Ja hi som. Arriba un altre agost. Si els processos per corrupció no ho arreglen la sang omplirà les portades dels diaris. Obriran amb successos que durant l'any no omplirien ni una columna. És així. Si sou un assassí egòlatra l'agost és el vostre millor mes: els voltors de la informació passem fam i de tot en fem portada. No ho dic en broma. Per exemple: heu sentit a parlar mai del barem de morts? Segur que no. Tots els diaris en tenen un, conscient o inconscient, però el tenen. És una xifra arbitrària, variable segons el bon humor del cap, l'origen dels cadàvers, la mena de tragèdia, la quantitat de notícies que hi hagi aquell dia i tota mena de paràmetres. És fàcil de comprovar: quants xinesos morts calen perquè s'obri una pàgina d'internacional al diari que llegiu més sovint? Deu? Vint? Centenars? No. Segurament, milers. I, en canvi, quants nord-americans, alemanys o europeus que ja no bateguen poden obrir la secció? Pocs. Comproveu-ho, segur que amb deu ja surten a portada.
De fet, recordo un cap que, quan un redactor li deia que hi havia hagut tot de morts en un país estrany, o que s'hi feien eleccions o hi passava qualsevol cosa, preguntava: -Amb quins països fa frontera?- El redactor es quedava pensant. Mirava cap al sostre i ho intentava. Però fallava. Qui sap de memòria amb quins països fa frontera el Kyrgyzstan? Llavors el cap feia una mirada satisfeta i paternalista: -Això no importa a ningú -deia-. No cal ni que ho escriguis. -I allò no sortia mai. S'oblidava.
Doncs bé, a l'agost, fins i tot de xinesos o d'africans en calen molts menys. Els polítics se'n van de vacances, ningú no fa vagues i els únics que no es prenen un descans són els qui tenen el vici de matar o de fer mal. Ja sigui aquí o a l'estranger, és igual. I si ni tan sols tenim cadàvers com cal, surten els titulars amb xifres i estadístiques. Algú assota un becari o un redactor fins que troba un informe de fa mig any i en treu -agafat pels pèls- un titular que ningú no ha publicat abans. I obre el diari.
No és estrany que la periodista Elena Serra hagués de desmentir públicament que havia pactat l'entrevista amb l'expresident Jaume Matas. Ella assegurà que s'havia sorprès molt d'aquest rumor perquè tothom qui la coneix sap que té per costum no escriure mai les preguntes de les entrevistes. Només es prepara algunes notes, diu. Ara, allò que em sorprèn a mi és que ella se sorprengui. És molt probable que, de veres, no pactàs res. Però l'entrevista semblava pactada, entre més raons, perquè no va ser incisiva. No aconseguí res de nou.Tal com digué Josep Melià l'endemà, era una entrevista d'innegable interès informatiu. No és criticable que IB3, si podia, emetés una entrevista amb Jaume Matas. Allò que es pot criticar és com es va fer. És evident que era una feina difícil, s'ha de ser molt bon periodista per estar-hi a l'alçada i conèixer bé, de primera mà, tots els detalls del cas Palma Arena. Però, per exemple, per què Serra preguntà a Matas, al final del programa, si havia quedat a l'atur? Ell ja havia intentat fer prou llàstima dient una desena de vegades que s'havia quedat sense feina. Més que una entrevista hi havia moments en què allò semblava un programa especial pensat perquè Matas es rentàs la cara. Durant moltes estones era l'entrevistat, més que no la periodista, qui conduïa el discurs. Serra dubtà d'allò que afirmava. Féu preguntes que Matas esquivà sense respondre i no hi insistí. Quan preguntà a l'expresident sobre els discursos que li escrivia Antonio Alemany, ell desvià el tema i Serra ho oblidà. Per què no li preguntà que, si els enregistraments telefònics li són tan favorables com diu, els vol anul·lar com a prova? La periodista tampoc no demanà, ni tan sols, quines “terceres persones” l'havien ajudat amb la fiança. I hi ha molts més exemples. Només el posà contra les cordes en una ocasió: quan digué que no havia demanat al fiscal en cap Barceló que anàs a la declaració. Després de veure l'entrevista queden moltes preguntes per respondre. És fàcil parlar a pilota passada però allò que queda, sobretot, és dubte. S'havia de fer. Segur. Però calia que fos així?
Acabo d'arribar casa i encara m'espolso trossos de vidre del cap i de la samarreta. Faig pudor de cervesa que no he begut i em sento esgotat. Avui han plogut ampolles al centre de Barcelona (vegeu-ne el vídeo que hem fet). Moltes s'han trencat al meu voltant i alguna fins i tot ho ha fet damunt meu, a la paret on m'arrecerava. D'altres periodistes no han tingut la sort de sortir-ne tan ilesos. Com que érem a mig camí entre els mossos i els llançadors, que són massa optimistes, hem estat els que hem rebut més.
