Bloc de Pere Ribera i Pinós

Després de la no-sentència del Tribunal
Constitucional espanyol, que només ha tingut quatre anys per analitzar
els continguts de l’Estatut del 2006, encara hi ha qui parla d’acatar la
sentència, quan hi sigui, potser la setmana dels tres dijous. I el més
espectacular del cas és que no falta qui ens ho presenta com un acte de fermesa
de la nostra primera autoritat. També se’ns proposa, des del nostre govern, de
fer un front comú per reclamar la renovació dels magistrats caducats, morts o
recusats de l’esmentat tribunal. Ben mirat, crec que és una solemne pèrdua de
temps. Com la d’aquells que s’esforcen en mantenir viva la proposta del
federalisme. Federar-nos amb qui?, quins interlocutors adequats pensen trobar a
la banda espanyola?, què entenen per federació? Em sembla que ja n’hi ha prou
de fer-nos gabiejar i començar a pensar amb el queda de país seriosament, sense
complexos ni prejudicis, altrament potser ja no ens quedarà país per projectar.

Després de la no-sentència del
Tribunal
Constitucional espanyol, que només ha tingut quatre anys per
analitzar
els continguts de l’Estatut del 2006, encara hi ha qui parla d’acatar la
sentència, quan hi sigui, potser la setmana dels tres dijous. I el més
espectacular del cas és que no falta qui ens ho presenta com un acte de
fermesa
de la nostra primera autoritat. També se’ns proposa, des del nostre
govern, de
fer un front comú per reclamar la renovació dels magistrats caducats,
morts o
recusats de l’esmentat tribunal. Ben mirat, crec que és una solemne
pèrdua de
temps. Com la d’aquells que s’esforcen en mantenir viva la proposta del
federalisme. Federar-nos amb qui?, quins interlocutors adequats pensen
trobar a
la banda espanyola?, què entenen per federació? Em sembla que ja n’hi ha
prou
de fer-nos gabiejar i començar a pensar amb el queda de país
seriosament, sense
complexos ni prejudicis, altrament potser ja no ens quedarà país per
projectar.

Quants esforços més hem de dedicar
a la defensa
d’un projecte que va néixer ribotejat i rebaixat? Aquest Estatutet del
2006 no
passa d’oferir-nos unes perspectives de vol gallinaci, no gaire més
afalagadores que el de 1979. Neix del regateig a partir del text aprovat
pel
Parlament el 30 de setembre de 2005 i, evidentment, va ser un regateig a
la
baixa. Però ni aquesta ombra del que havia estat el redactat del 2005 no
els
satisfà. Ja se sap que tot el que sigui cedir sobirania els sembla
massa, com
expressen els recursos presentats no només pel PP, sinó que també n’hi
ha un
bon grapat de personalitats del partit que encarna el govern amic de les
Espanyes, com és ara el Defensor del pueblo o el govern d’Aragó.  No en van tenir prou amb el ribot del
progressista (o falangista?, ara no ho recordo bé) Alfoso Guerra, que va
actuar
implacablement des de la comissió constitucional del Congrés de
diputats,
tampoc no en van tenir prou amb la rebaixa que van pactar una nit de
gener a la
Moncloa, no ha quedat gaire clar si mentrestant es miraven els ulls i es
feien
promeses d’amor etern, tan vàlides com les del suport a la decisio del
Parlament.

Quan es parla de la defensa de
l’Estatutet, se’ns
recorda ue va ser aprovat en referèndum. Anem a pams. Aquesta aprovació
és
innegable, ja que va obtenir el 73,9% dels vots emesos, amb una
participació
del 49,41%. De fet es tracta d’un suport aproximat del 36,18% de
l’electorat
català, és a dir de les persones censades a Catalunya de més de 18 anys.
És
cert que el resultat és legítim, de fet, qui va voler hi va participar,
com
sempre. Però els mateixos que el defensen en base a aquest fet, no
dubten a
ridiculitzar els resultats d’unes cosultes que es fan a partir de la
iniciativa
popular, de la societat civil (se’n recorden, d’això), i que permeten
que hi
participin totes les persones de més de 16 anys, mentre estiguin
empadronades
al poble en què es fa la consulta. Encara és hora que els defensors de
l’Estatutet, que tan s’omplen la boca de federalisme com a opció
transversal de
la societat catalana, facin un reconeixement, encara que fos esquifit, o
un
comentari positiu de l’onada de consultes. Mentrestant, ens atabalen amb
estratègies de defensa de l’Estatutet sota la forma de plans B, amb focs
artificials d’un més que qüestionable model de finançament, amb cants de
sirena
cega i enrogallada en definitiva. Massa esforços per tan poca cosa.
Potser que
cal pensar a esmerçar-los en alguna solució de debò.

Mentrestant, a recer d’aquesta
innegable ascensió
social de l’independentisme català, no falten iniciatives que ens
plantegen un
camí més directe, clar i entenedor per al tema de la sobirania. Això no
vol dir
que sigui un camí planer i fàcil de recórrer, però no ho és més el de la
construcció d’un sistema federal o confederal amb els espanyols, basat
en el
respecte de la plurinacionalitat i la diversitat del seu (no ho
oblidéssim
pas!) estat. Posats a fer esforços, adrecem-los a l’objectiu més
satisfactori
des de la perspectiva del nostre país, el de la independència. Hi ha
propostes
a oposar a l’Estatutet, com ara la de la Constitució Catalana, que són
més
engrescadores i ens permeten començar a pensar i proposar un model de
país en
plenitud. No cal que ens hi capfiquem, amb els espanyols, siguin de
dretes o
d’esquerres, no hi tenim res a pelar, si no passem per l’adreçador de la
renúncia a un futur com a poble diferenciat. Només ens poden entendre
com a
peculiaritat seva de les terres del seu llevant. Ja hi hem perdut massa
temps,
hi ha hagut massa intents regeneracionistes que han acabat en res, si no
és que
han acabat en desastre i tragèdia. Potser cal que comencem a pensar en
un futur
sense amenaces de desfetes, allunyant-nos del botxí, aplicant la
separació de
béns i, com és ben sabut, fent veritat la dita que no hi ha res millor
que
cadascú a casa seva i, si molt convé, ja ens trobarem en els fòrums de
la Unió
Europea.