Bloc de Pere Ribera i Pinós
Apunts entre Vilalta i Cardedeu
AULES TIC TAC, o 1×1=?
Sembla que algú, algú dels que tenen capacitat de decidir i fer que es
facin les coses, ha decidit que per combatre el fracàs escolar es tracta
d’omplir els centres educatius d’ordinadors portàtils i xarxes inalàmbriques
(Wi Fi). Han creat el nom de TIC (tecnologies de la informació i el coneixement
/ la comunicació, ho he sentit a dir de les dues maneres) o TAC
(Tècniques d’aprenentatge col·laboratiu). Hem substituït les pissarres de
sempre, amb els guixos i el polsim que desprenien els esborradors per pissarres
electròniques i tota classe d’eines electròniques. Segons alguna gent, els que
decideixen i poden fer, això són eines que milloraran molt els processos
d’aprenentatge de l’alumnat, i ens ho han presentat amb el nom de Projecte
1×1. Permeteu-me ser escèptic o, si ho voleu, agnòstic, pel que fa a les
possibilitats de tot aquest nou paisatge escolar.
Partiré de la constatació de la necessitat d’assegurar uns coneixements
informàtics suficients per a l’alumnat i futurs professionals, la societat del
present i del futur sembla que exigirà un bon coneixement d’aquestes eines.
Però crec que n’hem fet un gra massa de les seves possibilitats i
potencialitats, per no parlar dels possibles efectes, encara per contrastar,
sobre la salut, d’aquestes xarxes inalàmbriques tan potents que han envaït els
nostre centres educatius, al costat de les radiacions d’altres elements que ja
hi eren presents. Parteixo de la percepció d’aquestes tecnologies com a noves
eines i possibilitats de treball, però que no han de desplaçar les tradicionals
i del fet que, per si soles, no són res més que eines.
Començaré per les observacions que es poden fer al mètode de treball
informàtic a classe, a partir de consideracions tècniques i pràctiques.
D’entrada, a les aules, a l’hora de carregar les feines en xarxa, ens trobem
que qualsevol persona pot necessitar invertir molt més temps que el que calia
per treure el material i buscar la pàgina que ens interessava, com també es pot
perdre davant d’aquella persona poc previsora a qui s’ha acabat la bateria, amb
la qual cosa, l’element temps perdut s’incrementa notablement. També hi ha
l’objecció a fer sobre les possibilitats d’una xarxa no prou potent, de fet el
primer inconvenient que ja he comentat també en penja, però que es pot agreujar
en el moment en què la xarxa falla, falla l’electricitat o hi ha una avaria
telefònica. Només un d’aquests factors podia interferir el bon funcionament
d’algunes classes, a hores d’ara depenem de dos elements més, un dels quals, el
de les fallades de la xarxa no és gens improbable, com us confirmarà qualsevol
persona que hi treballi (avui ens ha petat el servidor!, internet no
funciona!…, han esdevingut exclamacions temudes a les diferents àrees
dels centres educatius). Un altre inconvenient tècnic, gens menyspreable, és el
de l’ús que faran els alumnes dels seus ordinadors que poden rebre cops, caure
o, simplement espatllar-se (no és una eina infal·lible, ni de bon tros!), ja no
diguem si els el prenen (el seu cost és força més elevat que el d’un llibre o
llibreta, dels quals no consta que hi hagués gaires robatoris), o bé el perden
(no hi ha res impossible quan parlem dels infants i adolescents), aquest seguit
d’incidències poden deixar una part variable de l’alumnat sense les eines necessàries
per treballar. Incrementa també la conflictivitat a l’aula, perquè hi pot haver
persones que naveguin per llocs inadequats (xats, xarxes socials…) i hagis de
perdre el temps en sancions i amonestacions. Si no n’hi hagués prou, els nens i
nois, també poden omplir-lo de programes i jocs diversos, amb la seva càrrega
de virus que, lògicmant, poden deixar l’ordinador inservible. De fet, cada
vegada estic més convençut que aquest seguit de problemes no ens ajudaran gens
a la feina de cada dia a les aules, ans al contrari, faran que sigui una mica
més conflictiva, complexa i lenta.
Pel que fa als aspectes pedagògics també hi tinc moltes objeccions. La
primera és global, relativa a la gran quantitat d’informació que hi ha a
Internet, especialment a informacions sense contrastar, i que poden esdevenir
un pou profund d’equívocs. L’altra obsrvació que hi faig té a veure amb una
pràctica força estesa i gens recomanable que té a veure amb el selecciona /
copia / enganxa amb què hem de conviure des de ja fa temps a les aules. Si bé
abans es feien autèntics plagis copiats de textos, si més no hi havia la
necessitat de llegir-los per escriure’ls i fer el plagi amb una certa gràcia. A
hores d’ara ens poden presentar textos no llegits ni escrits, només copiats i
enganxats en funció de les necessitats espaials del treball i amb
il·lustracions més o menys coherents escampades al llarg del treball. L’esforç
personal, el coneixement de què ens parlava la sigla TIC, no
queda gaire ben parat des d’aquesta perspectiva, ni des del punt de vista
conceptual, ni des de la perspectiva instrumental, de creació de textos i
discurs propis. Un altre aspecte a considerar és el relacionat amb el fet que
incrementa, encara més, un llenguatge dat i beneït, que no deixa marge per a l’abstracció,
crec que força necessària, en uns materials que s’assemblen cada vegada més als
còmics i als programes televisius. De fet, els llibres de text en paper, ja fa
temps que ens oferien un seguit d’il·lustracions que no sempre eren coherents
amb el text i que, sempre he cregut, no afavorien gens la necessària capacitat
d’abstracció dels aprenents. Al meu entendre, en aquest sentit, tant pel que fa
a la pèrdua d’habits de treball, com pel que fa a la pèrdua de rigor de la
informació, com en els aspectes relacionats amb l’eficàcia dels entorns en què
es presenten els continguts, no crec que notem cap millora en els rendiments de
l’alumnat, sinó que els posem a l’abast unes eines que els permeten
dispersar-se encara més, i que no afavoreixen de cap manera la concentració i
el treball continuat necessari per a l’adquisició de nous coneixements. Tampoc
no crec que afavoreixi de manera especial la comunicació adreçada al
coneixement, tampoc veig que hagin d’afavorir més la col·laboració, si no
parlem d’experiències compartides entre centres, que no sempre han de ser més
eficaces que les del treball en grup. Si fem cas d’informes externs, com el
famós PISA, les mancances del nostre sistema educatiu tenen a veure amb el fet
de no comprendre textos, no elaborar-los adequadament, i per la falta de
capacitats i coneixemnts bàsics. És a dir, tenen molt a veure amb problemes
curriculars, estructurals i d’exigència, tant del sistema educatiu en si, com
de la societat per a la que treballa.
