A un mes vista de la Diada Nacional de Catalunya d’enguany la incertesa és la descripció més escaient a l’hora de definir el moment polític del país. Mentre els partits espanyols convergeixen en una mena d’Alzamiento Nacional contra el poble català, la cohesió dels partits catalans amb representació parlamentària (ERC, PDC i CUP) no arriba als mínims imprescindibles per mantenir el full de ruta aprovat pel Parlament de Catalunya el 9 de novembre de l’any passat declarant formalment l’inici del procés de creació d’un Estat Català.
El sectarisme de la CUP prioritzant tothora els seus plantejaments anticapitalistes contraposant-los (no pas en la teoria, però sí a la pràctica) a la lluita per la independència, mirant de cua d’ull a Podemos i la seva aposta per fer un segon tripartit fictíciament d’esquerres per tal de desballestar la majoria parlamentària sobiranista, han dut al govern presidit per Carles Puigdemont a una situació de precarietat insostenible.
Carles Puigdemont està demostrant intel·ligència i coratge, també capacitat de lideratge front a les provocacions de la CUP i Podemos. Dissortadament, CDC encara no ha acabat de morir i el PDC tot just encara està donant els primers passos després d’un naixement forçat. Però els seus dirigents estan demostrant patriotisme i dignitat de veritat en un moment en el qual l’encalçament de l’espai polític liberal independentista -clau per a la majoria social i electoral- és la prioritat del poder espanyol i els col·laboracionistes nostrats.
ERC, com sempre, adoptant el paper d’actor secundari i conspirant permanentment per afeblir el lideratge -abans d’Artur Mas i ara de Carles Puigdemont- amb la pretensió d’assolir la posició de força més votada de Catalunya per, a la fi, haver-se de conformar a fer de crossa d’Ada Colau a Barcelona. ERC, com la CUP, insisteixen a atraure Podemos a una majoria sobiranista sense voler veure la realitat del progressisme abstracte i banal hegemònic des de fa mig segle (PSUC-PSC-Podemos) i frontalment contrari a la independència. En cas de noves eleccions a Catalunya ERC no repetirà de cap manera la coalició Junts pel Sí, així que la possibilitat que l’independentisme sigui majoritari passa per una candidatura liderada per Carles Puigdemont el més unitària possible.
Post Scriptum, 6 de setembre del 2016.
La CUP ha anunciat que votarà a favor de Carles Puigdemont a la moció de confiança que s’ha de debatre al Parlament a final de mes, aqueix gest no altera gens l’estratègia dels anticapitalistes nostrats consistent, precisament, en no tenir-ne cap altra que exloure la burgesia autòctona (per emprar el vell llenguatge marxista), és a dir CDC, ara PDC, del projecte independentista. Sabent que això comporta no assolir la majoria social i electoral imprescindible per arribar a tenir un estat català, però sí que serveix per conformar un front d’esquerres amb Podemos i la crossa d’ERC, amb una altra finalitat, governar la Generalitat encara que no hi hagi independència.
L’acte de Sant Boi és una manipulació perversa del fet fa quaranta anys, aquell unitari, amb Octavi Saltor d’orador -un home de la Lliga- per ara una demostració sectària i excloure l’independentisme liberal del seu horitzó immediat. I amb la indignitat afegida d’utilitzar la imatge de Jordi Carbonell traspassat fa unes setmanes, i la seva frase mítica, “que la prudència no ens faci traïdors” anant de bracet amb els botiflers de Colau i la seva trepa.
Post Scriptum, 7 de setembre del 2016.
El fill de Jordi Carbonell critica en una carta oberta al diari Ara que s’exclogui de l’acte de Sant Boi al PDC i que s’instrumentalitzi la imatge del seu pare que -afirma- deia que sense Convergència no hi hauria independència. Just el contrari dels anticapitalistes nostrats que -com el raper twittaire Pau Llonch- se’n alegren de la no inscripció al registre de partits del PDC.
