Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

20 de juny de 2019
0 comentaris

Tot esperant la sentència del Tribunal Supremo contra el procés independentista

Una vegada s’ha clos el cicle electoral encetat a les espanyoles del 28 d’abril i acabat a les municipals i europees del 26 de maig és hora de fer balanç del moment actual del procés independentista tenint en compte l’anunciada sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents polítics i socials que van fer possible el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de fa dos anys.

En primer lloc, sobta l’absència de reflexions aprofundides i ben argumentades per part dels principals actors polítics i cívics independentistes. Això, per si sol ja és el reflex de la manca d’estratègia col·lectivament compartida des del 27 d’octubre del 2017 ençà, que ahir Josep-Lluís Carod-Rovira descrivia a Nació Digital amb l’article “Campi qui pugui”. Tres eleccions consecutives i tres victòries del nacionalisme català per sobre del nacionalisme espanyol, (una realitat distorsionada per aquells a qui els convé interpretar-les des de l’eix dreta/esquerra, innocu respecte del veritable conflicte social que s’expressa entre dos nacionalismes antagònics). Per aqueixa errònia perspectiva des de l’esquerra independentista s’ha menystingut la meritòria victòria de la candidatura Eines de país a les eleccions a les cambres de comerç catalanes.

En segon lloc, ERC ha guanyat les espanyoles i les municipals, mentre que Junts per Catalunya ha triomfat a les europees, però no hi ha diagnòstic compartit entre ambdues formacions principalment perquè Esquerra té com a prioritat absoluta assolir la condició de partit hegemònic sense aclarir per fer què ? Ni unitat, ni unilateralitat, ni Puigdemont, són les úniques idees clares que transmeten. Tota la resta és discurs confús, volgudament equívoc i d’efectes desmoralitzadors, com assenyalava Francesc Canosa abans d’ahir a l’article “La síndrome Andreu Nin”, publicat a Nació Digital: “Sortim d’unes eleccions municipals i sobrevola un gas de derrota. Mirem el futur i hi ha boirina de desfeta. El temps, la meteorologia és sempre de venciment. Anem fent. Però anem fent amb espardenyes de destrossa. Passa el temps. I la gran arma de destrucció massiva que té l’estat espanyol és el temps. Com que Catalunya és una hipòtesi que sempre, permanentment, crònicament s’ha de demostrar, la solució, momentània, de l’estat és la bomba nuclear del temps: allargar, estirar, ajornar, posposar… Alhora que la segadora temporal, de doble fulla, també talla Catalunya i els catalans.”

“La subhasta municipal de l’independentisme” que encertadament criticava Julià de Jòdar abans d’ahir a Vilaweb és una irresponsabilitat transversal (inclosa la CUP) que ha ressituat al centre del debat polític el progressisme abstracte i banal promogut com una operació d’estat (espanyol) per aturar l’independentisme català.

En tercer lloc, com va twittejar fa quatre dies Josep Guia: “Una esquerra que pot encapçalar el front d’alliberament nacional i no ho vol fer és una esquerra dimissionària, que renuncia a la missió històrica transformadora que li correspon. Li fa vertigen dirigir la lluita per la independència, condició necessària de tot altre alliberament.” L’èxit d’Esquerra és la desconstrucció del procés independentista atès que les actituds dels seus dirigents consisteixen més a desactivar el conflicte amb el poder espanyol que a persistir-hi, significativament l’al·legat final d’Oriol Junqueras l’últim dia del judici va ser tan breu com innocu en contrast amb el “Ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart.

En aqueixes condicions hom resta passivament a l’espera de la sentència del Tribunal Supremo i només l’activitat del President Puigdemont en el front internacional manté la iniciativa independentista, mentre que a Madrid ERC s’ofereix a Pedro Sánchez conscient de la incapacitat per negociar res de substancial en solitari. És, de retruc, una manera de desautoritzar la voluntat unitària del president Joaquim Torra.

Post Scriptum, 9 de juliol del 2019.

L’episodi dels pactes municipals, comarcals i provincials dels partits independentistes amb el PSC està distraient l’atenció d’una altra qüestió pendent encara més urgent: la resposta a la sentència del Tribunal Supremo, que no es preveu hores d’ara ni unitària ni contundent. Com va escriure el proppassat 1 d’aqueix mes Blanca Serra a Llibertat.cat som en “Temps de confusió, mentides i autocrítica necessària”.

Post Scriptum, 14 de juliol del 2019.

És probable que la sentència contra els líders socials i polítics independentistes sigui pública abans de l’agost: independentisme desunit i sense resposta preparada, previsió de noves eleccions espanyoles amb perspectives favorables al PSOE i pressió d’ERC contra el president Torra per tal que convoqui eleccions a la tardor per instaurar un Govern de la Generalitat amb el Comuns i entesa amb el PSC: la desconstrucció del procés independentista consumada.

Post Scriptum, 14 d’octubre del 2019.

