Al 2007 vaig escriure l’assaig “L’esquerra de la llibertat”, (Viena Edicions) amb pròleg d’Heribert Barrera, dedicat a reivindicar la vigència del republicanisme català contemporani com a ideologia i pràctica política substancialment diferent del socialisme en totes les seves variants. Allò que distingeix el republicanisme del socialisme és fonamentalment el caràcter pragmàtic del primer contraposat al dogmatisme del segon i, conseqüentment, el seu propòsit concret i positiu de bastir una societat lliure a diferència de l’afany destructiu que impulsa els moviments anticapitalistes en general com a pas previ imprescindible per construir l’ordre socialista.
El republicanisme enllaça amb la tradició jurídica i política catalana mentre que el socialisme ha estat incapaç d’establir un lligam històric amb la catalanitat com a base sobre la qual transformar la realitat socioeconòmica específica de la nostra nació en el conflicte amb l’Estat espanyol per la nostra supervivència com a poble.
Faig aqueixa introducció per tal d’anar a raure en l’explicació de fons que permet entendre les odioses paraules de la Marina Pibernat contra CIU, la personificació als seus ulls d’una identitat nacional catalana que jutja incompatible amb els propòsits de la ideologia comunista del partit en el qual milita(EUiA). La interpretació perversa de la realitat catalana que fa el progressisme abstracte d’arrels totalitàries (hegemònic al nostre país des dels anys seixanta del segle passat) és la mateixa que va posar en circulació Jordi Solé Tura equiparant burgesia i catalanisme. Així doncs l’espanyolisme és la causa que cal defensar des del progressisme, obviant el caràcter opressiu innat de l’Estat espanyol.
Atès que aqueixa hegemonia progressista està perdent el seu rol de garant de l’ordre estatal a Catalunya atesa la inocultable evidència de l’espoli econòmic i la dominació política que suporta el poble català, els que com la Pibernat, la Colau insisteixen a predicar una abstracció igualitària desconnectada del conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català atien la violència contra la causa de la llibertat que són incapaços de representar.
Post Scriptum, 10 de maig del 2020.
El dogma dels dos eixos: esquerra/dreta i catalanisme/espanyolisme hauria de caure d’una vegada si hom obervés amb esperit crític la realitat del conflicte entre l’ordre estatal espanyol i l’independentisme català. A la realitat només n’hi ha un d’eix, el nacional, que inclou el social i mai a l’inrevés. Qui opta per l’integrisme d’estat espanyol, com recentment han fet els Comuns, defensa un sistema de dominació política i social incompatible amb els anhels de llibertat, justícia i prosperitat que van acompanyats a tot projecte de transformació social real, l’únic és el de la independència. Prioritzar l’eix esquerra/dreta fet abstracció del conflicte nacional és posar-se del costat del poder espanyol, fins i tot en el supòsit que hom el vulgui il·lusòriament reformar.
Post Scriptum, 10 de maig del 2021.
He observat que ni en els actes commemoratius del 90è aniversari de la fundació d’ERC, ni tampoc en les declaracions dels actuals dirigents, ha aparegut ni l’objectiu de la independència del país com a prioritari del partit ni cap referència als lideratges precedents (Barrera, Carod). Tot plegat respon a un procés d’involució ideològica i estratègica per retrotraure’l a l’etapa anterior al 1987, quan comença la transformació cap a l’organització que havia d’aspirar a liderar i aglutinar el conjunt del moviment independentista. Avui, Esquerra cerca integrar votants federalistes o simplement autonomistes, (Nuet, per exemple) per tant, sense altra pretensió que arribar a ser una força de centre dins de l’ordre estatal i autonòmic, lluny de tot rupturisme ni conflicte envers l’espoli fiscal, (Espanya ja no ens roba), la dominació política (el PSOE pot ser un aliat), ni la minorització del català (bilingüisme per sempre), ni als poders socio-econòmics (connivència amb la patronal i els sindicats espanyolistes).