Post Scriptum, 8 de setembre del 2016.
Comparteixo totalment l’article de Ramon Sargatal al diari El Punt d’avui, titulat: “Salt, sant tornem-hi”:
“Cada dia accepto amb menys incomoditat la sentència d’Alfons López Tena, un personatge de tracte dur però de ment lúcida: –“Els catalans desitgen la independència però no la volen.” Ja deu ser això, ja…
A una banda tenim els de la CUP, per a qui la independència és una tramoia del seu veritable objectiu: rebentar el capitalisme. Si no és per imposar els seus dogmes de ferro colat, l’alliberament nacional els importa un rave. Per això envien líders a la paperera de la història i fan “mutar” acords signats. Oh, i espera’t… La seva posició és tan intransigent que ha fet créixer un sector que també desitja la independència però que, molt comprensiblement, comença a no voler-la, tampoc, si l’han de liderar els sectaris. Al capdavall, si els cupaires la supediten a la imposició d’una hegemonia tardocomunista, per què no haurien de supeditar-la ells a una contenció de la demagògia extrema?
Tenim a l’altra banda el que López Tena qualifica d’independentisme infantil. –“Fan com els nens petits, que obren l’armari dels pares i juguen una estona a posar-se les seves sabates.” És l’independentisme que parla de PIB, d’UE i d’ONU, d’unilateralitats, de consellers de política exterior i d’estructures d’estat, però que no conrea pensament polític crític capaç d’oposar-se al de la CUP i no es planteja amb quines sabates s’ha de presentar al món el nou estat. Fa el mec amb les de l’adult, però un dia li canviaran els peücs per unes de pell de primera comunió i ja se sentirà prou homenet. És l’independentisme que bufa per fer ampolles, però el foc que el posi un altre… I, doncs, amb aquest panorama, què fem diumenge?
Anar a Salt, què vols! T’hi durà el mètode escolàstic: addo tertium… I és que sí, noi, encara hi ha una altra categoria: aquells que no desitgen la independència de Catalunya, no la volen i, a sobre, fan tot el possible perquè no se’n parli mai més, ni d’independència ni de Catalunya. És el centralisme de Rajoy, l’anticatalanisme de Rivera, el jacobinisme de Sánchez, el trilerisme hispanocèntric d’Iglesias… Potser la mani de l’11-S, amb tanta idea de brillantina, ja és un pretext perquè uns quants polítics d’aquí puguin anar fent la viu-viu. El cas, però, és que encara necessitem sortir al carrer per recordar als polítics d’allà que ni de bon tros ens faran la mort-mort..”.
Post Scriptum, 9 de setembre del 2016.
L’acte de Sant Boi entre CUP, ERC i Podemos (més UGT, CCOO i CSC) reflecteix l’hegemonia del progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries en ple procés independentista, prioritzant l’eix esquerra/dreta en lloc del conflicte entre ordre estatal espanyol/independentisme català. El missatge substancial és el de l’esquerra que es posiciona contra llibertat, no per la llibertat de les persones i els pobles: anticapitalisme buit de contingut, hispano-dependència, judeofòbia, populisme. Cap proposta viable i creïble de prosperitat i democràcia real, només demagògia contra-independentista a càrrec de Dante Fachín.
Anna Gabriel exhibí una samarreta anti-Israel i l’habitual dialèctica de l’odi contra la revolució dels somriures, i Podemos situant-se com a eix de la centralitat política de l’espectre que va des del PSC (no sé per què no hi ha hagut un orador a l’acte d’avui) a la CUP passant per ERC. Oriol Junqueras situa Esquerra al seu nivell real: actor secundari (abans del PSC, ara de Podemos), sempre esperant l’oportunitat de desplaçar CDC (ara PDC), fent al jocs als poders fàctics espanyols, sense capacitat ni voluntat de liderar allò que aparentment anhela.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!