Pere Martí va descriure perfectament fa tres dies a Vilaweb allò que ha estat el procés judicial als dirigents independentistes catalans davant el Tribunal Supremo, un escarment per tal d’estroncar nous intents d’exercir el dret d’autodeterminació del poble català: “La sentència ja ha estat dictada”. Després de les habituals filtracions mediàtiques avui, finalment, s’han conegut formalment les condemnes, precisament senta nou anys després de la condemna al president Lluís Companys. S’acaba una etapa del procés, però no pas el conflicte com pretenen des del poder espanyol, ans al contrari la nova ordre de recerca contra el president Puigdemont i la resta d’exiliats internacionalitzarà encara més la causa catalana.

Post Scriptum, 20 d’abril del 2021.

Punyent editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb, “Un judici que encara grinyola més quan el revius per la televisió.
Comprovada la crueltat de la sentència i del tracte posterior, m’hauria semblat molt més interessant una reflexió crítica sobre què va passar, per part dels protagonistes.” Val la pena retenir aqueixos fragments: “No entenc com el departament es va dedicar a filmar el trasllat d’uns presos com si açò fos un reality. O potser és que ho entenc massa.
M’explique. Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, cada vegada sembla més clar que el judici va ser un gran fracàs de la part catalana i un èxit considerable de l’espanyola. Un fracàs de la part catalana perquè ni va aconseguir de convertir el judici en un “judici a l’estat” ni va aconseguir de suavitzar la ràbia de l’estat i impedir que l’abocàs directament sobre les seues espatlles. I un èxit de la part espanyola perquè, malgrat el contrapès de tot allò que ha anat passant a Europa, el procés judicial seguit a Madrid, especialment per l’acatament de la capriciosa autoritat del tribunal, legitima el Suprem i el sistema judicial.

Lamente molt haver-ho de dir així, amb aquesta rotunditat. Però les imatges dels presoners preparant-se per anar a Madrid, aquestes imatges difoses encara ara amb una aurèola de mèrit moral per la Generalitat, tan sols les entenc precisament perquè em sembla que ningú, encara, no es veu amb cor de parlar-ne des d’un punt de vista crític. Analitzar si allò que es va fer era la millor opció possible. Si era la millor per a ells i la seua situació personal, però també per al país i el procés d’independència.

Perquè la filmació té un aire de vindicació històrica que després no va existir. Els plans, la manera d’enfocar-los, la selecció de les converses, les imatges d’ells caminant amb les siluetes retallades contra el cel de la matinada, tot fa la sensació de ser pensat per a difondre una imatge èpica dels presos polítics, abans d’anar a la gran batalla. Tant que no m’estranyaria gens –però és evident que no ho puc assegurar i demane perdó per endavant si això que dic és massa agosarat– que en el moment de filmar allò algú pensàs en la posteritat fílmica més que no pas en la realitat; és a dir, pensava que aquelles imatges, segurament si hi hagués hagut un final diferent del que hi ha hagut, farien impacte en la consciència de l’espectador i remarcarien els dies durs que pensaven que s’acabarien o s’alleugeririen després de la vista.

I així, el retrat que se’ns ofereix apunta a allò que ens van dir tantes vegades, que ells tenien ganes d’anar a Madrid a denunciar la situació i fer servir el judici per a posar l’estat contra les cordes. Però la realitat no ha estat aquesta. I, en aquest sentit, la sèrie complementa i explica bastant bé el perquè. Perquè en la sèrie, tot i la cura que els seus guionistes posen a no fer sang i a evitar també les crítiques, les diferències entre les estratègies dels advocats i entre les tàctiques dels presos, i també les diferències entre el partits polítics, són molt difícils, per no dir impossibles, d’amagar.

El cas de l’advocat de Quim Forn, Javier Melero, és de tots el més gros quan arriba a reivindicar fins i tot la legitimitat del tribunal per a jutjar els presos –dient que aquell judici és simplement penal i comparant-lo amb un cas d’alcoholèmia, si no ho recorde malament–, que no vull ni repassar aquest tros de tant com m’irrita. Però dels altres presos i dels altres advocats desconcerta molt que cap no es decidesca a adoptar una posició de denúncia política, visible i per la via dels fets. Negant-se a usar una llengua diferent de la pròpia, per exemple i per a dir solament una acció ben petita que, tanmateix, hauria estat plenament emparada en la legislació internacional.”

Tot esperant l’autocrítica per part dels protagonistes del judici, (si no la fan -tots ells des d’Oriol Junqueras a Jordi Sánchez- quedaran depassats pel conflicte que han mirat d’evitar), és legítim i necessari fer-la des del conjunt del moviment independentista de manera oberta i honesta. La resposta popular a la sentència sí que va estar a l’alçada del moment històric, però la desconvocatòria del Tsunami Democràtic i l’actitud poruga dels dirigents dels partits independentistes van tancar en fals l’episodi. La repressió estatal i la persistència de l’exili i el Consell per la República són els eixos reals de la confrontació entre el poder espanyol i el nacionalisme català concient de les seves responsabilitats, (i que hores d’ara està en una posició minoritària i sense direcció col·legiada).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!