ERC se situa volgudament, però sense gosar explícitar-ho encara, fora (i en contra) de l’independentisme: ni unitat, ni unilateralitat, ni independència. Només un “picar pedra” permanent sense nord ni trellat, com prediquen Puigcercós, Huguet i Codina. El partit (l’eina) substitueix l’objectiu (la independència), adoptant un esquerranisme sectari com a identitat substitutòria de la catalanitat, la impostura intel·lectual contraposant “la Catalunya pura a la Catalunya lliure” ha esdevingut el mot d’ordre del nou discurs. El fet que considerin els Comuns els seus aliats preferents (malgrat la nefasta gestió de Colau i el creixent espanyolisme que gasten) ja ho diu tot.
El triplet Puigcercós-Vendrell-Vall ha acabat imposant el seu model organitzatiu copiat del PSC (endogàmia, cooptació, nepotisme) i una dialèctica interna sectària que va acabar desbancant Carod-Rovira, i que ara assumeix Junqueras extrapolant-la al conjunt de la política catalana (liquidar Puigdemont com a objectiu). Avui, aqueixa Esquerra expressa una cultura política ( si és que el pot arribar a qualificar així) partitocràtica, desconnectada del seu passat històric i desvinculada del moviment independentista, capficada a desconstruir el procés encetat al 2010 per substituir-lo per un peix al cove estèril a Madrid i al Govern de la Generalitat.
Paradoxalment, un dels valedors d’aqueix capgirament d’ERC és Francesc Codina que va proposar que el congrés del partit del 2004 tingués precisament per lema “L’esquerra de la llibertat”. L’única que meriex aqueix qualificatiu és la independentista, tota la resta és progressisme abstracte i banal que sobredimensiona a altres causes (feminisme, ecologisme, multiculturalisme) per tal de difuminar aquella frase de Lluís Companys que deia que al món hi ha moltes causes dignes de ser defensades, però que Catalunya solament ens té a nosaltres.
Post Scriptum, 23 de març del 2024.
Aqueix breu apunt del bloc de Maxime Tandonnet publicat el proppassat 16 de febrer és aplicable també a la situació política catalana: Notre époque n’aime pas beaucoup la liberté.
“Autrefois, le mot liberté était au centre de tous les discours politiques. La France se présentait comme le pays de la liberté – contre la dictature. La liberté comptait plus que la vie, ou plutôt, la vie n’avait pas de sens sans la liberté. Et les guerres se faisaient pour la liberté et en son nom. Curieusement, cette valeur suprême de notre pays est tombée en désuétude.
Il ne faut jamais oublier l’invraisemblable Absurdistan qui pendant la crise sanitaire, au prétexte de lutter contre l’épidémie, a balayé d’un revers de main les libertés publiques et individuelles, dans un climat de soumission collective sidérant. Sous l’emprise de la peur, les médias, les institutions, y compris théoriquement en charge de la défense des libertés (CE, CC), l’Etat, le pouvoir politique, les partis, tous les courants de l’opinion, l’air du temps ont fait allégeance à l’abolition des libertés dont le laisser-passer (ci-joint) fut l’incroyable symbole. N’oublions jamais.
Mais aujourd’hui, sous d’autres formes, le renoncement à la liberté se poursuit dans la société française. Le Conseil d’Etat (billet d’hier), ouvre la voie au contrôle de l’opinion des intervenants à la télévision. L’article 4 du projet de loi sur la lutte contre les dérives sectaires engendre un risque d’une pénalisation des contestations du bienfondé traitements médicaux. La réforme de la loi de 1881 sur la liberté de presse porte à 12 mois (et non plus 3) la période de recevabilité des plaintes pour diffamation et insultes publiques envers les élus (et eux seuls, curieusement)… Une brèche pourrait ainsi s’ouvrir dans ce monument de la liberté d’expression. La liberté prend l’eau de toute part et dans la quasi indifférence. On a envie de dire, pour parodier Churchill: « Vous avez renoncé à la liberté pour avoir la sécurité! Vous perdrez la liberté et la sécurité »! Il serait temps de réagir.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!