Pel Sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.
Diuen que és un refredat
que ja el tenen controlat.
Quan agafa la gripota
té por d’estirar la pota,
perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.
Tot el “bunker” s’esvalota
i ja no toquen pilota.
La família i el Marquès
diuen que no serà res,
però criden amb urgències
moltes doctes eminències.
Tots els metges de l’equip
diuen: “Pobre! Ja està RIP!”
Però com que són manats,
controlats i ben pagats,
va i l’entuben i l’injecten,
i l’enxufen i el connecten,
tot dient: “es fa el que es pot
mal que ens quedi un trist “robot”.
I així es queda dia i nit,
tot ben “lúcid” i … adormit!
Però, ai! que un mal matí
amb la caca i el pipí
la mala sang concentrada
se li’n va d’una bufada.
Valga’ns Sant Nin i Sant Non!
Tot l’equip es descompon.
L’Arquebisbe ho vol curar
amb el “manto” del Pilar.
Quan l’hi planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.
El Marquès diu: “Prou folló!
Li farem l’operació”.
I en un lloc provisional
ja me l’obren en canal.
Li han trobat al païdor
més forats que a un colador.
El sargeixen ben sargit
i el tornen a ficar al llit.
Per ràdio i televisió
diuen Visca! ja està bo!
Tots els “ultres” del país
van bevent glopets d’anís
bo i dient: “Miracle gran!
viu i tot, el farem Sant”.
Mes … l’eufòria es va acabar
quan se’ls hi torna a escolar.
L’equip creix i ell empitjora:
vint doctors i una doctora.
(La doctora que és tanoca
per si cal fer un boca-a-boca.)
I tots diuen: “Tu-ru-rut!
ja hem fet tot el que hem pogut”.
Però el Marquès diu: “Cabrons!
ja en tinc plens els collons!
Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la PAU.
Allà hi tinc més maquinetes
i enfermeres molt maquetes
i amb una mica de sort
ressuscitarem el mort”.
Dit i fet. Ben embalat
a la PAU l’han facturat:
Han escombrat els malalts
de les sales principals.
Un dia, amb gran cerimonial
l’han tornat a obrir en canal.
Per si un sí o per un no
li tallen el païdor.
(Tan d’estómac que tenia
ai, Senyor, ves qui ho diria!)
Quan el tenen ben cosit
el tornen a ficar al llit.
Això sí: ben entubat,
enxufat i connectat.
La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs.
Si es parés un sol minut …
“qui gemega ja ha rebut”!
La família mentrestant
guarda joies tot resant.
Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,
preguntant pel Carcamal
de la sala principal.
També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals
(adherències d’ajuntaments
i associacions innocents).
Però allò tan esperat:
un “Què tal?” d’un Cap d’Estat …
no els arriba al teletip;
i és que el món n’està molt tip!
Mentrestant els reporters
que es gelaven pels carrers,
ara, dins de l’edifici
avorrits de tant desfici
van dient que ja n’hi ha prou
de tant “parte” amagant l’ou.
De tant en tant un “xou” de donacions,
de floretes i ronyons.
(De les Urdes un gallut
l
i ha cedit el seu canut.)
I així els dies van passant
i la mòmia es va aguantant.
Aguantant? Torna a fer el ruc
i als tres dies: Catacruc!
Ara, els sucs tan mal païts
se li’n van pels descosits.
El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.
Diu, quan veu el mullader:
“mala peça té el teler”.
I tallant d’aquí i d’allà
li treuen el budell culà.
I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.
I el deixen drogat i sol
com un “hippi” qualsevol.
Passa un dia, dos i tres
i els “partes” no diuen res.
Res més que dorm com un soc
i que tot va a poc a poc.
Les beates i els merdetes
van portant-li medalletes;
els normals i els eixerits
conten “xistos” divertits.
I entre el qui plora i qui riu
passa el post-operatiu.
(Algun dia es morirà
i ningú no s’ho creurà.)
Però al tomb dels quatre dies
tornen les anomalies.
Diuen que es torna a escolar
i ningú no ho pot parar.
Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d’un any.
I que si això no s’acaba
ja tindrà “bouquet” de cava.
Amb l’orella al transistor,
l’ull ficat a la televisió,
tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,
esperem el gran final
d’aquest “xou” fenomenal.
L’últim “parte” demencial
de l’equip de l’hospital
diuen que l’han “invernat”
com un mero congelat.
El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.
Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!
Ens consola que ha patit
com pertoca a un mal parit.
VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS
S’HA ACABAT EL GRAN MERDÓS.
I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!
Anònim del segle XX.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!