Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

23 d'abril de 2019
0 comentaris

Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (2001-2009)

La diada de Sant Jordi del 2001 fou la data escollida per donar a conèixer la declaració constituent del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA), una entitat sorgida de les conclusions del Tercer Congrés de Cultura Catalana (1999-2000), que va tenir una activitat modesta però sostinguda al llarg de vuit anys de la qual són testimoni els documents elaborats. Els promotors forem Jordi Torra Oliveres, Raimon Escudé Pladellorens, Carles Castellanos Llorenç i Aureli Argemí Roca i jo mateix, que anàrem aplegant a cada debat preparatori dels textos forjats del treball col·lectiu diversos participants que apareixen signant-los oportunament. Així hi trobem Isidre Llucià Sabarich, Eusebi Campdepadrós Pucurull, Josep Romeu Bisbe, entre d’altres.

1.- Declaració constituent:

Les persones sotasigandes, que des de fa anys treballem a la universitat i a les entitats culturals en pro del reconeixement i l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català, ens adrecem a tots els partits polítics amb representació parlamentària, les forces sindicals, les entitats ciutadanes i els mitjans de comunicació per manifestar el següent:

El debat sobre el dret d’autodeterminació apareix periòdicament davant l’opinió pública catalana de forma esporàdica i convulsa, lligada a esdeveniments exteriors (procés de pau al Nord d’Irlanda, referèndum al Quebec, processos d’emancipació política de les repúbliques balcàniques d’Eslovènia, Croàcia i Bòsnia, i abans de les repúbliques bàltiques d’Estònia, Letònia i Lituània, etc..). Aquest debat s’ha reobert de forma traumàtica i condicionada arran de fets violents com l’assassinat d’Ernest Lluch, de manera que s’ha traslladat a la nostra societat la confrontació entre ¨constitucionalistes¨ i nacionalistes que es dóna al País Basc i que distorsiona els termes del diàleg polític en què aquesta qüestió s’hauria de plantejar a Catalunya.

El Parlament català s’ha pronunciat dos cops (1989 i 1998) per reiterar que el poble català no renunciava a exercir el dret d’autodeterminació en el futur. Aquest dret és per naturalesa imprescriptible però el règim polític existent a l’Estat espanyol, tot i que reconeix les llibertats individuals i els drets socials, manté una situació de dominació política sobre els pobles que, com el català, reivindiquen el dret a decidir el seu futur nacional en llibertat. La circumstància del fet que no hi hagi una reivindicació violenta d’aquest dret no vol pas dir que no hi hagi un conflicte polític latent, que es manifesta ostensiblement amb la minorització lingüística del català o l’espoliació econòmica estatal, per posar només dos exemples.

Creiem que els catalans hem de poder decidir les fórmules institucionals que garanteixin la supervivència de la nostra identitat diferenciada com a poble sense condicionants externs. Tot i manifestant la conformitat amb iniciatives que des de Catalunya malden per contribuir a una solució negociada per Euskadi, els sotasignats apostem per prioritzar el debat centrat en el dret del poble català a l’autodeterminació i oferim al conjunt de la població catalana la proposta d’un diàleg obert a través de conferències, programes pedagògics destinats al jovent, intervencions als mitjans de comunicació, etc… a la vegada que aportem els materials elaborats en els darrers dos anys a Catalunya per diverses entitats cíviques.

El Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació s’estructurarà en tres nivells, el dels experts, el de les entitats, i el dels ciutadans interessats que s’hi adhereixin. Com a eines de comunicació i debat, el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació disposarà d’una pàgina web i d’una revista. la seva seu serà la del CIEMEN.

Relació de signants: Enric Aloy, advocat, Aureli Argemí, president del CIEMEN, Jordi Bosser, professor UPF, Roger Buch, professor URLL, Eusebi Campdepadrós, advocat, Raimon Escudé, advocat, Josep Gràcia, professor UAB, Josep Huguet, vice-secretari ERC, Marcel Mateu, professor UAB, Jaume Renyer, professor URV, Josep Romeu, gerent CIEMEN, Jordi Torra, filòleg, Laura Vilagrà, politòloga, i Jaume Vernet, catedràtic URV.

2,- L’11 de juny del 2002 hom feu públic aqueix document titulat, “El dret d’autodeterminació dels pobles, fonament de la Constitució Europea”:

L’any 2004, els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea celebraran una Conferència Intergovernamental (CIG) en què s’establiran els fonaments de la futura Unió. Una de les qüestions més importants que s’hi tractaran serà la simplificació dels Tractats i la possible integració, en aquests textos bàsics, de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE. La reforma que s’hi discutirà previsiblement acabarà en un text articulat de caràcter constitucional. Aquest esdeveniment tindrà una importància només comparable a la signatura, l’any 1957 a Roma, dels Tractats fundacionals de les Comunitats Europees, origen de les actuals institucions comunitàries.

