Aquesta plàcida tarda d’estiu m’he retrobat, després de vacances, amb Carles Castellanos tot xerrant una bona estona al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès.
Tot i tenir trajectòries i edats diferents, des de fa uns quants anys compartim tasques i debats al si del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA), amb altres veterans patriotes de prefils ben diferents com Raimon Escudéo Aureli Argemí. Plegats fem el seguiment, en la mesura de les possibilitats de cadascú, sobre els conflictes nacionals en el marc europeu i justament avui amb en Carles parlàvem de fer una reflexió sobre la situació dels pobles del Càucas. També mirarem de reactivar aquesta modesta entitat a la qual dediquem esforços puntuals i de moment en posarem al dia el bloc.
Més enllà d’aquestes activitats comunes intercanviem papers i revistes, ell em fa arribar les publicacions del MDT i jo el poso al dia de les d’ERC. A vegades repassem els episodis compartits, però des de posicions diferents, durant els anys vuitanta. Però sobretot, mirem cara al futur les potencialitats que ofereix l’actual conjuntura política. Vivim temps de canvis que, ara per ara, resulten de difícil concreció, per això compartim el criteri que vistes les experiències del passat el que cal per avançar és debat obert i actuacions concretes. Més enllà de l’Onze de Setembre vinent, on es superposen convocatòries dels dos sectors de la PDD (en Carles en forma part d’un) i de Sobirania i Progrés, coincidim en què cal una gran mobilització d’àmbit nacional amb el dret d’autodeterminació com a eix central. En la línia del què van ser les del 18-F i el 1-D, però mirant d’assegurar la continuïtat i la traducció pràctica de l’esforç col·lectiu realitzat.
Post Scriptum, 12 de febrer del 2020.
Abans d’ahir, Carles Castellanos, en tant que militant de referència de Poble Lliure, va publicar al diari El Punt/Avui, aqueix article significativament titulat “Un fals cicle tancat en fals“, on fa una anàlisi estratègica de la conjuntura política actual i dels punt de coincidència entre la CUP i Junts per Catalunya que trobo rellevants:
“Haig de dir que em sorprèn la magnificació que s’ha fet del pacte que ha portat a l’entronització d’un govern espanyol aguantat per un fil. N’he parlat en un article circumstancial de títol ben explícit: “La investidura del PSOE, una operació d’estat”. El que sorprèn és que ara es faci referència a aquesta operació amb la denominació petulant de “fi de cicle”. Alguns polítics i periodistes, partint de l’observació d’iniciatives de mobilització popular dels darrers temps (com el 15-M i la lluita independentista), s’han afanyat a generalitzar d’una manera exagerada aquesta expressió per a referir-se a una investidura que volen veure com el final d’un conflicte polític.
Crec que descriure aquesta situació com un “fi de cicle” és un error important d’anàlisi causat pel fet d’enfocar la conjuntura des d’una òptica espanyola perquè, si bé és cert que la mobilització del 15-M es pot considerar, en bona part, absorbida pel fenomen Podemos, no es pot dir que la mobilització independentista dels darrers quinze anys es pugui considerar amortitzada per una abstenció d’un partit emboirat en el moment de la darrera investidura dins el Regne d’Espanya. En pura anàlisi sociopolítica, els cicles polítics es tanquen quan el potencial desenvolupat en una conjuntura determinada es veu canalitzat cap a una desmobilització definitiva.
I, contràriament, la vitalitat de la confrontació independentista s’està fent evident: amb el suport creixent al Consell per la República (que s’expressa per l’acte de masses que tindrà lloc pròximament a Perpinyà i per la creació de centenars de consells locals arreu del país), els revessos patits per les barrabassades de la justícia espanyola, el creixement del sindicalisme independentista. I, en general, pel creixement de les opcions de tendència rupturista, tant de l’expressada d’una manera més nítida (CUP), com de la que ho manifesta amb un tarannà més dubitatiu (JxC).
La confrontació de l’independentisme amb l’Estat espanyol no ha fet altra cosa, en aquest cas, que traduir-se momentàniament, a escala espanyola, en un moment d’equilibri precari i tancat en fals. Els elements principals de la confrontació (escanyament econòmic i social, hostilitat contra Catalunya, abús dels aparells del poder, és a dir “ocupació”) persisteixen. De manera que el moviment independentista en el seu conjunt no fa l’efecte que, malgrat el que diguin els sectors autonomistes, hagi acceptat aquest quadre tan poc afalagador.
