber-los quan voti. 

—I què en penseu, de l’actuació europea en el cas de Xipre?

—Ha estat un nyap absolut que, més enllà de crear una manca de credibilitat absoluta en les institucions europees, ha generat desconcert i, fins i tot, pànic. Mai no s’havien tocat els estalvis dels petits estalviadors, és impensable. Ara el desastre financer l’han de pagar ells? Això és creuar una línia vermella que ni tan sols els liberals han acceptat. I pitjor encara: ara sembla que aquesta decisió no la va prendre ningú. Després de la pífia, sembla que ningú no ho ha decidit. El gran problema que té Europa és el dèficit democràtic de les seves institucions. Les decisions es prenen amb un nivell d’opacitat i descrèdit brutals. Això està matant la Unió Europea. El cas de Xipre és un indicador del problema estructural que tenim. 

—Veieu possible el gir que tant demanen en les polítiques d’austeritat?

—No és que sigui possible, és que és necessari. Les polítiques d’austeritat no sols no estan provocant la reactivació econòmica d’Europa, sinó que estan matant gent. Hi ha gent que s’està suïcidant. L’índex de pobresa està augmentant de manera increïble: tres milions de pobres en aquests moments a l’Estat espanyol. Estem parlant d’uns nivells absolutament inacceptables des del punt de vista de la cohesió social i de l’estabilitat territorial i social. Això té a veure amb decisions concretes que s’han pres vinculades a uns ritmes impossibles.

—L’ajustament, doncs, és necessari, tot i que a un altre ritme?

—Ningú està dient que no calguin mesures d’ajustament pressupostari. Baixen els ingressos i has d’ajustar-t’hi. El problema és de ritme: fer la feina de deu anys en un o dos. El dèficit és un instrument que està pensat per a poder acompanyar l’ajustament sense malmetre pilars bàsics de l’estat del benestar. Aquesta obsessió per arribar demà mateix al dèficit zero, sense poder fer polítiques de reactivació econòmica, és un suïcidi individual i col·lectiu. Cal un augment dels ingressos, com ara la taxa sobre les transaccions financeres o la lluita contra la corrupció. Un estudi de la Comissió diu que la corrupció a la Unió Europea li costa uns 120.000 milions d’euros, que equival al seu pressupost anual. Ataquem els verdaders responsables, els especuladors que s’han enriquit amb aquesta crisi, i no gent que sobreviu com pot. Hi ha gent que està morint de càncer a Grècia. No pots fer veure que això no t’afecta. No és un caprici ideològic, és la realitat dramàtica. 

—I aquestes potser ambigües polítiques de reactivació econòmica, en què es concreten?

—Hi ha tres àrees clau en les quals podríem invertir per a recuperar econòmicament, ecològicament i socialment la situació. La primera és la de les energies renovables, econòmicament molt potent. Permet fer front al canvi climàtic, crear ocupació i garantir un model energètic autosuficient. Això vol dir invertir diners públics, creant infraestructures i promocionant l’emprenedoria, amb capacitació i mesures fiscals. La segona és el del treball en xarxa: construïm la Silicon Valley del sud d’Europa. Tenim un gran dèficit en inversió en innovació i recerca. I la tercera àrea són tots els sectors vinculats a la cohesió social. El gran drama és que determinats sectors neoliberals no entenen que la cohesió social no és un caprici. Al contrari, la cohesió social és un pilar del creixement. Si desmantelles l’estat del benestar, i crees desigualtats, al final l’economia se’n ressentirà. Una societat cohesionada és econòmicament més eficaç, més eficient, més rendible i genera més ingressos a través dels impostos. Però tot això no ho pots fer amb una caixa buida.

—Tornem a Catalunya. Us han convençut les explicacions d’Oriol Pujol?

