Avui s’escau el cinquè aniversari de la matança de viatgers dels trens que des de la rodalia de Madrid anaven en direcció a l’estació d’Atocha. Més enllà de les vivències personals d’aquell dia hi ha dues reflexions que des d’aleshores no he deixat de fer-me.
La primera, és que em sorprèn encara el baix cost polític que li ha comportat al PP la manipulació perversa de la informació de què disposava el govern d’Aznar sobre l’autoria dels atemptats. Van perdre les eleccions del 2004 per la mobilització de l’electorat abstencionista, però van mantenir aleshores, i conserven encara, una base electoral importantíssima que els pot propulsar al poder l’any 2012. Aquest electorat confia en els mateixos dirigents que van intentar fer creure que havia estat ETA, conscients de la reacció emocional i política que hauria despertat entre la ciutadania de confirmar-se aquesta hipòtesi.
La resposta nacional espanyola anti-ETA (i anti-independentista en general) la podien capitalitzar a favor dels seus objectius liquidacionistes contra tots els nacionalistes perifèrics, el silenci i la por que han escampat entre la població els gihadistes, veritables autors de la massacre, no la podien utilitzar de cap manera. La demagògia divulgada a través de la “brunete mediàtica”, desmentida per la sentència recaiguda sobre els fonamentalistes islàmics, ha quedat impune i ha demostrat fins a quin punt hi ha unes masses (en el pitjor sentit del terme) disposades a creure allò que desitgen sentir encara que sigui mentida.
La segona, és la passivitat amb que la classe política, i l’aparell mediàtic que li serveix de suport, reaccionen davant la presència activa del gihadisme entre nosaltres. Fred Halliday i Pierre-André Taguieff han alertat des de fa anys de la connivència entre l’esquerra totalitària i l’islamisme radical i violent anti-occidental. Pocs intel·lectuals espanyols i catalans adopten un actitud similar. Més aviat al contrari, s’han mobilitzat activament contra Israel i el seu dret a existir com a estat arran de la crisi bèl·lica de Gaza el gener darrer, legitimant (per omissió) el gihadisme de Hamàs presentant-lo com una víctima de la brutalitat i perversitat israeliana.
En canvi regna un silenci políticament correcte davant l’emergència del gihadisme i el seu discurs totalitari, evitant equiparar-lo amb el nazisme i el comunisme, els règims genocides amb els quals connecta i en són referent. El mutisme amb el que hom ha reaccionat davant la decisió del govern islamista del Sudan d’expulsar les organitzacions humanitàries que socorrien els refugiats del Darfur il·lustren el bloqueig psicològic i polític col·lectiu que paralitza les societats occidentals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es curiós que a l’assalt a sang i foc contra Gaza l’anomenis “crisi bèlica de Gaza”.
Curiós això dels eufemismes. Com ara: “mòduls pedagògics funcionals” enlloc de barracons, “desacceleració accelerada” enlloc de crisi, “suministrament hídric d’urgència” enlloc de transvassament, ò “patriotes catalans” enlloc de terroristes de terra lliure.
També trobo curiós el fet de què situïs a ETA en el món general de l’independentisme. Ja era hora !!!
Així ara ja sabem que l’ independentisme es bifurca entre violents (assassins), i no tant.
I pel que fa al Yihadisme, certament és un càncer, però et recordo que els trens van ser volats a Madrid, i que aquí tots els intents d’organitzar-ne algunes cèl.lules han estat desmuntats per la policia.
I pel que fa a la “connivència” entre yihadisme i esquerra “totalitària”, hauries d’afinar una mica més. A Gràcia, el barri on visc, el teu partit ha convocat concentracions, i nombrosos actes on han participat representants de la comunitat palestina catalana i on s’ha qualificat l’ Estat Israelià de criminal i genocida, de manera que vés amb compte a l’hora d’acusar de res a ningú. Primer mira’t bé la teva pròpia casa on hi sovintegen tan les estelades com els mocadors palestins.
Tenint en compte l’espectre polític espanyol, amb el bipartidisme creixent que pateix tota la meseta, no em sorprèn gens que l’electorat sigui impermeable a mentides, enganys i manipulacions diverses.
Aquí també n’hem tingut bona mostra amb el govern socialista de Madrid; prou que vam patir humiliacions de tot tipus la passada legislatura, i aquí gairebe obtenen majoria absoluta