Per primera vegada he tingut més por dels manifestants que dels policies. Ah, no, que no eren manifestants. No es manifestaven per a res ni contra ningú. Eren seguidors del Barça. Ni això: eren borratxos amb ganes de fer merder. I l'han fet. Ho han aconseguit de ple.
Quan he arribat a la plaça de Catalunya encara no eren les dotze però, a més de les bengales vermelles i la gent enfilada a la font de Canaletes, l'ambient s'escapava de la celebració. Gairebé tothom duia llaunes de cervesa, ampolles de dos litres de combinat o xibeques. Fins i tot he vist una bóta de vi i dues barres improvisades on es venien tota mena de combinats.
A més de quatre hores amb cotxe de Nova York, a l'estat de Massachusetts, hi ha una petita ciutat costanera d'uns quaranta mil habitants coneguda a tot el món: Salem. El procés judicial per bruixeria de 1692 va convertir en víctimes de la histèria col·lectiva moltes de les noies del poble, ni tan sols se'n va escapar la filla de l'alcalde; va ser una carnisseria. Però aquest apartat fosc de la història de Salem l'ha convertida en una ciutat que surt a les pel·lícules de Hollywood i que té una desena de museus sobre bruixeria, una ruta guiada per a cases encantades i una economia basada en bona part amb el turisme intern dels Estats Units.
Nosaltres hi hem anat aquest cap de setmana, però no per això. Una amiga de Brooklyn ens havia convidat a una festa molt especial que organitza cada any el seu tiet, una mena de reunió cultural que reuneix cada estiu els americans d'origen caribeny que viuen a la zona. Unes dues-centes persones s'hi reuneixen per jugar al dòmino, menjar i, sobretot, tocar i escoltar música calypso. Tot, en una zona residencial amb les típiques cases de fusta immenses que surten a les pel·lícules i que sovint acullen diverses generacions d'una mateixa família.
La festa es va fer en una zona residencial sobretot blanca i era una excepció perquè, segons hem pogut comprovar com a mínim a Nova York, hi ha poca barreja cultural a les zones residencials: els blancs viuen amb els blancs i els negres amb els negres, els latinos tenen els seus barris i els xinesos petites ciutats a Manhattan, Brooklyn i Queens. a tot això cal afegir-hi les desenes de Little India, els russos de Coney Island, diverses Little Korea i comunitats de jueus ortodoxos que fan la seva vida a part de la de la resta de la ciutat, en paral·lel. I la separació es pot comprovar també, als locals d'oci: cada comunitat hi ha els seus i a Brooklyn, per exemple, hi ha ben pocs locals amb la mateixa afluència de blancs i de negres, per exemple. Totes aquestes comunitats comparteixen els carrers on treballen i el metro on viatgen i fan que Nova York sembli un puzzle de petites ciutats de tot el món.
Fa un parell de dies caminant de nit pel Soho ens vam trobar això que veieu a la foto: El semàfor de la cantonada dels carrers Mercer i Spring era ple de sabates i bambes penjades. Només aquell, cap dels altres de la zona no en tenia cap, i semblaven sabates noves. En Lucas, un amic que viu a Brooklyn, ens va dir que fa anys una parella de sabates penjades en un fanal o un semàfor volia dir que en una casa propera s'hi venia crack, però que això del semàfor del Soho havia de ser alguna mena de campanya de publicitat. I és que Nova York és una de les capitals del màrqueting de guerrilla. Vosaltres teniu cap idea de què pot ser?
Si heu llegit Pandora al Congo, de l'Albert Sánchez Piñol, segur que us sona el nom de Marcus Garvey, un dels personatges principals de la novel·la sobre qui el protagonista escriu unes memòries que han de servir de defensa en un procés judicial. Si no l'heu llegit us recomano que ho feu però segurament és un nom que no us sona de res, tot i que no és només un personatge de novel·la. Marcus Garvey, va existir de veritat, va néixer a Jamaica l'agost del 1887, va fundar la Universal Negro Improvement Association and African Communities League (UNIA-ACL) i va ser un dels pensadors negres més influents del seu moment, un aventurer controvertit que va arribar a influenciar personatges més coneguts com ara Malcolm X. Aquí podeu llegir i escoltar alguns dels seus discursos i aquí podeu veure alguns vídeos sobre la seva vida.