Després de gairebé cinquanta anys, i amb un balanç globalment positiu, sobretot en el terreny econòmic i financer, és hora d’afrontar un marc polític compartit per totes les institucions representatives que coexisteixen al si de la Unió, però també d’establir una base comuna de drets i deures ciutadans i un repartiment de competències entre institucions comunitàries, estatals i subestatals que contribueixi a la prevenció de conflictes, a la cohesió social i a la garantia de l’exercici dels drets individuals i col·lectius.

Des de Catalunya, un poble que no ha pogut accedir en el període històric de l’Europa moderna, des del segle XVIII ençà, a la possibilitat de constituir-se en Estat propi, es té l’esperança que l’Europa del segle XXI ha de donar pas a una etapa de superació de les seqüeles de guerres, discriminacions i dogmes polítics que, singularment en el passat segle XX, han significat per a molts pobles europeus, entre ells el català, barreres per a la materialització dels ideals de justícia, igualtat i llibertat entre totes les persones. Aquest dèficit històric col·lectiu pot ser superat i el nostre poble ha de poder compartir amb els altres pobles europeus les garanties de la seva seguretat i la seva supervivència cultural i lingüística.

Proposem que el Tractat que resulti de la CIG reculli el pòsit cultural de la civilització occidental que s’ha anat bastint al llarg dels segles. Primerament es va construir la doctrina dels drets individuals -inspiradora de les primeres declaracions sobre els drets humans i que des de la nostra cultura filosòfica i jurídica s’ha estès cap a les altres civilitzacions-, que ha esdevingut el denominador comú d’una entesa a nivell mundial. A la tradició dels drets individuals, s’hi va afegir, durant el segle XX, la innovació evolutiva i diversa dels drets socials, complementaris i fonament dels individuals. I finalment, a partir de la influència de la tradició nord-americana, s’hi han anat incorporant els dret col·lectius, els drets nacionals, aquells que pertanyen de manera compartida a totes aquelles persones que es reconeixen i volen ser reconeguts com a grup humà singular entre el comú de nacions. Partint d’aquests fonaments, el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació proposa a la Convenció Catalana per al Debat sobre el Futur de la Unió Europea les següents bases en la perspectiva d’una futura Constitució Europea:

1. Els subjectes dels drets que es derivin dels Tractats de la UE han de ser les persones i els pobles, és a dir, les agrupacions de persones que es reconeixen col·lectivament com a pertanyents a un col·lectiu humà singular. De les persones i els pobles emanen les institucions locals, subestatals, estatals i comunitàries que els representen i garanteixen l’exercici dels seus drets i l’observança dels seus deures.

2. Els Estats han estat del segle XVIII ençà els únics dipositaris de la sobirania popular i en tal condició han tingut el monopoli d’atorgar drets i deures als seus ciutadans, amb evident menyspreu dels legítims drets de les nacions sense Estat. Amb l’aprovació del nou text, els Estats actuals hauran de renunciar a una part de llur actual sobirania indivisa, transferint-la al nivell comunitari, en especial al Parlament Europeu.

3. El procés constituent ha de comportar l’aparició d’una nova entitat política de naturalesa estatal, que se superposarà als Estats, la qual cosa converteix en assumptes intracomunitaris la reordenació dels límits territorials i la creació d’Estats nous. Igualment, en la negociació i redacció de la refosa i reforma dels Tractats hi hauran de participar les entitats subestatals actuals que disposin de Parlaments dotats de competències legislatives delegables en la Unió, amb la finalitat de fixar el paper d’aquestes entitats subestatals en els noves estructures europees.

4. El text que s’aprovi l’any 2004 haurà de preveure els mecanismes i les circumstàncies en què una comunitat nacional pot exercir el seu dret a l’autodeterminació en el si de la Unió Europea. Les consultes populars plantejades en diversos Estats europeus referents als límits territorials i la sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 1998 arran del referèndum d’autodeterminació del Quebec, obren una via jurídica que els constituents europeus han de tenir molt present a l’hora d’establir un model d’organització territorial que no tanqui les portes a les legítimes aspiracions de plenitud nacional de les comunitats nacionals que conformen la Unió Europea.

