Així ha definit el mateix president electe de la Generalitat, Carles Puigdemont, el període previsible del seu mandat en compliment de la resolució del Parlament del 9 de novembre proppassat. El punt de partida en termes jurídics és la infraautonomia resultant de la sentència del Tribunal Constitucional escapçant l’Estatut del 2006 que sotmet la Generalitat a unes condicions reals d’intervenció per part del govern espanyol en tots els àmbits.
Però políticament el potencial de la majoria parlamentària independentista és enorme i obliga a les autoritats espanyoles a reaccionar a la contra de les iniciatives de les institucions catalanes. Després de l’atzucac dels tres mesos transcorreguts des de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre ara és l’hora dels passos efectius, els més difícils de fer, però pel que s’ha vist avui al debat d’investidura la determinació de donar-los és ferma.
L’AMI tindrà una responsabilitat excepcional per fer avançar des dels governs locals el procés sobiranista, ja que els ajuntaments seran el nexe d’unió entre les decisions institucionals i la mobilització social que les haurà d’acompanyar arreu del territori català.
Post Scriptum, 10 de gener del 2019.
Dissortadament, tres anys després de l’inici del mandat presidencial de Carles Puigdemont -i malgrat la seva voluntat- tot i haver aconseguit celebrar el referèndum d’autodeterminació el primer d’octubre del 2017 i proclamat extra-oficialment la República catalana el 27 del mateix mes la situació post aplicació del 155 CE és d’atzucac. El conjunt de forces polítiques i socials favorables a la independència no tenen un comandament únic ni estratègia unitària ni tant sols fan costat al Govern de la Generalitat presidit per Joaquim Torra quan es nega a claudicar acceptant els pressupostos del govern del PSOE a canvi de res.
L’actitud sectària d’ERC hi contribueix en gran mesura deslegitimant permanentment els seus socis de govern i les mateixes institucions (boicotegen activament el Consell per la República malgrat formar-ne oficialment part) sense plantejar cap proposta estratègica per superar aqueix moment d’estancament. Res de concret en va sortir de la conferència nacional de l’any passat convocada precisament amb aqueixa finalitat aparent.
Post Scriptum, 10 de gener del 2020.
El pacte ERC/PSOE és un error estratègic deliberadament volgut per part de la direcció d’Esquerra que no pot dónar altre resultat que la fallida i la claudicació, ja que l’experiència històrica demostra que els conflictes nacionals no els resolen partits independentistes pactant amb l’estat dominador al marge dels altres i a meitat del combat. Junqueras fa veure que el PSOE pot ser una aliat i no un component essencial de l’integrisme estatal espanyol, com li ho recorda Vicent Partal a l’editorial d’avui a Vilaweb: “El parany conceptual d’Esquerra.”
L’aposta d’ERC per la negocació desactivant el conflicte és una impostura que només cerca mantenir-se dins l’ordre autonòmic liderant un tripartit amb Comuns i PSC, trecant deliberadament tota possibilitat d’unitat d’acció entre independentistes. Els conflictes només s’acaben quan les parts enfrontades negocien de nació a nació, per això la representació catalana ha de ser el Consell per la República que ara lidera el president Carles Puigdemont, l’enemic a abatre de Junqueras i l’Estat espanyol. Precisament per això ERC no hi està representat. La situació actual es pot resumir així: ERC no té voluntat d’aplegar i liderar l’independentisme, però té la capacitat de bloquejar-lo tot subordinant-ho a la ficció de negociació amb el PSOE.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!