Doncs bé, tot just ahir vàrem anar a veure, al parc Marcus Garvey, enmig del barri de Harlem, un documental projectat a l'aire lliure que explicava la vida d'aquest emprenedor, filòsof, polític i activista panafricà considerat un profeta per a alguns i un farsant per a alguns altres. L'escenari era ideal, perquè Garvey va viure molts anys a Harlem i va contribuir al renaixement del barri.
A les guies s'hi diu que Harlem ha canviat molt, que el carrer 125 n'és un exemple clar i que s'hi pot passejar amb la mateixa seguretat que a qualsevol barri turístic de Nova York. Tot i això no hi vam veure turistes, ni tan sols al carrer 125, i al parc on es projectava el vídeo érem gairebé els únics amb la pell clara. Però la veritat és que de sensació d'inseguretat no en vam tenir cap ni una si descomptem el mexicà drogat amb un atac de paranoia que va irrompre, desorientat, al restaurant africà on vam sopar després de veure el documental. És un barri animat, on la gent surt a prendre la fresca al carrer als vespres d'estiu, amb tranquil·les zones residencials de casetes amb jardí i alguns carrers amb vida nocturna, moltes botigues i venda ambulant. D'entre els locals que val la pena de visitar n'hi ha un que crida força l'atenció i que surt a totes les guies, el Lenox Lounge (a la foto), amb actuacions de jazz en directe i on va treballar Malcolm abans de ser "X".
Obro la llauna amb compte en un ritual silenciós per commemorar, a la meva manera i amb un parell de mesos de retard, el trentè aniversari del primer correu brossa, del primer spam. La capgiro i en trec un bloc de color rosat porcí, un conglomerat que em recorda vagament la mortadel·la. Ingredients: Pork with ham, salt, water, modified potato, starch, sugar, sodium nitrite. Em pregunto què és la patata modificada; Puré de patata tractat amb conservants? Patata transgènica? Una patata amb tres ulls i que s'alimenta d'insectes? És una incògnita que queda a l'aire, irresoluble, quan clavo la forquilla per separar la primera làmina de carn enllaunada. La tallo amb un ganivet ben esmolat, amb precisió cirurgiana, i comprovo que per dins el color no canvia. En faig daus i en tasto un: l'spam té un gust que queda a mig camí entre el frankfurt, la mortadel·la i el pernil dolç de baixa qualitat. Em sembla un gust adequat per al producte que va donar nom al correu brossa però, tot i això, és mengívol. Passo els daus per la paella i els afegeixo a l'arròs amb verdures del sopar.
Una mica d'història Spam és una marca de carn enllaunada de Hormel Foods LLC que ja té setanta anys però que es va fer especialment famosa el 1971 a causa d'aquest gag del Monty Python's Flying Circus. Com que els humoristes de l'absurd no paren de repetir constantment la paraula spam durant el gag, la gent va començar a associar-la amb coses repetitives. Uns anys més tard, el 3 de maig de 1978, Gary Thuerk, un treballador del departament de màrqueting de la desapareguda empresa DEC va enviar un correu electrònic als 393 ordinadors connectats a Arpanet, una xarxa precursora d'internet. Es tractava d'un correu que ningú no havia demanat, que ningú no s'esperava rebre: era propaganda d'un dels productes de DEC. El primer correu brossa no es va quedar sol i, malgrat les queixes dels altres usuaris d'Arpanet, no va ser l'últim. Amb el desenvolupament d'internet tal i com la coneixem aquesta propaganda intrusiva encara es va generalitzar més i ara s'envia més spam que no correus electrònics que no ho siguin. El correu brossa es va convertir, ben aviat, en una molèstia tan repetitiva com la de la paraula spam al gag dels Monty Python i algú que hi va veure la relació va posar-hi aquest nom. Finalment, avui en dia, gairebé ningú, quan parla d'spam, es refereix a la carn enllaunada, però encara és possible trobar-ne i menjar-ne, per exemple, als supermercats dels Estats Units. Jo me n'enduré una llauna de record.
La llibreria Strand és per perdre's-hi. En Partal tenia raó, centenars de llibres en prestatgeries que arriben fins al sostre o apilats enmig del passadís obren un forat negre on foteses com el temps, l'espai o la gana deixen de tenir sentit. L'eslògan "18 miles of books" (18 milles de llibres) ja fa babejar; imagineu-vos tants llibres que, l'un al costat de l'altre, arribin a fer gairebé vint-i-nou quilòmetres. Qui em coneix ja sap que no ho podria resistir.