5. La diversitat lingüística i cultural és un dels grans tresors de la Unió Europea. El Tractat del 2004 ha de fornir els instruments legals per fer possible la seva preservació i potenciació. I ho ha de fer no només en el cas d’aquelles llengües i comunitats culturals que tenen un reconeixement oficial, sinó també i sobretot en el cas d’aquelles que les circumstàncies històriques, polítiques i jurídiques han col·locat en una situació de minorització. En aquest sentit, els principis que inspiren la Declaració Universal de Drets Lingüístics, de 1996, han de formar part íntegrament dels Tractats Comunitaris.

6. El Parlament de Catalunya va aprovar, el 12 de desembre del 1989, una resolució que manifesta que el poble català no renuncia al dret a l’autodeterminació i que en el seu punt 3 diu que el Parlament de Catalunya podrà “adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric”. Aquesta resolució, que és la manifestació més avançada de sobirania feta pels representants del poble català de l’època de la Transició ençà, ha de ser la guia que inspiri els documents que la Convenció Catalana per al Debat sobre el Futur de la Unió Europea aporti a la Convenció Europea.

7. Per tots els arguments esmentats més amunt, El Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació demana que en les conclusions de la Convenció Catalana per al Debat sobre el Futur de la Unió Europea es reculli el dret a l’autodeterminació com un fonament bàsic de l’ordenament constitucional europeu.

Relació de signants: Aureli Argemí, secretari general del CIEMEN, Jordi Bosser, professor de la UPC, Carles Castellanos, professor de Traducció a la UAB, Raimon Escudé, advocat, Àngel Mesado, politòleg, Josep Pagès, professor de Dret Constitucional a la UAB, Jaume Renyer, professor de Dret Administratiu a la URV, Jordi Torra, secretari general del FOCDA, Jaume Vernet, catedràtic de Dret Constitucional a la URV.

Post Scriptum, 8 de setembre del 2004.

Com heu pogut observar, aquest text va ser escrit l’any 2002 amb la mirada posada en els esdeveniments que ocorrerien aquest 2004 (i finals del 2003) pel que fa a la construcció d’Europa. També, com potser sabreu, des de la CIG no es va fer cap cas de les propostes elaborades des de Catalunya, i la “Constitució” resultant, apart de patir altres defectes i de ser lluny del que hauríem desitjat, ens ignora com a poble. Per aquesta raó i moltes més, la posició del FOCDA respecte el proper referèndum és votar NO. Així doncs, encoratgem els catalans a anar a votar i a votar NO el dia que se celebri el referèndum, i des del FOCDA manifestem el nostre suport i la nostra adhesió a les campanyes que se celebrin en aquest sentit.

3.- L’1 de juny del 2004 férem públic aqueix document sobre “La reforma de l’estatut i el dret d’autodeterminació del poble català”:

Enguany, 2004, després del cicle electoral que ha viscut el nostre país des de les eleccions municipals ençà, la majoria de forces polítiques es plantegen la modificació del règim estatutari vigent des de fa vint-i-cinc anys en una línia de major autogovern en pro de les institucions nacionals catalanes. El debat polític es troba en la fase inicial, havent escoltat la comissió parlamentària encarregada d’estudiar la millora de l’autogovern el parer de les entitats cíviques, culturals i socioeconòmiques més representatives. Atès que en aquest debat nacional hi és convidat a participar tothom, la nostra entitat vol fer pública la present aportació argumental en la mateixa línia del document “El dret d’autodeterminació dels pobles, fonament de la constitució europea” que el juny del 2002 vàrem fer arribar a la Convenció Catalana per al debat sobre el Futur de la Unió Europea.

1. Durant una colla de segles, els pobles d´Europa estigueren convençuts que la base de la legitimitat dels poders polítics era la preexistència d´uns ¨sobirans¨, els quals en època indeterminada l´havien rebuda de mans de Déu. El rei era el pare d´una gran família, integrada per ¨súbdits¨, amb barreja d´història, llengua, raça o religió. Com a pares i propietaris, els reis intercanviaren al llarg dels temps territoris i súbdits, en base a l´atzar, les guerres, les herències, els matrimonis i els dots a les princeses casadores.