En un moment en què el moviment independentista català ha aconseguit posar al descobert el veritable caràcter dels diferents tentacles del poder del règim monàrquic espanyol, no deixa de sobtar que alguns s’esforcin a posar fi a la seva capacitat de mobilitzar i de fer créixer les contradiccions d’un poder que s’aguanta damunt un bipartidisme pervers (ara sostingut damunt el binomi fonamental Vox-PSOE). La vella tàctica del policia dolent i el policia bo. O del cop de garrot i la pastanaga, amb la diferència que en aquest cas no hi ha res de bo; i ni tan sols pastanaga. Només paraules buides i fum, sota el nom d’un diàleg ontològicament inviable.
La República catalana independent continua essent un objectiu a assolir i el dret d’autodeterminació i la llibertat de les persones preses, exiliades i encausades, sense excepció, reivindicacions importants en el camí cap a aquest objectiu. Rebutjar l’ocupació, combatre l’abús dels monopolis del règim, fer front a les amenaces i avançar –per mitjà dels consells de la República i altres instruments organitzatius, arreu del territori– en el torcebraç de legitimitats que té lloc en totes les confrontacions independentistes, és el camí que ens ha de portar al nostre objectiu.
Cal que l’ocupant percebi la força creixent de la resistència col·lectiva. El moviment popular català en el seu conjunt, a la recerca d’un entorn polític on es pugui viure, no té cap més altra opció viable que, tot insistint en les reivindicacions socials, aprofundir en la confrontació nacional. Erosionant el poder del règim monàrquic espanyol i ofegant-lo en les seves grans contradiccions; com ho han mostrat, recentment, els partits independentistes gallecs, bascos i catalans rebutjant conjuntament i de manera explícita la institució de la monarquia espanyola, tan estretament vinculada al franquisme.
Per mitjà de la República catalana independent nascuda de la mobilització, posarem fi a una situació inestable i perillosa, que és la que avui existeix, per a nosaltres, en l’àmbit polític espanyol. Només d’aquesta manera tancarem en ferm un marc polític, sorgit de la infàmia franquista, que alguns interessos inconfessables voldrien perllongar eternament.”
Post Scriptum, 17 d’octubre del 2021.
Comparteixo plenament l’anàlisi que fa Carles Castellanos en aqueix article publicat el proppassat 10 a Llibertat.cat, “El què i el com del Junquerisme“:
A hores d’ara, després de quatre anys d’ençà dels fets d’octubre del 2017 i dels diferents esdeveniments ulteriors, ens trobem en més bones condicions per a entendre aquesta tendència política -el Junquerisme- que, a parer meu, és desorientadora, tal com ho explicaré. En donarem una explicació raonada. El fet que ja no sigui a la presó el principal impulsor d’aquesta tendència (identificada i anomenada pel conegut sociòleg Ramon Grosfoguel), pot ajudar a desapassionar un debat necessari.
La primera cosa que s’ha de tenir clara és que aquest corrent ideològic -el Junquerisme- no afecta només els dirigents del partit-mare (ERC) sinó que és present, en diferents graus, en un ventall ideològic i polític prou ampli, fins al punt que no es pot dir que els altres espais electorals independentistes (Junts i la CUP) i fins i tot àmbits favorables al règim monàrquic), en siguin totalment aliens. Què és, doncs, el Junquerisme des del punt de vista ideològic i polític? En síntesi podem dir que el Junquerisme es pot definir pels cinc trets fonamentals següents:
1-L’Institucionalisme Les tesis polítiques fonamentals del Junquerisme (i de les diferents versions de l’autonomisme que hi són pròximes) es basen en el fet de situar de ple l’acció política en les institucions autonòmiques, unes institucions que sabem que són estructures de l’estat espanyol i sotmeses a les seves lleis [1*]. És impossible que per mitjà de les soles actuacions exercides per les institucions autonòmiques es pugui arribar a la ruptura política que representa la independència del nostre país. El fet és que el Junquerisme es defineix per aquesta adhesió fonamental a l’acció exercida per aquestes institucions; i l’actuació política esdevé així reduïda a una simple intervenció propagandística a la recerca del vot fàcil. Aquest errada reduccionista de l’acció política té conseqüències severes en el conjunt de l’activitat política i ideològica del Junquerisme, com ho podrem observar tot seguit.
