Contra Francesc de Carreras

Francesc de Carreras publica avui a La Vanguardia un article, titulat “Quosque tandem, Catilina, abutere patientia nostra”, en el qual dona la seva versió sobre la demagògia i la realitat de la política catalana actual.

 

Segons ell, en els darrers trenta anys la política de casa nostra ha estat instal·lada en la demagògia i el somni català. La crisi dels serveis públics estatals ajudarà a tornar la població enganyada a la realitat. Finalment acaba lloant les intervencions del president d’Endesa i la ministra de Foment i blasmant la ridícula actuació dels parlamentaris catalans.

De Carreras defensa l’Estat i l’ordre polític i econòmic que se’n desprèn adoptant la ideològica espanyolista que li dona cobertura. La seva funció consisteix en deslegitimar qualsevol projecte polític i cultural que qüestioni l’ordre establert des de la catalanitat. Com intel·lectual elitista adopta la postura de fals dissident respecte de la comunitat on ocupa una posició de privilegi. Amb Félix de Azúa i els germans Trías Sagnier, forma part dels cercles  que, malgrat les vel·leïtats “progres” de la seva joventut, ocupen el lloc que els pertoca en la defensa de l’ordre des de les tribunes que hegemonitzen l’opinió pública catalana.

Amb el mateix menyspreu amb que els burgesos es burlen de la petita burgesia, ell retrata la inoperant actuació de la classe política local. En això encerta: el subsistema de partits actual i el model autonòmic que l’alimenta estan esgotats. Allà on l’erra, i per això no concreta, és en la sortida a l’atzucac d’ara. Es declara optimista i no deu ser pel paper que ha fet a les municipals el partit que apadrina. Ciudadanos ha sigut una creació de la “brunete mediatica” que un cop desplaçat Piqué de la direcció del PP ja ha complert la seva funció.

A partir d’ara la pressió de l’espanyolisme polític i mediàtic serà brutal atesa la feblesa de la defensa institucional dels interessos catalans. La crisi dels serveis i l’espoli fiscal que l’Estat provoca de Carreras i els de la seva corda miraran de girar-la contra els ajuntaments, la Generalitat, la llengua i la convivència social. La realitat de la dominació espanyola dóna arguments per a l’aparició d’un sobiranisme pràctic socialment majoritari si hi hagués una direcció política amb projecte nacional capaç de plantejar i sostenir un conflicte polític front a l’ordre estatal. Hi ha potencial polític suficient per articular una resposta d’aquesta envergadura. De moment, col·loquem Francesc de Carreras al seu lloc.

Post Scriptum, 3 de febrer del 2017.

La seva visceralitat ha anat augmentant a mesura que Francesc de Carreras no ha vist complerts els seus propòsits genocides contra la catalanitat i l’entrevista d’avui a Vilaweb n’és una mostra. Tot comentant-la, Julià de Jódar ha twittejat resumidament el seu contingut amb encert: “Cadells de la burgesia franquista es deleixen per fer de comissaris a la Catalunya reocupada. I se’n va a Madrid a preparar-se”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*