A finals del segle XVIII es produïren dos fenòmens anàlegs de la major transcendència: dos pobles (en el sentit ampli), el nord-americà primer, i el francès poc després, trencaren aquest esquema clàssic. El 1776 els nord-americans se sublevaren contra llur rei i expulsaren el seu poder del territori. El 1789, els francesos anaren més enllà: prengueren llur rei i el guillotinaren. A ambdós pobles se´ls plantejà el dilema de com justificar el poder polític sense tenir rei. Les idees dels filòsofs de la Il.lustració preconitzaren que la sobirania política correspon exclusivament al conjunt dels ciutadans. La progressiva definició dels diferents grups de ciutadans, a partir d’una història comuna i d’una llengua i una cultura compartides, anà vertebrant el que s’anomenaria el principi de les nacionalitats, base de la nació moderna. Des d’aleshores s’anà establint un altre principi: qualsevol decisió política bàsica l´ha d´exercir la nació a través dels mecanismes de les eleccions o dels referèndums democràtics. El problema nou, derivat de l’anterior, era determinar qui constituïa una nació. Era molt fàcil saber quins eren els súbdits d´aquest rei o d´aquell altre; però molt menys identificar a gust de tothom quines eren les persones que per llurs característiques comunes constituïen una nació diferenciada.

2. Malgrat les moltes i diverses resistències, els segles XIX i XX veieren la lenta expansió i consolidació d´aquests principis revolucionaris. Avui, almenys sobre el paper, a tot Europa i als fòrums internacionals s´admet la democràcia organitzativa i el dret dels pobles a l´autodeterminació. Aquest darrer en especial s´ha exercit en una seixantena d´ocasions, quan un poble ha cregut que l´estructura política on es trobava incorporat en un moment històric determinat conculcava els seus drets nacionals. Evidentment, autodeterminació no vol dir sempre independència. Només vol dir, i és prou important, que tota nació pot decidir a quines estructures polítiques vol pertànyer, i en quines condicions. Els grans textos polítics universals vigents, la Carta de les Nacions Unides (arts. 1.2, 55 i 77) i la Declaració Universal sobre els Drets Polítics i Socials (art.1), proclamen aquest dret.

3. El Regne d’Espanya, mancat com està de tradició democràtica, a partir de la promulgació de la Constitució vigent de 1978, s´hauria de sotmetre també a aquests principis, ja que, a banda d´altres consideracions, els va signar i ratificar lliurement en el seu moment; i en el text constitucional vigent (articles 10.2, 93, 94 i 95) s’estableix la submissió a tots els tractats internacionals. Però la configuració real de l’ordre polític i institucional espanyol és força diferent, perquè respon a una ancestral tradició doctrinal i a una pràctica continuada en l’exercici del poder estatal que manté i defensa per tots els mitjans que més enllà i al marge de tota consideració sobre les vicissituds històriques sofertes pels pobles peninsulars, existeix des de sempre una entelèquia unitària, que denominen Espanya.

Per a no perdre’ns massa en un passat llunyà, recordem aquí la qüestió en el moment en què per primer cop s´accepta a Espanya la sobirania del poble, i no la dels reis. Això va passar el 1812 quan, per cert, Catalunya estava configurada en quatre departaments de la França napoleònica. Les Corts espanyoles, reunides a Cadis, elaboraren i aprovaren una constitució democràtica, que deia en el seu article primer: ¨España es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios y no es patrimonio de ninguna familia.¨ La història posterior ens ensenya que Espanya s´ha enxiquit molt des d´aleshores. Encara no fa massa anys, en ple franquisme, es considerava que Ifni, Sàhara Occidental, Rio Muni i Guinea Equatorial eren províncies de ple dret d´Espanya.

Avui la Constitució, si bé a l´article 1.2 assenyala que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, a l´article següent s´afanya a concretar que ¨La Constitució espanyola es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols¨, per bé que reconeix també el dret a l’autonomia d’unes nacionalitats mai especificades ni diferenciades d’unes regions també innominades. El règim constitucional vigent parteix també de la immutabilitat eterna d´Espanya, i no del dret democràtic dels ciutadans que, lliurement autoidentificats col·lectivament com a poble, vulguin decidir les fórmules polítiques compartides o no per estructurar un sistema institucional. I per si algú no ho té prou clar, l’article 8 encarrega a les forces armades la defensa de la integritat territorial.

4. Observant la història moderna del nostre poble, els catalans hem aconseguit un cert reconeixement de la nostra personalitat diferenciada per part del poder estatal espanyol. Concretament, en tres ocasions, amb contingut i abast molt diferents: el 1914 hom creà la Mancomunitat de Catalunya, aprofitant un Decret del govern espanyol sobre descentralització de les diputacions provincials; el 1932 (provisionalment el 1931) les Corts espanyoles republicanes atorguen determinades competències a la Generalitat de Catalunya; i altre cop el 1979 (també provisionalment el 1977) les Corts, ara monàrquiques, restableixen la Generalitat de Catalunya. En tots aquests moments històrics hi hagué una gran agitació nacionalista a casa nostra, invocant els nostres drets i el nostre desig de llibertat; però en definitiva, la trista realitat fou que al capdavall els catalans acceptaren ratificar només allò que havien decidit els altres. Per si no fos prou clar, recordem que la Mancomunitat desaparegué per la voluntat del general Primo de Rivera, la Generalitat republicana per la del general Franco, i si l´actual encara no ha desaparegut formalment, l´acció constant dels successius governs espanyols, tant de la UCD, com del PSOE i el PP i la reiterada doctrina del Tribunal Constitucional han desnaturalitzat substancialment les competències autonòmiques contingudes en l’Estatut del 1979, prescindint del valor de pacte entre Catalunya i el nou règim sorgit de la Reforma política del franquisme.