2-El Partidisme. La reducció de la política a la gestió de l’autonomia que hem descrit al punt precedent és paral·lela a la idea de considerar el partit com una estructura fonamental a promoure per damunt dels objectius que aquest mateix partit diu defensar. El partit així esdevé un objectiu en ell mateix i entra en la deriva de convertir-se en un engranatge orientat a la preservació dels càrrecs polítics, convertits en una forma de contractació en funció de la fidelitat a la direcció. En un entorn envoltat de precarietat laboral, ‘treballar pel partit’ es converteix en una mena d’assegurança per a retenir una feina segura, un fet que va reproduint diferents formes de fanatisme partidista i erosiona la capacitat per a la crítica interna. El partidisme (entès com aquesta defensa d’interessos particulars) és un dels elements que ha contribuït i contribueix a la rivalitat entre partits, els quals perceben l’adversari polític com un perill per a la pròpia estabilitat social i ‘laboral’, fet que enverina els debats fins a límits que són incomprensibles des d’una anàlisi política que se centrés en les propostes polítiques i programàtiques. La lluita es redueix així a una simple rivalitat en el terreny mediàtic, tal com ho explicarem tot seguit.
3-La Reducció mediàtica. L’Institucionalisme i el Partidisme, tal com els hem descrit, giren doncs al voltant de l’activitat mediàtica. El control dels mitjans de comunicació es converteix, per tant, en l’objectiu fonamental del Junquerisme i de totes les tendències polítiques creades d’acord amb aquest model reduccionista. És només a causa d’aquest marc en què el Junquerisme ha reduït l’acció política que la famosa ‘taula de diàleg’ pot tenir alguna mena de justificació. La famosa ‘taula de diàleg’ esdevé, doncs, un simple efecte mediàtic que difon una aparença perquè no segueix cap dels fonaments polítics que podrien fer efectiva una negociació: a) Que l’altra part negociadora (l’estat espanyol) tingués necessitat de negociar dins els termes en conflicte (República Independent / Continuació de la subordinació al Règim monàrquic espanyol). b) Que es donin les condicions d’inici d’una negociació, com ho seria la fi de les hostilitats (que per part de l’estat espanyol seria l’alliberament de tots els presos i exiliats, i l’anul·lació de les causes endegades fins al moment de les converses). Al contrari, les raons per a recórrer a una ‘taula de diàleg’ tenen un fonament tan sols mediàtic, en el sentit que beneficien la imatge del govern espanyol (en la mesura que serveix per a amagar l’existència de la persecució repressiva de l’independentisme). De la banda del Junquerisme pot tenir la utilitat de fer veure que es fa alguna cosa quan de fet, des d’aquest sector, es manté una actitud favorable a l’immobilisme en el plet independentista.
4-L’Antirupturisme. Aquesta concepció, circumscrita a l’acció institucional i a l’activitat mediàtica, promogudes des del Partidisme, fa que la ideologia Junquerista sigui frontalment oposada a qualsevol mena de ruptura política. Tot possible canvi és concebut com una mena de transició aconseguida per mitjà dels vots parlamentaris dins les institucions existents, una premissa que és mancada de tot fonament polític. Sense l’existència d’una ruptura en què la República catalana independent substitueix arreu del país el poder ocupant espanyol no tindria lloc mai la Independència. És per això que les proclames d’Independència del Junquerisme no són altra cosa que un simple recurs mediàtic per a atreure alguns sectors políticament ingenus cap a les seves maniobres mediàtiques de distracció.
5-Dilució ideològica. El resultat d’aquestes concepcions és forçosament un procés gradual de dilució ideològica, començant pels paràmetres que podrien comprometre les línies d’acció que hem exposat. Així quan el Junquerisme fa referència a un lema com ‘ampliar la base’, si situem aquest suposat fenomen polític en el marc de les concepcions que hem descrit, aquest lema es traduiria en el fet de renunciar als referents bàsics de l’independentisme de manera que s’aconseguexin votants en un àmbit no independentista i ni tan sols catalanista. En lloc de conscienciar el poble, com fan els partits conseqüents, el Junquerisme dóna peixet a sectors mancats de consciència amb l’objextiu d’inflar la bossa de votants. Són uns bons exemples de dilució programàtica l’ambigüitat en la defensa de la llengua catalana [2*] o la defensa d’un ‘monstre’ creat al seu laboratori, com ho és l’anomenat ‘independentisme anacional’ [3*] una proposta que és una simple contradicció en els termes.