—En absolut. En un moment de descrèdit com el que vivim, els gestos són molt importants. Qualsevol ombra de dubte és perillosa col·lectivament. En aquest sentit, que deixi les seves responsabilitats al partit i mantingui l’escó em sembla, en el millor dels casos, incoherent, i políticament un error. Això genera una imatge preocupant. Quan tu estàs imputat en una causa d’aquestes característiques, el que has de fer és deixar els càrrecs i clarificar les coses per la via legal. 

—Vós sí que deixareu el càrrec i no us tornareu a presentar, però perquè voleu. No us hi sentiu còmode?

—Ja ho vaig decidir el primer mandat. Vaig dir que havia de ser temporal, com a màxim dos mandats. Els mandats són de cinc anys, i en total en són deu. Estic sol, sóc l’únic diputat del meu partit, i això m’obliga a cobrir tots els fronts. Tot plegat té un cost. Per qüestions democràtiques, és bo que els càrrecs siguin rotatoris. És també una qüestió de responsabilitat personal i familiar. Passo quatre dies a Brussel·les, però quan torno aquí tampoc no estic de vacances. És un càrrec de 24 hores al dia i set dies a la setmana. Tinc dos fills que reclamen la meva presència. I jo, que sóc membre de la comissió de drets d’igualtat, crec en el repartiment de les tasques entre home i dona.

 —Teniu pensat què fareu després?

Raül Romeva és diputat al Parlament europeu des de l’any 2004, és vicepresident del grup Verds-Aliança Lliure Europea. És membre també de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere i vicepresident de l’intergrup pels drets LGTB.

En aquesta entrevista concedida a idemTV ens parla de la seva tasca com a diputat i la seva experiència com a defensor de drets de les minories als països miembres.

Heus ací l’entrevista que vàrem fer amb Vilawebtv.

Romeva: ‘Les limitacions de partit no poden blocar
l’interès de país’

Entrevista
amb l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, que propugna una manera diferent de fer
política

A
Raül
Romeva li queden tres anys de feina en la primera línia política; el
mes de maig passat va anunciar que no repetiria com a candidat a
eurodiputat d’ICV, per raons personals i polítiques, perquè, entre més raons,
creu en la limitació de mandats. Romeva defensa una altra manera de fer
política que permeti superar la crisi de confiança en el sistema polític,
inclòs l’europeu, que palpa de molt a prop. En parla en aquesta entrevista de
VilaWeb TV, en què també es mostra partidari de treballar perquè els
partits catalans trobin la manera de confluir i de fer força conjuntament per
l’interès de país, tal com explica que ha provat de fer aquests últims anys ell
mateix amb Ramon Tremosa (CiU) i Oriol Junqueras (ERC) a Brussel·les.

RAÜL
ROMEVA i RUEDA

“Sempre
he estat un europeista crític però convençut”

Dilluns va de l’aeroport de Barcelona
al despatx i, al vespre, a l’apartament de Brussel·les o l’hotel d’Estrasburg.
Quan és allà, l’eurodiputat per Iniciativa per Catalunya Verds, Raül Romeva,
es centra en la feina. Els dijous torna a l’aeroport, aquesta vegada el de
Brussel·les, per fer el viatge de retorn i volar cap a casa. Els divendres, i
molts caps de setmana, a l’eurodiputat Raül Romeva li toca fer feina de despatx
a Barcelona: veure’s amb gent o visitar territori. Explica que, quan és a
Bèlgica o el nord de França, procura parlar tan sovint com pot, a poder ser
cada dia, amb el seus fills, una noia i un noi, via Skype. I és que
l’eurodiputat Raül Romeva és un dels màxim exponents de polític 2.0, connectat
constantment a les xarxes socials. A Brussel·les, la seva màxima distracció als
vespres és la lectura i alguna pel·lícula a l’ordinador. Darrerament, però, ha
trobat una nova afició. “Últimament he estat força distret escrivint una
novel·la, que espero que aviat pugui trobar editor i de la que ja n’estic fent
una segona part. Confesso que m’ha apassionat aquesta incursió en la ficció.
Tant que ja tinc més projectes en aquest sentit. Qui sap, potser algun dia tinc
prou temps per poder-los concretar”.