5. Els resultats de les darreres conteses electorals mostren el desig majoritari del nostre poble de fixar un nou marc constitucional català que substitueixi l’actual Estatut d´Autonomia. La majoria de les forces polítiques representades al Parlament de Catalunya coincideixen que els nous reptes de la nostra societat fan imperativa una major capacitat de decisió de la Generalitat. Quatre forces polítiques catalanes: PSC (PSC-PSOE), CIU, ERC i ICV-EUA han publicat sengles propostes de reforma. S’ha iniciat el procés de discussió amb tota legitimitat i llibertat d’acció, però no siguem ingenus altra volta. Podem reclamar, i fins i tot obtenir, més competències, més diners; però la quantitat ens pot privar de veure la qualitat, que és fonamental. Perquè allò més important és ¨qui¨ determina allò que es pot fer a Catalunya, i no simplement ¨què¨ s’hi pot fer. Sense acceptar el dret dels catalans a decidir lliurement, el que s´atorga avui per part de l’estat, es pot retirar demà.

És fonamental que el poble català sigui reconegut com a subjecte col.lectiu de drets que no pot tenir altre límit que la democràcia mateixa i la coexistència amb els drets nacionals dels altres pobles. No existeix un veritable règim democràtic sinó un sistema de dominació política quan no es reconeixen els diferents subjectes col.lectius de drets que conviuen a l’Estat espanyol i es perpetua l’abstracta i uniforme aparença d’un únic poble espanyol. Algú pot negar el dret als ciutadans que s’autoidentifiquen com a integrants del poble català a reclamar el respecte als nostres drets col.lectius? Qui i en nom de què pot assegurar que Catalunya és Espanya? Com es pot demostrar l’espanyolitat de Catalunya? En base al dret de conquesta guanyat en una guerra fa 290 anys? S’ha preguntat mai als catalans en quines condicions volen ser ciutadans espanyols?

6. El dia 12 de desembre de l´any 1989, el Parlament de Catalunya adoptà en comissió la Resolució 98/III sobre ¨El dret d´Autodeterminació de la Nació Catalana¨, un llarg text que declarava solemnement que Catalunya forma part d´una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l´Estat, que l´acatament del marc institucional vigent no significa la renúncia del poble català al dret de l´autodeterminació, i que en el moment en que ho cregui oportú l´exercirà.

La declaració suscità un gran enrenou en aquell moment; però han transcorregut quinze anys, i el seu text ha restat lletra morta fins avui. No és arribada l´hora de decidir el nostre futur com a poble i exigir el respecte a l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació? Nosaltres creiem que sí. El contingut del text que sorgeixi del Parlament de Catalunya per substituir l’estatut del 1979 ha de ser el que la majoria del parlament decideixi lliurement i així hauria de constar en el seu preàmbul, recuperant una fórmula ja utilitzada per l’assemblea de parlamentaris catalans reunida a Núria el 1931 per redactar el projecte d’estatut de l’etapa republicana: “La Generalitat de Catalunya ha partit del dret que Catalunya té, com a poble, a l’autodeterminació”. Aquesta menció de gran transcendència política desaparegué del text estatutari definitivament aprovat per les Corts espanyoles l’any 1932.

Aquesta voluntat també fou explicitada per l’Assemblea de Catalunya, nascuda en ple franquisme. L’Assemblea de Catalunya, amb l’acord de tots els seus integrants, un ampli ventall de forces polítiques, socials i cíviques, va exigir el restabliment de l’autonomia com a punt de partida per a exercir el poble català el seu dret a l’autodeterminació.

