Som a tres mesos vista de l’anunciada consulta sobre la independència de Catalunya que el Govern de la Generalitat, amb el suport de CIU, ERC, CUP i ICV, es va comprometre a convocar pel 9 de novembre d’enguany. Les variants sobre allò que pot finalment succeïr les va exposar clarament Alfons López Tena en un article a Nació Digital el proppassat 4 de juliol, titulat “Votarem la independència el 9 de novembre del 2014 ?” el contingut del qual reprodueixo:
“Cap al 18 de setembre el parlament aprovarà la Llei de Consultes i Mas signarà el decret convocant-la pel 9 de novembre, amb les preguntes establertes per CiU-ERC-ICV-CUP. El següent divendres el govern espanyol entaularà recurs al Tribunal Constitucional espanyol, que pocs dies després l’admetrà a tràmit, suspenent la llei i el decret catalans ipso facto.
Diversos escenaris s’albiren sobre fer o no fer la “consulta” oficial sobre la independència, i diversos actors polítics, i no polítics, empenyen perquè se n’esdevingui el que més s’estimen o menys els hi reca. Els escenaris són:
1. No fer la “consulta” oficial sobre la independència:
1.a) Fugir d’estudi. Rau en pactar amb el govern espanyol, el PSOE, i la Corona, si és que en volen, que toleressin la “consulta” oficial del 9 de novembre a canvi d’acorar la pregunta, que llavors fóra demanar als catalans llur parer sobre que la Generalitat promogui una reforma de la Constitució espanyola, o negocïi amb el govern espanyol, per establir un estat, o un nou estatus, per Catalunya.
1.b) Bou per bèstia grossa. Rau en encomanar a les organitzacions no governamentals organitzades pel govern (GONGO), si és que aquestes en volen o no s’hi poden negar, que fossin elles les que fessin la consulta amb les preguntes establertes d’antuvi per CiU-ERC-ICV-CUP. Fóra una “consulta” sense caràcter oficial, i la Generalitat ni la convocaria, ni l’organitzaria, ni la celebraria: en el millor dels casos, una repetició del que el poble va fer, començant a Arenys de Munt, els anys 2009-2011; en el pitjor, unes taules esparses on vota qui vol quantes vegades vol, sense rigor ni garanties: substituir la realitat del vot pel seu simulacre simbòlic, pel plany del “Volem Votar”.
1.c) Submissió sense pal·liatius. Rau en no fer cap “consulta” el 9 de novembre, de cap mena, amb cap pregunta.
2. Fer la “consulta” oficial sobre la independència. Mas i Junqueras complirien llur compromís “Consulta sí o sí”, no acatarien la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol, la Generalitat ho organitzaria tot segons la llei i el decret suspesos, i el govern espanyol hauria de triar:
a) Blocar la “consulta” emprant la violència per imposar les ordres judicials, tant contra els dirigents polítics com contra el poble que els defensés.
b) Deixar fer la “consulta” per estalviar-se els costos d’emprar la violència.
Toute Pensée émet un Coup de Dés: al judici dels lectors roman ensumar quin d’aquests escenaris és el més versemblant; al judici de cadascú li pertoca què n’ha de fer perquè s’esdevingui allò que en vol; al judici dels electors s’hi sotmetran els actors polítics segons en facin cap al 9 de novembre; i al judici del poble i de la Història tothom hi respondrà. Els creients afegirien: i tothom hi respondrà al judici de Déu, que és inapel·lable.”
Les respostes a aqueixes incerteses no han estat pas esvaides pel president Artur Mas en les declaracions que ha fet després d’entrevistar-se amb el president Rajoy. Ans al contrari, ha presentat la invariable negativa del govern espanyol com si fos susceptible de flexibilització tot tolerant la consulta i ha sembrat de dubtes el seu compromís de realizar-la quan hagués d’haver refermat la voluntat del Govern de la Generalitat de respondre a la responsabilitat assumida davant el Parlament i el poble català.
Diversos consellers del Govern han condicionat la celebració de la consulta del 9-N a que la legalitat espanyola l’accepti, deixant entreveure que en aqueix cas l’alternativa seria convocar unes eleccions autonòmiques presentades com a plebiscitàries. Ja vaig criticar aqueix plantejament -falsament substitutori- en un apunt d’aqueix bloc de fa més d’un any titulat “Ni consulta, ni declaració unilateral d’independència“. Les paraules recents del conseller Santiago Vila afirmant que sense el vist-i-plau del govern espanyol no té interès celebrar la consulta són d’una indignitat manifesta, però no són noves: ell mateix va declarar al Periódico del 14 de setembre de l’any passat (només tres dies després del clam independentista de la via catalana), “Avisem que ens en anem però no volem marxar“. Vila és, amb Duran Lleida, un dels aspirants a succeïr Artur Mas si aqueix finalment no compleix fent la consulta el 9-N i el front català d’ordre retorna a la via autonòmica.
Cal tenir present que la primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la i aqueix compromís es demostra sostenint que per damunt de les regles constitucionals hi ha la democràcia i la legitimitat política que la aqueixa concedeix, i si la majoria de ciutadans de Catalunya expressen de forma clara i pacífica la voluntat de crear un estat propi aqueix acte té plena legitimitat i satisfà els criteris establerts per les normes de dret internacional, com s’ha demostrat en els casos de Kosovë i Montenegro.
No fer la consulta el 9-N en els termes previstos suposa tancar el cicle polític d’ascens de l’independentisme iniciat amb la manifestació del 10 de juliol de l’any 2010, (després de ser coneguda la sentencia del Tribunal Constitucional liquidant l’Estatut d’Autonomia del 2006), afavorir una involució en clau espanyolista i obrir les portes al lerrouxisme anticapitalista, abocant Catalunya a un futur incert.
Post Scriptum, 11 d’agost del 2014.
Les declaracions de Joan Rigol al Punt/Avui considerant que “fer la consulta sense l’aval del TC faria que el resultat “no fos prou democràtic” van en la mateixa direcció que les precedents de Santiago Vila, és a dir, preparar el terreny per no fer la consulta el 9-N si l’Estat, via Tribunal Constitucional, no ho autoritza.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!