Bloc de Pere Ribera i Pinós

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Senyors rics, banquers i alts enginyers de les finances, no s’hi posin
pedres al fetge que la crisi, desacceleració, inflació o el que sigui va a
càrrec nostre. Els hem donat diners a cabassos, que provenien de tots els
contribuents, perquè fessin alguna cosa per millorar la situació, però sembla
ser que tenien molts forats per tapar. Sembla que s’haguessin convertit en fum
tots els fons invertits.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

La crisi no afluixa i, amb ella, l’atur no para de créixer cada dia. Les
empreses no deixen de fer fallides per falta de disponibilitat de crèdits que
els permetin remuntar un mercat col·lapsat i restret. Les grans empreses, ara
més que mai, fan l’arròs amb les deslocalitzacions i els expedients de regulació
d’ocupació.

Ja era sabut i era profecia que pagarien la crisi els de sempre, els
treballadors i treballadores, les anomenades classes mitjanes que veuen
trontollar el seu statu quo com mai i els autònoms i empresaris familiars de
tota mena.

Amb aquesta crisi i els pegats aplicats fins ara, sí que podem afirmar
que trontolla el model neoliberal, els esquemes neoconservadors i els fonaments
de tot el sistema econòmic. Siguin els gestors o els inversors qui decideixen
el futur econòmic de la nostra societat i de les grans empreses, el cert és que
no sembla que se’n surtin, ni amb les ajudes multimilionàries que han rebut.

Hem assistit a un gran espectacle de creixement econòmic sense
precedents, seguit d’una caiguda lliure de tot el sistema. El cert, però, és
que qui en paga les conseqüències no és el gestor, o almenys fins ara no les ha
pagat, sinó els treballadors afectats per aquesta situació.

Potser cal que repensem les solucions, que busquem alternatives globals
al sistema. De bibliografia i experiència no en falta, encara que va servir per
emparar sistemes que es van ensorrar darrera el Mur de Berlín. Però això no la
invalida, perquè allò n’era una aplicació possible i, com hem vist, no era pas
la més reeixida, sinó que n’era més aviat una perversió. Potser ha arribat
l’hora de replantejar-nos-ho tot seriosament.