Per recuperar el fil de la història, la dignitat com a poble i el ple exercici de la democràcia, el nou text d’autogovern ha de reiterar aquesta declaració de principis si així ho decideix el Parlament de Catalunya. D’aquesta declaració de principis se’n deriva una altra conseqüència política igualment transcendental: la inadmissibilitat de qualsevol rebaixa per part del parlament espanyol. La subordinació a la decisió última de les Corts espanyoles comporta renunciar a la sobirania del nostre parlament i recaure en la dinàmica de claudicacions com ja va succeir amb els estatuts del 1931 i del 1979. Suposa acceptar les condicions de dominació política vigents sobre el poble català que s’han derivat de la guerra contra Catalunya del 1936 i del franquisme, que la Constitució i l’Estatut actuals no han estat capaços de superar.

L’actual president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, va dir durant la campanya electoral que si guanyava les eleccions respectaria la voluntat del Parlament de Catalunya; un cop en el càrrec hi ha afegit el límit de la Constitució. Per nosaltres la font de legitimitat originària són les institucions catalanes; que no estigui reconegut així en l’ordenament constitucional vigent no ha de convertir aquest ordenament en una condició fàctica per restringir la voluntat del poble català. El dret no es pot contraposar a la democràcia.

Per això considerem que la norma jurídica que sorgeixi del Parlament de Catalunya, si ha de suposar realment un pas endavant respecte de l’Estatut del 1979, ha d’incorporar aquestes dues condicions: la menció en el preàmbul que es parteix del dret que Catalunya té, com a poble, a l’autodeterminació, com ja constava en l’Estatut del 1931, i la seva invulnerabilitat per part de les corts espanyoles. Tot text que no inclogui aquests dues condicions mínimes de caràcter polític no passarà de ser una reordenació administrativa de competències entre l’Estat i la Generalitat i no hauria de comptar amb el vist-i-plau de les forces polítiques que declaren aspirar a la sobirania de la nació catalana.

Relació de signants: Aureli Argemí, president del CIEMEN, Jordi Bosser, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, Albert Botran, estudiant, Carles Castellanos, professor de Traducció de la UAB, Raimon Escudé, jurista, Isidre Llucià, jurista, Josep Pagès, jurista, Jaume Renyer, jurista, Mònica Sabata, membre del CIEMEN, Gerard Sugranyes, traductor i intèrpret, Jordi Torra, filòleg.

4.- El 19 de maig del 2006 férem públic aqueix document “Davant el referèndum sobre l’Estaut d’Autonomia de Catalunya”:

Davant les dificultats que s’han constatat per a aconseguir l’articulació de tots els sectors socials i polítics que s’oposen al projecte de nou estatut des d’una perspectiva nacional catalana, i preveient que hi haurà encara una certa pluralitat d’opcions de rebuig davant la convocatòria del referèndum de ratificació de l’estatut sorgit de les Corts espanyoles, el FOCDA fa públic el següent posicionament:

Primer.- La dispersió que hi ha hagut fins aquest moment d’opcions nacionals d’oposició al nou estatut és fruit en bona part de la manca de maduració unitària d’una estratègia política d’accés a la sobirania; la independència és percebuda com un objectiu final mentre que l’activitat política institucional fins ara no ha superat l’estadi de reivindicació estatutària. Correspon, en principi, als partits la responsabilitat principal d’elaborar aquesta estratègia però difícilment ho podran fer sense la participació activa de les entitats cíviques, socioeconòmiques i culturals de base nacional catalana.

Segon.- A hores d’ara existeix una base social i una xarxa sociopolítica suficient per donar pas a una nova etapa reivindicativa centrada en el dret d’autodeterminació del poble català, però no hi canals estables de coordinació i intercanvi d’idees, iniciatives i activitats que permetin una mútua interacció entre els partits i les organitzacions socials. Una mostra d’això n’és la dificultat per donar una continuïtat sòlida a la mobilització cívica expressada el 18 de febrer en la manifestació pel dret a decidir de la nació catalana.

Tercer.- Proposem que, un cop fet el referèndum, les entitats que han manifestat alguna forma d’oposició a l’estatut i al règim de dependència que pretén perpetuar i els partits i organitzacions independentistes fem una trobada en vista a la constitució d’un fòrum de debat nacional de caràcter permanent que, sense substituir les funcions pròpies dels participants, les complementi creant un àmbit de debat que contribueixi a bastir una estratègia d’acumulació de forces centrada en el dret d’autodeterminació. De cara a la nova etapa de reivindicació nacional que s’obrirà després de l’entrada en vigor del estatut d’autonomia cal una acció decidida i uns referents sòlidament establerts per poder plantejar un conflicte polític amb l’Estat espanyol, únic camí possible per al reconeixement efectiu del dret d’autodeterminació.

Relació de signants: Jaume Renyer, jurista; Aureli Argemí, president del CIEMEN; Jordi Bosser, professor d’universitat, Carles Castellanos, professor d’universitat, i Raimon Escudé, jurista i exdiputat al Parlament.