En un altre ordre de coses, no pas menys importants que els aspectes
anteriors, no acabo de veure clar el fet d’omplir els centres educatius de
radiacions electromagnètiques, amb les quals bombardegem el nostre alumnat,
sumades les que tenim a les cases. Només cal que connecteu un ordinador
portàtil a qualsevol casa, i veureu quantes xarxes inalàmbriques ens passen per
casa, a més dels telèfons mòbils o inalàmbrics i altres tipus
d’electrodomèstics que poden generar radiacions. Doncs, als centres, caldrà que
a cada aula s’instal·li una xarxa inalàmbrica capaç de servir per als
ordinadors de tots els alumnes i el professorat que hi treballa. Si, a més a
més, hi afegim les radiacions d’altres orígens (telèfons mòbils i altres
eines), no sé fins a quin nivell de radiacions sotmetem els professionals dels
centres i el nostre alumnat, però sospito que es tracta de nivells força alts.
No puc dir amb precisió quins són els seus possibles efectes en el col·lectiu,
com tampoc no sé, perquè senzillament no ho he vist, cap estudi que serveixi per
esvair aquests dubtes i sospites. Sigui la quantitat que sigui, el nivell de
radiacions que hi ha als centres ha de ser, per força, força gran, proper al
que ens faria protestar enèrgicament si ens instal·lessin una antena de
telefonia mòbil al costat de casa, o del mateix centre educatiu. Aquestes
observacions em vénen al cap motivades per documents com la Declaració de
Friburg, fet per IGUMED (Asociació Interdisciplinar pe a la Medicina
Ambiental), o l’Informe 2008/2211 (INI) sobre les consideracions sanitàries
relacionades amb les radiacions elecromagnètiques de la comissió de Medi
ambient, Salut pública i Alimentació del Parlament Europeu, conegut com a
Informe Frederique Ries, en què es crida l’atenció sobre la gran presència
d’aquest tipus de radiacions en la nostra societat. No em sembla una raó menor
per penar-hi i perdre-hi una mica de temps, especialment si tenim en compte que
ens hi juguem la salut del futur.
A partir d’aquest seguit
d’observacions no acabo de veure la relació causa- efecte que es pugui establir
enre el Projecte 1×1 i la millora del sistema educatiu. No nomes no hi veig
relació, sinó que crec que hi ha molts inconvenients que, a hores d’ara, no
tinc la certesa que es puguin resoldre satisfactòriament i que, a més a més,
faran encara més dfícil la feina als centres docents. Crec que la millora del
nostre sistema educatiu ha de passar per una reflexió profunda i sense
apriorismes, que contempli models educatius d’èxit com els de Finlàndia o Corea
del Sud i que tingui en compte criteris clars per avaluar positivament
l’excel·lència i la qualitat de l’ensenyament. També cal considerar que molts
aspectes no depenen només de l’escenari àulic, sinó que tenen a veure amb
valors perduts a la nostra societat (com el de l’esforç, l’autoritat i la
valoració de la feina ben feta), i d’altres que no hem tingut mai (la
universalització de valors culturals més enllà del món escolar o dels cercles
especialitzats). Si definim què entenem per excel·lència i qualitat, podrem
pensar com accedir-hi. Si ho limitem a aspectes epidèrmics, superficials i a
taxes d’aprovats, continuarem caminant en fals. Si m’ho demanen, sóc capaç
d’aprovar tothom, especialment si m’hi jugo el meu futur professional o les
codicions de treball del meu centre, ara bé, que no em demanin, alhora, que
aquests aprovats responguin a algna cosa seriosa. La cultura de la immediatesa,
de l’èxit fàcil, del qui dia passa any empeny, ens ha portat a la crisi actual.
Potser cal que hi busquem sortides sòlides, que ens permetin mirar el futur amb
plena confiança, amb ordinadors o sense.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord amb el que comentes, també afegiria unes altres qüestions,
S’ha d’educar pensant en que els alumnes seran capaços de sortir-se’n, sigui quina sigui la societat del futur, i crec que actualment es dona molt per fet que la societat serà d’una manera concreta.
Els ordinadors són una eina, però no veig que es tingui gaire clar a partir de quina edat es interessant que els utilitzin i quina és la finalitat en cada moment.
No crec que s’hagin de fer servir a infantil, i tinc dubtes de com s’utilitzen a primària.
Una qüestió que no es tracta gaire es l’ergonomia, que implica l’ús de portàtils.
Us recomano la lectura de “La il·lusió educativa: una revisió a l’ús de l’ordinador en la infància”
http://alianzainfancia.pangea.org/ca/articles.html