Hem apuntat més amunt que aquestes posicions del Junquerisme van més enllà del cercle dirigent del partit d’Oriol Junqueras i influeixen, d’una manera variable, en diferents àrees polítiques. Hi ha sectors de Junts que, per exemple, comparteixen tots els cinc punts del Junquerisme, tot i que fan esforços per a acceptar els aspectes rupturistes i una certa coherència ideològica que els acostaria a l’evolució que ha fet el partit després de la sotragada del 2017. Hi ha també sectors de la CUP que comparteixen aspectes de dilució ideològica (com l’anomenat ‘independentisme anacional’ i el manteniment d’esquemes sobre la consideració de l’esquerra i la dreta, propis dels Comuns i de la tradició d’algunes esquerres esclerotitzades). No cal dir que fora de l’independentisme les tesis del Junquerisme troben un terreny favorable en àrees pròximes al PSOE(amb el PSC) i els Comuns(amb Podemos). L’entorn mediàtic dominant en aquesta ‘zona difusa’ (Ràdio i Televisió incloent-hi TV3 i Catalunya Ràdio, diaris com l’Ara o El Periódico etc.) neda en aquest magma que podem anomenar, a grans trets, Junquerista en la manera de concebre i descriure el repte independentista i la seva desitjada involució.
Ens podem queixar d’aquesta situació i l’hem de combatre d’una manera sistemàtica. Però no cal cercar culpables concrets per entendre com s’ha arribat fins aquí: és el resultat de la nostra malaguanyada història política i social. Dictadures espanyolistes, pressió ideològica constant etc. que han contaminat l’espai i les ideologies, un fenomen sinistre que ha fet que aquesta ideologia contrària a l’avanç del moviment independentista hagi tingut una certa facilitat per a difondre’s. Només l’expansió de la consciència política de la població podrà impedir l’extensió d’aquestes concepcions que van en sentit contrari a l’avanç del nostre moviment.
A tall de síntesi
Podem dir, a tall de síntesi, que la doctrina emesa pel Junquerisme porta a banalitzar els objectius, tot adoptant només les aparences dels objectius. I, a la pràctica, desplaça la política d’alguns sectors de l’independentisme i de l’autonomisme a situar-se en una posició pròxima a la dels sectors de l’enemic que cerquen la nostra desmobilització.
La conseqüència de tot plegat és simplement la d’enganyar i desmobilitzar. I desdibuixar el marc polític d’ocupació (explicant la ‘falsa veritat’ mateixa que la que explica el poder, sense tenir en compte la realitat de la repressió ni la necessitat de ruptura). La taula de diàleg (o de negociació) és una conseqüència d’aquesta concepció equivocada de la lluita política independentista.
Si diem que l’autonomisme és una forma disfressada d’espanyolisme (en el sentit que es tracta d’un espanyolisme recobert d’algun efecte mediàtic catalanista sense canviar els aspectes principals de la subordinació a l’estat espanyol i a la seva ideologia), podem dir semblantment que el Junquerisme és una forma disfressada d’autonomisme perquè el seu marc mental es manté dins les mateixes coordenades. L’única sortida a aquestes posicions equivocades és treballar per a crear les condicions necessàries per a portar a terme i mantenir la ruptura independentista. Perquè, com sabem, sense independència no tenim futur.
Post Scriptum, 14 de setembre del 2022.
Avui, Carles Castellanos en fa vuitanta, aqueixa fou la seva intervenció a l’acte organitzat pel Memorial 1714 al Fossar de les Moreres la vetlla de la Diada: “En ordre de batalla”.
Post Scriptum, 2 de juliol del 2023.
Ahir, Carles Castellanos va ser objecte d’un merescut homenatge promogut per Poble Lliure i al qual s’hi han adherit molts altres patriotes d’altres tendències. Deixo aquí, des de la modèstia, el meu reconeixement a la seva trajectòria patriòtica tot desitjant que els que se’n diuen seguidors apliquin efectivament le seves recomanacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!