Bloc de Pere Ribera i Pinós

Apunts entre Vilalta i Cardedeu

20 de novembre de 2008
General
0 comentaris

AUCA DE L’ENFADÓS (o la fi del cagaelàstics)

Pel Sant de la Pilarica

a dintre del llit es fica.

Diuen que és un refredat

que ja el tenen controlat.

Quan agafa la gripota
té por d’estirar la pota,

perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.

Tot el “bunker” s’esvalota
i ja no toquen pilota.

La família i el Marquès

diuen que no serà res,

però criden amb urgències
moltes doctes eminències.

Tots els metges de l’equip
diuen: “Pobre! Ja està RIP!”

Però com que són manats,

controlats i ben pagats,

va i l’entuben i l’injecten,

i l’enxufen i el connecten,
tot dient: “es fa el que es pot
mal que ens quedi un trist “robot”.
I així es queda dia i nit,
tot ben “lúcid” i … adormit!

Però, ai! que un mal matí

amb la caca i el pipí
la mala sang concentrada
se li’n va d’una bufada.
Valga’ns Sant Nin i Sant Non!

Tot l’equip es descompon.
L’Arquebisbe ho vol curar
amb el “manto” del Pilar.

Quan l’hi planten al damunt

es pot dir que és mig difunt.

El Marquès diu: “Prou folló!

Li farem l’operació”.

I en un lloc provisional

ja me l’obren en canal.

Li han trobat al païdor

més forats que a un colador.

El sargeixen ben sargit

i el tornen a ficar al llit.

Per ràdio i televisió
diuen Visca! ja està bo!

Tots els “ultres” del país

van bevent glopets d’anís
 bo i dient: “Miracle gran!

viu i tot, el farem Sant”.

Mes … l’eufòria es va acabar

quan se’ls hi torna a escolar.
L’equip creix i ell empitjora:

vint doctors i una doctora.

(La doctora que és tanoca

per si cal fer un boca-a-boca.)

I tots diuen: “Tu-ru-rut!

ja hem fet tot el que hem pogut”.
Però el Marquès diu: “Cabrons!

ja en tinc plens els collons!

Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la PAU.

Allà hi tinc més maquinetes
i enfermeres molt maquetes

i amb una mica de sort

ressuscitarem el mort”.

Dit i fet. Ben embalat

a la PAU l’han facturat:
Han escombrat els malalts

de les sales principals.

Un dia, amb gran cerimonial

l’han tornat a obrir en canal.

Per si un sí o per un no

li tallen el païdor.

(Tan d’estómac que tenia
ai, Senyor, ves qui ho diria!)

Quan el tenen ben cosit

el tornen a ficar al llit.

Això sí: ben entubat,

enxufat i connectat.

La maquinària a tot gas

el fa viure al seu compàs.

Si es parés un sol minut …

“qui gemega ja ha rebut”!

La família mentrestant

guarda joies tot resant.

Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,

preguntant pel Carcamal

de la sala principal.
També escriuen, puntuals,

llepaculs habituals

(adherències d’ajuntaments
i associacions innocents).
 Però allò tan esperat:

un “Què tal?” d’un Cap d’Estat …

no els arriba al teletip;
i és que el món n’està molt tip!
Mentrestant els reporters

que es gelaven pels carrers,

ara, dins de l’edifici

avorrits de tant desfici

van dient que ja n’hi ha prou

de tant “parte” amagant l’ou.

De tant en tant un “xou” de donacions,

de floretes i ronyons.

(De les Urdes un gallut
l
i ha cedit el seu canut.)

I així els dies van passant

i la mòmia es va aguantant.
Aguantant? Torna a fer el ruc

i als tres dies: Catacruc!

Ara, els sucs tan mal païts

se li’n van pels descosits.

El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.

Diu, quan veu el mullader:
“mala peça té el teler”.

I tallant d’aquí i d’allà

li treuen el budell culà.

I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.

I el deixen drogat i sol

com un “hippi” qualsevol.

Passa un dia, dos i tres

i els “partes” no diuen res.

Res més que dorm com un soc

i que tot va a poc a poc.
Les beates i els merdetes

van portant-li medalletes;

els normals i els eixerits

conten “xistos” divertits.

I entre el qui plora i qui riu

passa el post-operatiu.

(Algun dia es morirà
i ningú no s’ho creurà.)
Però al tomb dels quatre dies

tornen les anomalies.

Diuen que es torna a escolar

i ningú no ho pot parar.

Tothom prepara el xampany

que està en fresc fa més d’un any.

I que si això no s’acaba
ja tindrà “bouquet” de cava.

Amb l’orella al transistor,

l’ull ficat a la televisió,

tots els nervis en tensió

i el xampany dintre el porró,

esperem el gran final

d’aquest “xou” fenomenal.

L’últim “parte” demencial

de l’equip de l’hospital

diuen que l’han “invernat”

com un mero congelat.

El cas és fer-lo durar;

ningú sap per què serà.

Hi ha una explicació concreta:

és per fer-nos la punyeta!

Ens consola que ha patit

com pertoca a un mal parit.

VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS

S’HA ACABAT EL GRAN MERDÓS.

I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!

Anònim del segle XX.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.