Quan
eres petit, què volies ser de gran?
Primer volia ser capità de barco, després vaig matisar i em conformava amb ser
tripulant del Calypso, el vaixell de Cousteau.

Però
ets mariner de terra endins. No només ets de Caldes de Montbui, sinó que en
realitat vas néixer a Madrid.
Coses de la vida. El meu pare hi donava classes. Però hi vaig viure molt poc i
als quatre anys ja tornàvem a ser a Barcelona. De fet, no en tinc cap record,
d’aquella època.

Els
nois i noies que volen ser futbolistes tenen els seus mites, els que volen ser
músics també, però els polítics… També teniu herois?
A la meva habitació hi tenia fotos de Martin Luther King, Malcolm X, Gandhi,
Cousteau, el Rainbow Warrior i, en la vessant esportiva, sobretot de nedadors.
Vaig estar molts anys fent quilòmetres i quilòmetres a l’aigua. El meu mite
llavors era en Sergi López, medallista de bronze a les Olimpíades de Seül.
Somniava ser com ell, fins que els tendons em van dir prou, i ho vaig haver de
deixar per concentrar-me en els estudis de Ciències Econòmiques.

La
política formava part del menú diari, a casa teva?
Sí, vinc de família polititzada encara que jo vaig començar militant en
moviments socials. Era objector de consciència, i de la mà d’en Pepe Beunza,
primer, i en Vicenç Fisas, després, vaig entrar en els grups pacifistes. Un
dia, en Vicenç Fisas va venir a fer una conferència sobre pau al meu institut
de Caldes de Montbui, i vaig decidir que, en realitat, allò que volia ser era
Investigador per la Pau. La meva prioritat ha estat sempre el treball per la pau,
el desenvolupament, el desarmament i els Drets Humans. La política no és més
que un instrument per assolir aquests objectius.

I,
per què et vas fer militant d’Iniciativa?
A Caldes de Montbui, un amic dels meus pares i d’en Pepe Beunza, Alfons Garcia,
llavors regidor d’ICV, em va convidar a formar part de les llistes municipals,
com a independent. Allà vaig conèixer altra gent amb inquietuds similars. Quan
es va crear Iniciativa vaig entendre que allà hi cabia gent que no fóssim
comunistes, però que tinguéssim sensibilitat social, i vaig començar a
col·laborar-hi. És en aquesta època que vaig conèixer Joan Herrera.

Quan
vas decidir dedicar, si no la teva vida, sí part d’ella a la política?
Per casualitat. Al 2003, quan treballava d’Investigador a l’Escola de Cultura
de la Pau de la UAB. Portava deu anys a la Universitat, havia acabat la tesi
Doctoral sobre Rehabilitació Postbèl·lica a Bòsnia i Hercegovina, i tenia ganes
de fer un canvi, de tocar terreny un altre cop. Abans ja havia treballat de
consultor de la UNESCO i per la OSCE a Bòsnia, i tenia ganes de tornar a voltar
món. Va ser en aquest impàs quan Joan Saura i Antoni Gutiérrez Díaz em van
proposar encapçalar la llista d’ICV al Parlament Europeu. Diguem que la
proposta va arribar en un moment en què tenia una gran predisposició a fer un
canvi personal i professional significatiu.

Amb
vint-i-tres anys ja vas ser candidat al Palament Europeu per ICV. D’això se’n
diu ser precoç!
No exagerem!

No
ho dic jo, és la teva biografia.
Sí que és cert que vaig anar a la llista que llavors encapçalava Antoni
Gutiérrez Díaz, però perquè ens en tocava a dos de Joves amb Iniciativa, i jo
era un dels qui més o menys treballava en temes europeus. De fet, participava
força en l’anomenat Àmbit Europa. Sempre he estat un europeista crític, però
convençut.