5.- El 12 de febrer del 2007 férem públic un manifest conjunt de diverses entitats catalanes en pro d’una solució democràtica pel conflicte basc: “Defensant els drets construïm la pau”:

Davant l’atzucac en què es troba el procés de pau del País Basc, els sotasignats, representants d’entitats catalanes que defensem el dret d’autodeterminació del nostre poble, creiem fermament que l’única via que pot conduir a una pau satisfactòria per totes bandes és que cada una de les parts implicades es proposi, en primer lloc, aplicar el principi que únicament defensant els drets construïm la pau. Amb la certitud que, com més ens apliquem en aquesta defensa, més garanties tindrem que la pau sigui justa i duradora.

Qualsevol altre camí que condueixi a la confrontació o a la repressió només pot portar al conflicte o a alimentar-lo. Per tant, la represa del diàleg necessari per a fer passos cap a la pau ha de plantejar-se partint de la presa de posició que totes les parts han de reconèixer explícitament tots els drets. El primer, evidentment, el dret a la vida de les persones i els altres drets individuals, i incloent-hi, igualment, els drets col•lectius, començant pel dret dels pobles a l’autodeterminació. Drets, tots ells, que no han de ser objecte de discussió, sinó, reconeguts i aplicats, per damunt de qualsevol llei –per més constitucional que sigui– que en limiti l’abast.

Conseqüentment, sobre aquestes bases:

Demanem la represa immediata del diàleg, per arribar a la fi de la violència i a la fi de la vulneració dels drets.

Demanem que el diàleg posi sobre la taula les diferències polítiques sobre qualsevol tema i que els parlaments, els governs, els partits i la societat civil exerceixin sobiranament les seves funcions, sempre al servei de l’exercici dels drets humans individuals i col•lectius.

Demanem, amb caràcter d’urgència, que la mesa de partits, sindicats i societat civil del País Basc sigui una realitat per fer avançar el procés de pau, mentre ETA i el govern espanyol no aconsegueixin una entesa que encarrili el procés que faci callar definitivament les armes.

Demanem que la societat civil dels Països Catalans prengui posició a favor de la represa del procés de pau al País Basc amb els drets humans com a pauta i sense restriccions, així com també ho demanem al Parlament de Catalunya, que en reiterades resolucions ha defensat la vigència del dret d’autodeterminació i el diàleg com a mètode de resolució dels conflictes.

Creiem que, d’aquesta manera, com a fruit d’un diàleg constructiu, tothom sabrà acceptar les solucions i les decisions preses democràticament per totes les parts implicades en la Pau al País Basc.

– Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA), Jaume Renyer, president i Carles Castellanos, secretari

– CIEMEN, Aureli Argemí, president

– Sobirania i Progrés, Joel Joan, president i Hèctor López Bofill, secretari

– Fundació Cultura, Oriol Junqueras, president i Elisenda Paluzie, vocal

– Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Mònica Sabata, portaveu

– Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA), Josep-Manel Ximenis, president i Agustí Barrera, secretari

– Debat Nacionalista, Miquel Sellarès, director

– Salvador Cardús, sociòleg

6.- El 29 de maç del 2007 férem una Declaració sobre el debat celebrat al Parlament de Catalunya al voltant del Dret d’Autodeterminació:

A la vista del contingut i les circumstàncies que han envoltat el debat celebrat al Parlament de Catalunya els dies 28 i 29 de març entorn del dret d’autodeterminació de la nació catalana, el Fòrum Català pel Dret a l?Autodeterminació vol fer públiques les consideracions següents

Primera.- Atenent a la manera com s?ha generat la polèmica sobre l’autodeterminació considerem que una qüestió d’aquesta envergadura ha de ser formulada amb la preparació i la solemnitat que requereix el fet d’apel·lar el poble català a decidir el seu futur polític. Barrejar la continuïtat o la remoció del Govern de la Generalitat, amb la configuració d’una majoria social i política que doni suport a l’exercici del dret d’autodeterminació, una qüestió estratègica, és un error que contribueix a estendre la confusió entorn d’un dels drets col·lectius fonamentals del poble català.

Segon.- La irrupció sobtada del dret d’autodeterminació en l’escena pública catalana no ha permès presentar-lo com a solució democràtica a la dependència política i econòmica del nostre poble, especialment en un moment en què, des dels més diversos sectors de la societat catalana, s’ha anat estenent la consciència de l’arbitrarietat de l’actuació estatal envers els interessos dels catalans (dèficit fiscal i d’infrastructures de serveis).

