Manuel Ballbé, catedràtic de Dret Administratiu a la UAB, va fer unes declaracions diumenge, 2 de noviembre, a El País, afirmant entre altres coses que la consulta del 9-N “és una aberración jurídica”. Les seves argumentacions sí que són una veritable aberració política que no vull deixar de replicar ja que m’ha dolgut veure-les en boca de qui fins ara considerava un referent professional, (va ser el director de la meva tesi doctoral), i un aliat amb qui podia establir complicitats des de la discrepància política.
En primer lloc, cal reconèixer que Manuel Ballbé és un personatge singular dins del microcosmos dels professionals del dret públic a Catalunya, on sobresurt per la seva reconeguda capacitat per tenir en compte diverses disciplines (l’econòmica, la sociológica, la política) a l’hora d’enfocar problemàtiques jurídiques complexes com la seguretat integral, la llibertat de mercat i els poders públics. A diferència dels constitucionalistes nostrats que fan de la lloança de la Constitució espanyola un dogma de fe propi de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, i dels administrativistes que, més pragmàtics, actuen de guàrdies de corps de l’ordre estatal, Manuel Ballbé era percebut fins ara, al menys per mi, com un jurista, eminent, heterodox i obert a la controversia honesta en el terrenys de les idees. Alguna cosa ha començat a canviar entre els acadèmics del Dret amb la creació del Col·lectiu Praga, però Manuel Ballbé n’ha restat al marge.
Dit això, en segon lloc, anant al fons de les seves declaracions a l’òrgan periodístic de l’espanyolisme il·lustrat hi ha una refutació preliminar inexcusable que cal posar de manifest: Manuel Ballbé aparenta ignorar que existeix un poble català -integrat per un nombre indeterminat i variable de persones que s’autoidentifiquen com a tals- que no és reconegut per l’ordre constitucional establert, i que com tots els pobles del món té dret a l’autodeterminació (ho reconeixi o no el sistema vigent). També fa abstracció de l’existència contrastada d’una dominació política i una espoliació econòmica imposada sobre el conjunt dels ciutadans de Catalunya (i de la comunitat nacional denominada Països Catalans), amb caràcter estructural i efectes malignes envers els nostres drets i interessos.
En tercer lloc, allò que ell titlla amb menyspreu de “parodia”, (tant les consultes locals encetades a Arenys de Munt el 2009 com la convocada pel 9-N), és una expressió política legítima que no troba mitjans de materialització dins l’ordenament estatal vigent. La democracia és més que els estrets límits de la Constitució del 1978, als seus ulls immutable, ja que no hi altra opció que “integrar a Cataluña” en la nació espanyola.
I en quart lloc, allò més infame de le seves declaracions és l’equiparació del procés català cap el 9-N amb el “chavisme”, ometent tota crítica a la interdicció estatal a qualsevol mena de consulta dins de l’ordenament vigent, obviant que hi havia alternatives viables com les explorades fa uns anys per l’eminent jurista castellà Rubio Llorente. I, pitjor encara, es rabeja en la perversa inversió de la realitat pròpia dels totalitarismes presentant els defensors de la causa independentista com una minoria que s’imposa a una majoria silenciosa (la que fins ara no vota els partits independentistes a les eleccions ordinàries). Les mencions a les llistes “amarillas”, (la de votants a la consulta i susceptibes de ser premiats per la seva lleialtat al nou règim) i la “negra” dels qui no ho faran, (susceptibles de represalies futures com a desafectes) denoten la confusió interessada entre els mètodes del franquisme i els dels catalans demòcrates. El següent pas en aqueixa lògica serà afegir-se a la banalització del nazisme, equiparant-lo al catalanisme, com fan els hereus de l’integrisme espanyol ?.
Finalment, Manuel Ballbé, a partir d’aqueixa entrevista tanca files amb els juristes que més amunt jo descrivia com els servents de l’imperi (espanyol, evidentment), que des de les seves trinxeres (a cobert de tota maltempsada) s’abraonen contra la causa que abominen, la de la llibertat, i la del poble català, (que es la mateixa) a través d’una mitjans addictes a l’ordre establert inaccesibles a tota rèplica. I ho fa a la manera d’un Francesc de Carreras qualsevol emparant-se en la seva condició acadèmica per presentar com a rigorosament fonamentades allò que només són proclames demagògiques.
Post Scriptum, 15 de febrer del 2020.
El proppassat dilluns moria Manuel Ballbé, metre i amic, amb qui la discrepància expressada en aqueix apunt -i ben coneguda per ell- no excloia el respecte i l’admiració que sempre li he manifestat. Potser més endavant miraré d’interpretar el tombant polític del seus darrers anys, penso que era fruit de la incompatibilitat entre catalanitat i espanyolitat que no volia reconèixer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!