També
has estat candidat per ICV a les municipals de Caldes de Montbui, a les
eleccions al parlament català i a les estatals. És el polític qui tria el seu
destí o el la política i el partit qui tria el destí del polític?
En tots aquests casos he estat candidat per omplir, i en les llistes he anat en
llocs més aviat simbòlics. Era només una manera de mostrar el meu suport a una
candidatura o a un candidat concret, ja que la meva activitat principal era en
altres àmbits: universitat, moviments socials, ONG…

Europa,
doncs, és la teva prioritat política.
Sempre he cregut que la construcció europea és un èxit en ella mateixa,
altament millorable, esclar, però força reeixit, de superar una guerra. La pau
es comença a construir quan hi ha més interès en no fer la guerra que en
fer-la. Tanmateix, constato amb preocupació que aquesta idea originària s’està
pervertint per culpa dels lideratges actuals, que busquen que la Unió Europea
sigui més una gran superpotència mundial a l’estil clàssic:
político-econòmico-militar, que no pas un exemple i un model de convivència,
dins i fora de les seves fronteres.

Ets
conscient que els ciutadans no tenim gaire clar què feu els eurodiputats?
Malauradament, ho tinc tan clar que de seguida que vaig començar a treballar al
Parlament Europeu em vaig proposar dos objectius: que quan acabés el meu mandat
ningú pogués dir que no sabia què hi havia fet durant aquest temps al Parlament
Europeu, i per això vaig començar a fer el meu bloc amb anotacions gairebé
diàries; i que ningú pogués dir que no havia suat la samarreta. D’ací la meva
obsessió per fer tanta feina com pugui, i a més fer-la tan visible com sigui
possible. Sóc conscient que tan important és fer la feina com facilitar que la
gent la conegui.

Com ens afecten als ciutadans les decisions que es prenen al Parlament
Europeu?
Del tot. El 80% de les lleis que s’apliquen als estats o a realitats nacionals
com Catalunya són directives o reglaments europeus que prèviament hem debatut i
aprovat a escala europea. Tanmateix, el Parlament Europeu té encara dos
dèficits importants: no té capacitat per iniciar processos legislatius, ja que
aquest se’l reserva la Comissió Europea; i decideix conjuntament amb el Consell
de la Unió, és a dir, els governs. Tot plegat alimenta aquesta imatge tan
nefasta del dèficit democràtic europeu que alguns denunciem de fa anys.
Treballo cada dia per canviar això.

Quines
decisions del Parlament Europeu haurien d’estar per sobre de la política dels
estats?
Sóc dels qui pensa que el problema de la UE avui són, precisament, els estats,
o més ben dit els governs dels estats. Aquests haurien de cedir sobirania cap
amunt en temes com immigració, política exterior, política monetària o política
fiscal, però també cap avall, cap a nacions i regions amb capacitat
legislativa, com Catalunya, on, aplicant el principi de subsidiarietat, seria
molt més eficient gestionar determinades qüestions. El problema, però, no és
només de polítiques, sinó de majories i de competències. Un exemple: no té cap
sentit tenir una moneda i vint-i-set polítiques fiscals. Com també és absurd
tenir vint-i-set polítiques de defensa que ens costen un ull de la cara i, a
més, són del tot ineficients.

Per
què al Parlament Europeu no podem votar un candidat alemany o francès, si les
seves idees o plantejaments ens agraden més que les d’un polític local? No és
un contrasentit que a Europa escollim els nostres representants
territorialment?
Aquest és un dels elements que cal corregir. Alguns fa temps que defensem que
hi hagi una evolució en dues direccions. D’una banda, una part dels membres del
Parlament Europeu haurien de sortir de llistes europees, amb programes pensats
en clau europea. I l’altra hauria de ser poder ser elegit en circumscripcions
més petites com podrien ser, per exemple, Catalunya o els Països Catalans.
Estem procurant guanyar suports per aquestes dues propostes dins el Parlament
Europeu i espero que les podrem materialitzar de cara a les properes eleccions.