Tercera.- La defensa del dret d’autodeterminació i l?extensió de la consciència de la seva necessitat és una tasca que demana una gran dosi de serietat i rigor en el dia a dia i un treball pacient i sistemàtic d’aplegament de voluntats de part de persones i d’organitzacions. Considerem que l’acord assolit l’any 1989, quan el Parlament de Catalunya va declarar que el poble català no renunciava a exercir el dret d’autodeterminació, continua essent un punt d’encontre vàlid perquè les forces polítiques que llavors hi van votar favorablement puguin ampliar i assumeixin de manera efectiva al compromís adquirit davant el poble de Catalunya de crear les condicions que facin possible l’expressió de la seva lliure voluntat.

Quarta.- D’aquest episodi se’n pot treure la conclusió que, efectivament l?autodeterminació, es tracta d’un dret que interessa realment la societat catalana, si observem les nombroses reaccions favorables que ha provocat (sovint en forma de protesta i crítica pels errors en el plantejament del debat), i també les declaracions contràries que han posat en evidència les mancances democràtiques dels partits polítics contraris als nostres drets col·lectius. La transcendència d’aquest dret exigeix que sigui defensat per mitjà de moviments que apleguin consensos socials molt amplis, lluny, per tant, de les tàctiques conjunturals de la política parlamentaria. Entenem l’autodeterminació com un procés polític de creació d’espais socials, sindicals, culturals, polítics i institucionals amb voluntat de país al marge de l’ordre estatal espanyol que ha de culminar en una majoria social i política amb prou coherència i capacitat com per fer efectiva la realització d’una consulta popular el resultat de la qual sigui respectat tant per l’Estat espanyol com per la comunitat internacional. Des del FOCDA manifestem la nostra predisposició per col·laborar amb totes les entitats i partits que vulguin assumir la responsabilitat de constituir-se en impulsors d’aquest procés.

Relació de signants: Jaume Renyer, Carles Castellanos, Raimon Escudé, Isidre Llucià, Joan Manuel Ximenis, Gerard Sugranyes i Agustí Barrera.

7.- El 2 de juliol del 2007 férem públic aqueix posicionament: “Autodeterminació: quin full de ruta ?”:

El Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació un cop analitzada la situació política actual considera convenient efectuar la següent declaració:

1) El cicle polític de l’Autonomia s’ha esgotat. Les darreres eleccions municipals i autonòmiques del 27 de maig a l’Estat espanyol han demostrat que el sistema autonòmic no ha servit ni pot servir per a resoldre els problemes que té platejats el nostre país (tant en l’aspecte lingüístic i cultural com en els aspectes d’infrastructures, etc.).

2) Convé, doncs, que la societat catalana (del conjunt dels Països Catalans) encarrili, a partir d’ara, d’una manera decidida, l’acció política vers l’horitzó de l’autodeterminació. Això vol dir desenvolupar espais socials i polítics que abastin el conjunt de la nació i amb voluntat de país, al marge de l’ordre estatal espanyol (estructures sindicals, culturals, polítiques, econòmiques, etc. suprapartidistes i d’abast i voluntat representativa nacionals); i també estendre entre el conjunt de la població la consciència de les limitacions d’aquest ordre polític i de l’ofegament que representa per a la nació catalana, tant a nivell lingüístic-cultural com econòmic.

3) Davant aquesta situació d’estancament polític i d’ofegament econòmic i lingüístic-cultural, el FOCDA fa una crida a la societat catalana i a les seves organitzacions nacionals representatives perquè mostrin obertament el seu rebuig a l’Estat monàrquic espanyol i a la seves polítiques, i posin tots els seus esforços per a obrir nous camins que ens portin a la nostra llibertat col·lectiva com a poble per tal de fer evident el que és una realitat: que l’autonomia és una via morta i que no hi cap més alternativa possible que l’autodeterminació. En conseqüència, al llarg de les setmanes i els mesos vinents ens proposem d’emplaçar els partits polítics i les plataformes unitàries perquè facin públiques de manera clara i inequívoca les seves propostes relatives al necessari Full de Ruta per l’Autodeterminació que la nació catalana necessita per al moment present. Amb aquesta voluntat convoquem el proper 6 de setembre d’enguany a les set del vespre a la sala Abat Escarré, c/Rocafort 242, de Barcelona a una taula rodona amb representants de CIU, ERC, ICV, CUP, PDD i Sobirania i Progrés al voltant del lema :”Autodeterminació: quin full de ruta?”.

Relació de signants: Carles Castellanos, Aureli Argemí, Jaume Renyer, Albert Botran i Raimon Escudé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!