Els recents atacs gihadistes a París han fet tràgicament evidents les dimensions del fenomen islamista a l’àrea franco-belga que s’ha anat covant des de fa força anys per la passivitat dels successius governs que han fet que barris sencers es desenvolupin al marge dels valors republicans comuns a la resta de la ciutadania.
El laxisme intel·lectual front als totalitarismes, el progressisme abstracte i banal que ha permès la fallida del sistema educatiu i la formació laboral de molts joves, han contribuït, certament, a l’emergència d’una societat paral·lela on ha trobat acollida la predicació d’un integrisme islamista atiat des de fora d’Europa però que ha acabat arrelant i donant forma a un gihadisme autòcton euro-occidental (diferent de l’islamisme balcànic, que ahir mateix va acabar amb la vida de dos soldats serbis a Sarajevo, lluny dels focus de París).
La indiferència a l’odi contra els jueus, sota la forma d’antisionisme i les campanyes de boicot contra Israel, ha afavorit la impunitat del missatge islamista, que ahir mateix va concretar-se en l’apunyalament d’un ensenyant jueu a Marsella, el segon en quinze dies, de moment sense resultats mortals. Aqueixa complicitat silenciosa amb la violència focalitzada contra els jueus (estudiada per Marc Knobel al seu llibre “L’indifférence à l’haine. Racisme et antisémitisme”, CRIF, París, 2015) és la que ha donat com a resultat que el gihadisme hagi generalitzat els seus objectius contra tota la societat occidental.
Alexandra Laignel-Lavastine, és una estudiosa del fenomen gihadista des del punt de vista de les idees que el forneixen partint d’una observació de l’impacte concret que tenen en la població susceptible de fer-les seves. Així, publica un relat de les seves experiències l’endemà dels atacs de París a partir de les converses amb el jovent del barri perifèric on resideix que hauria de fer reflexionar als qui tinguin la voluntat decidida de fer front al totalitarisme islamista que vol acabar amb les societats obertes on ha crescut.
La lluita contra el gihadisme no solament ha de ser militar, sinó preferentment cívica i cultural basada en la regeneració dels valors democràtics que van fonamentar l’Europa lliure després de la Segona Guerra Mundial, i que han perdut credibilitat i efectivitat per àmplies capes de la població. Donar suport als intel·lectuals i els referents socials d’origen musulmà que treballen per fer compatible la laïcitat i el pluralisme religiós, com els francesos Malek Boutih, Abdennour Bidar, els algerians Kamel Daoud o Boualem Sansal, que combaten el gihadisme propugnant un canvi cultural al si de la comunitat islàmica, és la sortida de l’atzucac a mig termini.
Mentre no arribi, el diagnòstic del general Vincent Desportes, “nous sommes en guerre, et pour longtemps“, serà la crua realitat. La desradicalització del jovent, d’origen musulmà o convers, procliu al gihadisme (les causes del qual ha analitzat Claude Sicard) té en sociòlogues com Dounia Bouzar i el col·lectiu de joves “Ni putes, ni soumises“, les avançades d’aqueixa lluita que es preveu llarga.
Post Scriptum, 21 de novembre del 2015.
Amb retard me’n assabento d’aqueixa informació periodística apareguda al diari El País el proppassat 17 d’aqueix mateix mes relativa al jihadisme nascut a l’Estat espanyol que coincideix amb l’apuntament dedicat a l’emergència d’un islamisme mític al qual s’adhereixen joves europeus, d’origen musulmà i conversos, que tenen en comú l’hostilitat a la societat occidental.
Post Scriptum, 6 de setembre del 2017.
Jacques Tarnero, intel·lectual jueu francès, publicà aqueix encertat article “Face au terrorisme, l’Occident désemparé doit écouter les intellectuels de culture musulmane” (Huffington Post, edició francesa, 31 d’agost del 2017) per copsa les múltiples dimensions del totalitarisme islàmic al qual fan front coratjosament els lliurepensadors àrabs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!