Quines
són les problemàtiques que, a nivell continental, més et preocupen actualment?
Avui dia, els problemes continentals són els mateixos que els mundials i els
locals o nacionals. I tots ells es poden reduir en l’anomenada crisi multidimensional:
econòmica, ecològica, social, institucional i democràtica.

Amb
la crisi econòmica està en perill l’actual model europeu? Hi ha països que
sembla que li estan començant a trobar certs inconvenients a l’euro.
El problema no és l’euro com a tal, sinó l’excés d’intergovernamentalisme.
Massa sovint els governs dels estats prioritzen els seus interessos en un
càlcul electoralista perillós, enlloc d’afrontar solucions europees que
beneficiarien el conjunt dels ciutadans i ciutadanes europees. Manquen
lideratges amb visió global i de llarga volada, i en canvi hi ha massa obsessió
pel curt termini i per la capelleta estatal respectiva.

I
el cas de Grècia? Hi ha veus que comencen a especular amb la seva sortida de la
zona euro.
El futur de Grècia el veig negre, però el més greu és que se li està exigint
que faci uns esforços que tots sabem que són impossibles. Cap dels governs que
li exigeixen que prengui les mesures de contenció que se li reclamen a
Papandreu ho podria fer al seu país. És evident que hi ha hagut males
pràctiques en la gestió dels comptes grecs, corrupteles de tota mena i
moviments especulatius. Però en gran part els responsables de l’endeutament
grec són els països que li han deixat diners, com Alemanya i França, per tal
que Grècia li pogués comprar a aquests països avions o submarins militars. Per
tant hi ha una part molt important de responsabilitat que correspon als governs
d’aquests països. Per altra banda, determinades mesures de contenció es poden
aguantar durant un temps determinat, però no per sempre. És com un règim que
pot durar un temps, però no tota la vida. I el problema és que les mesures que
se li imposa ara poden acabar per ofegar del tot el país. Un cop més s’exigeix
que pagui la crisi qui menys culpa en té i qui més la pateix, mentre els qui
s’han enriquit a costa d’especular amb la situació se’n surten, novament, com a
guanyadors.

Com
afectarà el que passi a Grècia en el futur d’estats amb situacions similars com
Irlanda, Portugal o Espanya?
Em temo que ho desconec, però ara com ara no podem descartar res, per molt que
la Ministra Salgado insisteixi que no cal patir.

Hi
ha que diuen que la recuperació econòmica i la sortida de la crisi ha de venir
impulsada des d’Europa. Estàs d’acord?
Defenso que Europa no és el problema, sinó que necessàriament ha de ser la
solució, o almenys part de la solució, sí.

Quin
és el futur d’Europa? Arribarem a veure una Europa de nacions però sense
estats?
No disposo de cap bola de cristall i més que endevinar quin és el futur
d’Europa prefereixo parlar de quina és l’Europa del futur que vull, o que
volem, i per la qual hem de treballar. En aquest cas sí, crec que el millor per
Europa seria superar l’actual model excessivament intergovernamental en clau
estats-nació, i cal que entenguem que les realitats nacionals i ciutadanes a la
Unió Europea han canviat molt. Que ho aconseguim o no dependrà de les majories
que tinguem en cada moment.

El
passat 17 de juny els eurodiputats catalans presentàveu una declaració per
l’oficialitat del català a l’Unió Europea. Una petició que es va denegar, amb
el suport dels diputats del PSC, el passat dimarts al Congrés dels Diputats
durant el Debat la Política General. Quan serà oficial el català al parlament
europeu?
Que ho serà, n’estic convençut, per justícia i per necessitat. Quan? Això és
més difícil de dir. La clau la té el govern de l’Estat espanyol. Si volgués ja
ho hauríem resolt. Tanmateix, som molt tenaços i no abaixarem la guàrdia.

Diuen
que ets l’eurodiputat més treballador. Això és perquè realment treballes molt o
perquè els teus col·legues treballen poc?
Home, treballar treballo molt. Això t’ho garanteixo. De fet és comprensible que
en les estadístiques els diputats de grups més petits apareguem en els primers
llocs. Som menys a repartir i hem d’assumir, individualment, càrregues de feina
i de responsabilitat superiors als grans grups, que poden repartir més les
seves funcions, i especialitzar-se una mica més. Per altra banda, com a tot
arreu, hi ha qui s’hi dedica més i qui menys. Però per això és tan important la
transparència, i que a l’hora de votar la gent pugui decidir entre uns o
altres.

Per
què esteu tan mal considerats els polítics i especialment els eurodiputats,
dels que últimament s’ha parlat de suposats caos de corrupció, favors a canvi
de vots, negar-se a deixar de viatjar en primera classe…
Malauradament s’acostuma a generalitzar massa, en molts àmbits professionals,
però en el cas de la gent que ens dediquem a la política institucional
especialment. D’entrada nego la major perquè no existeix cap ‘els’ polítics.
Totes i tots som individus amb els nostres propis defectes i virtuts, i crec
que a cadascú se l’ha de valorar per allò que diu o fa, i no per allò que diuen
o fan altres persones que exerceixen la mateixa activitat, ja sigui polític,
metge, periodista, taxista o educador. Per altra banda, tampoc ajuda que només
siguem noticia quan passen coses lamentables i escandaloses, malgrat que
evidentment cal explicar-les i denunciar-les. Però ajudaria també que, a més a
més, s’expliqui la molta feina i la influència d’aquesta sobre la ciutadania.
En resum, si singularitzem les responsabilitats serà més fàcil que la gent
pugui destriar i escollir, quan toca. A partir d’aquí, la gent vota el que vol
i amb els criteris que considera, i això ho hem de respectar.

Et
puc preguntar quin és el teu sou com a eurodiputat?
Fins el mandat passat el sou era diferent a cada país, i anava dels 12.000 dels
italians fins els 2.000 dels espanyols. Amb el nou estatut es va voler
uniformitzar els sous a un nivell entremig que correspon a la tercera part del
sou d’un jutge del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, uns 7.000 euros
bruts. Aquí cal deduir, lògicament les deduccions per IRPF i jo cotitzo doble,
tant a la UE com a l’Estat, i, en el meu cas, a més, el 20% que se’n va
directament al partit. Malgrat tot, segueix quedant un bon sou, esclar. Em
semblaria del tot irresponsable queixar-me. També és veritat que l’exigència,
si un es pren seriosament aquesta activitat, és força alta. Així com
l’exposició pública. Personalment crec que és un sou que exigeix dedicació
absoluta i lamento que hi hagi qui ho consideri un complement a d’altres
activitats. D’altra banda, sí que hi ha massa despeses que caldria revisar com,
per exemple, l’absurditat econòmica, ecològica i política que suposa mantenir
dues seus, Brussel·les i Estrasburg. El viatge mensual a Estrasburg ens costa
uns 200 milions d’euros anuals.

Fins
a quin punt els ciutadans tenim dret a fiscalitzar-vos?
Totalment des del moment que som càrrecs electes. La transparència, i per tant
fiscalització pública, són una obligació. Parlo de l’activitat pública, perquè
la vida privada és cosa de cadascú.

“La meva prioritat ha estat sempre el treball per la pau, el
desenvolupament, el desarmament i els Drets Humans. La política no és més que
un instrument per assolir aquests objectius”

Quina
autocrítica faries a aquells que exerciu la política?
Som gent que té un mandat ciutadà que, a més, ha de ser temporal. Així doncs no
es pot fer una crítica genèrica sinó que a cadascú se li ha de criticar allò
que fa malament: des de pràctiques corruptes, fins a manca de transparència,
passant per no entendre que tots estem, o hauríem d’estar, aquí de pas, i que
per tant hem de pensar que aquest és un encàrrec ciutadà que hem de complir amb
respecte, rigor i transparència.

No
enyores fer política a casa?
Ja en faig (riu). Europa és casa meva, som Europa, i per tant fer política
europea per mi és fer política catalana. Però si el que vols saber és si
m’agradaria fer política institucional a Catalunya, això és una altra cosa.
Esclar que m’agradaria. M’interessa molt, per descomptat, la política catalana,
però ara com ara no és una opció. Em conformo amb seguir-la i contribuir, quan
puc, als debats generals.

Ja
has declarat que el 2014 deixaràs el Parlament Europeu. Per què?
Per salut mental i per responsabilitat personal, familiar i política. Deu anys
amunt i avall acaben fent molt difícil la conciliació i tinc l’acord amb la
família que aquesta feina és temporal. D’altra banda, crec que la rotació
política és bona, i que la limitació de mandats estimula el relleu. A més, en
un cas com el meu, que estic sol i em veig obligat a assumir una gran
diversitat de temes, tanta dispersió acaba essent perillosa. En algun moment
convé aturar-se i centrar-se una mica per poder ser més influent. A més, sempre
he preferit establir fites personals a mig termini. És bo començar i tancar
etapes. Però en el fons, simplement és una opció personal amb l’únic objectiu
de ser tan útil com sigui possible en favor de les causes que em motiven: pau,
drets humans i llibertats personals i col·lectives.

Què
vindrà després?
Encara no ho sé. Allò que m’interessa és sobretot la idea de poder influir
d’alguna manera. En aquest sentit, m’agrada molt analitzar i comprendre primer,
per tal de poder comunicar, escriure, debatre i explicar després. Em veig fent
alguna activitat que vagi per aquí, si trobo l’espai, esclar.

Text:
Oriol Rodríguez. Fotos: Arxiu personal Raül Romeva.

Comparteixo una entrevista que m’ha fet Raúl Solís, per a losEuros.eu.

El
eurodiputado gayfriendly

El
ecosocialista copreside el Intergrupo LGTB del Parlamento Europeo, que vela por
el cumplimiento de los derechos humanos de lesbianas, gais, transexuales y
bisexuales. 378 preguntas, 127 propuestas, 2 informes, 595 intervenciones y 4
declaraciones hacen de Raúl Romeva el eurodiputado más trabajador del
Parlamento Europeo (PE). Ecologista, europeísta federalista, de izquierdas y
apasionado por los ecosistemas marinos, de los cuales disfruta practicando el
submarinismo. Su otra gran pasión, fuera de la política. Catalán, de la hornada
de 1971, es licenciado en Economía y doctor en Relaciones Internacionales por la
Universidad de Barcelona. Militante de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) y
adscrito al Grupo Los Verdes de Europa (55 escaños), quinta fuerza política en
el PE.

La
defensa de la igualdad y los derechos humanos de lesbianas, gais, transexuales
y bisexuales ocupa gran parte de su tiempo. De hecho, coepreside el Intergrupo
LGTB, en el que participan de forma transversal parlamentarios de todas las
sensibilidades políticas. Fundamentalmente los eurodiputados gayfriendlys se
dedican a hacer un seguimiento legislativo desde la visión LGTB y de movilizar
los votos, siempre que es necesario, para propiciar el apoyo a las propuestas o
normativas que favorezcan la tolerancia, respeto e integración de la población
homosexual y transexual europea.

La
hostilidad contra la población LGTB en Europa está más presente de lo deseable.
Contra esta animadversión a la diferencia tiene puesta su energía este diputado
que ocupa un escaño europeo desde el año 2004, legislatura en la que se
convirtió en el europarlamentario revelación. Funcionarios, políticos,
periodistas y personal auxiliar que trabajan en el PE destacan de él de su
afabilidad y dinamismo en temas de igualdad de género, medioambiente y derechos
sociales.En su agenda los sin voz siempre guardan una página preferente.

Romeva
sueña con el día en que la homofobia y transfobia sean un mal recuerdo del
pasado. Mientras tanto, tiene que batallar contra las voces más reaccionarias
del hemiciclo estrasburgués. Son frecuentes los chascarrillos homófobos y
transfóbicos provenientes de los Conservadores y Reformistas Europeos (ECR, 55
escaños) y de la Europa de la Libertad y la Democracia (EFD, 27 diputados),
grupo parlamentario que aglutina a la ultraderecha populista de Europa que
tiene como miembro ilustre al francés Jean-Marie Le Pen. A pesar de la fuerte
oposición, “acostumbramos a ganar las votaciones”, admite Raúl Romeva.

“La
Comisión Europea se suele inhibir cuando se trata de velar por los derechos
LGTB”, afirma el diputado verde que ha liderado la Directiva Horizontal de
Múltiples Discriminaciones. Aprobada por los eurodiputados, espera a que el
Consejo Europeo –presidentes y primeros ministros de la UE- la saquen del cajón
del olvido y la integren en el acervo comunitario o, por el contrario,
consientan con su inacción que lesbianas, gais, transexuales y bisexuales
continúen sin un mecanismo legal que les ampare ante la vulneración de sus
derechos de ciudadanía.

La
entrada en vigor de la Directiva Horizontal evitaría discriminaciones que se
producen en la vida diaria de miles de homosexuales y transexuales
europeos : expulsión de lugares públicos por mostrar actitudes
afectivas ; negación a cubrir seguros de vida por la condición sexual e
identidad de género ; situaciones desigualitarias en la sanidad pública
y/o privada ; uso de la violencia por parte de las fuerzas y cuerpos de
seguridad de los Estados o prohibición de entrada a lugares públicos “reservados
para heterosexuales”.

Otra
bandera que ondea Romeva es la de la libre circulación del amor por Europa.
“Las personas no pueden viajar perdiendo derechos”, sostiene en alusión a los
matrimonios del mismo sexo que no ven reconocidos su estatus jurídico,
conseguido legalmente, en Estados donde no reconocen el Derecho interno de
países que sí contemplan en su ordenamiento jurídico el casamiento homosexual.
Hasta que Europa se desprenda de sus tics homofóbicos, el eurodiputado español
aboga por el reconocimiento bilateral. “Aunque en mi país yo no tengo esta
figura, si tú vienes a mi país y en el tuyo está reconocida la institución
matrimonial yo te reconozco ese derecho”, es la solución intermedia que plantea
el ecosocialista para evitar un “pollo jurídico”.

El
Intergrupo LGTB también fiscaliza las legislaciones de los países candidatos a
entrar en la UE, si no cumplen con los requisitos mínimos de respeto a las
minorías sexuales. Se ponen en contacto con los activistas locales y desprenden
la artillería de la democracia para adaptar los marcos legales de éstos al
ordenamiento jurídico de la UE. Ahora mismo, admite Romeva, “estamos centrados
con Croacia (se prevé su ingreso a mediados de 2012) y Turquía donde “cada día
muere una mujer transexual ante la pasividad de las instituciones locales”.

“¿Con
qué autoridad moral puede pedir la UE a Turquía o Croacia el fin del
hostigamiento contra las personas LGTB, cuando en Lituania, Estonia o Rumanía –
dentro de las fronteras de la Unión- se persigue a la diversidad sexual
mientras la Comisión Europea mira hacia otro lado ?”, reflexiona el
eurodiputado ecologista.

Romeva
espera, para ello trabaja, que los 28 de Junios futuros (Día del Orgullo LGTB) nadie
salga apaleado, ni por la policía ni por la ultraderecha, por el simple hecho
de visibilizar su identidad de género u orientación sexual como arma política
para reclamar su sitio en Europa y en el mundo. Como sigue ocurriendo en
Rumanía, Croacia, Estonia, Letonia, Lituania, República Checa o Turquía.