Abans d'ahir m'hi vaig perdre un parell d'hores i en vaig sortir amb tres llibres; dos Palahniuk, Invisible Monsters i Choke (aquest ja el tenia en català, era fetitxisme) i un DeLillo, Cosmopolis. En defensa meva només puc dir que a l'avió vaig enllestir Tretze Tristos Tràngols, l'últim del Sánchez Piñol, i que ja no em quedava res per llegir a part de la guia de Nova York. A més, també serà una bona manera de continuar practicant l'anglès. De totes maneres tinc bastant clar que no serà l'última llibreria que visitaré per aquí, en sé d'un parell més que tocaran aviat. Avui, a més, intentaré fer una visita a B&H per veure si em compro una Canon 40d que em sortirà gairebé a la meitat de preu que a Barcelona, si tot va bé...
Alço la vista del mapa del metro de Washington i veig un cartell cridaner que ja havia vist a Nova York: "If you see something, say something" (Si veus alguna cosa, digues-ho). Demana als passatgers que avisin a les autoritats del metro o a la policia si veuen algú amb un comportament sospitós. No aclareix què és sospitós i què no. Penso en un altre cartell que he vist a l'estació amb l'eslògan "Hey, is that your bag?" (Ei, aquesta bossa és teva?). Diu als passatgers que facin aquesta pregunta si veuen que algú es deixa una bossa i que avisin a la policia si no l'agafa o si veuen un paquet abandonat.
Quan arribo a Union Station per agafar el tren que m'ha de tornar a Nova York no m'espero a l'andana, m'haig de quedar a la sala d'espera, l'accés és tancat. Un vídeo de la companyia ferroviària Amtrak m'entreté amb imatges d'escorcolls respectuosos. M'avisa de que, per la meva seguretat, es fan escorcolls aleatoris als passatgers abans d'entrar al tren i que les unitats K9 (policia canina) revisen tots els trens. Quan arriba el tren de Nova York i obren les portes perquè puguem pujar-hi sense aturar-nos a l'andana, compto vuit policies metralladora en mà, amb l'armilla antibales posada, i dos pastors alemanys quiets com estàtues.
Dalt del tren penso en ahir, en l'acte d'Obama i en com em van regirar la motxilla abans de poder entrar a la sala. Vaig haver de fer una fotografia per demostrar-los que la càmera era una càmera i engegar l'ordinador perquè no es creien que un aparell tan petit ho fos. Em pensava que als Estats Units tindrien més vist l'Asus eee.
Ara, dins del tren, miro per la finestra mentre travesso Philadelphia i no paro de veure tanques i reixes, totes coronades amb filferro espinós. Combinen les dues menes que conec: el que té nusos de filferro escapçat, perquè s'hi enganxi l'intrús, i el que té petites fulles que tallen com si fossin d'afaitar. A Washington i a Nova York també n'he vist, en aquest país sense monarquia sembla que cada reixa és reina, a cap no li falta corona.
A la fotografia, una estació del metro de Washington.
No és estrany que la periodista Elena Serra hagués de 
Fa un parell de dies caminant de nit pel Soho ens vam trobar això que veieu a la foto: El semàfor de la cantonada dels carrers Mercer i Spring era ple de sabates i bambes penjades. Només aquell, cap dels altres de la zona no en tenia cap, i semblaven sabates noves. En Lucas, un amic que viu a Brooklyn, ens va dir que fa anys una parella de sabates penjades en un fanal o un semàfor volia dir que en una casa propera s'hi venia crack, però que això del semàfor del Soho havia de ser alguna mena de campanya de publicitat. I és que Nova York és una de les capitals del 
Si heu llegit Pandora al Congo, de l'Albert Sánchez Piñol, segur que us sona el nom de 
Obro la llauna amb compte en un ritual silenciós per commemorar, a la meva manera i amb un parell de mesos de retard, el trentè aniversari del primer correu brossa, del primer spam. La capgiro i en trec un bloc de color rosat porcí, un conglomerat que em recorda vagament la mortadel·la. Ingredients: Pork with ham, salt, water, modified potato, starch, sugar, sodium nitrite. Em pregunto què és la patata modificada; Puré de patata tractat amb conservants? Patata transgènica? Una patata amb tres ulls i que s'alimenta d'insectes? És una incògnita que queda a l'aire, irresoluble, quan clavo la forquilla per separar la primera làmina de carn enllaunada. La tallo amb un ganivet ben esmolat, amb precisió cirurgiana, i comprovo que per dins el color no canvia. En faig daus i en tasto un: l'spam té un gust que queda a mig camí entre el frankfurt, la mortadel·la i el pernil dolç de baixa qualitat. Em sembla un gust adequat per al producte que va donar nom al correu brossa però, tot i això, és mengívol. Passo els daus per la paella i els afegeixo a l'arròs amb verdures del sopar.
Alço la vista del mapa del metro de Washington i veig un cartell cridaner que ja havia vist a Nova York: "If you see something, say something" (Si veus alguna cosa, digues-ho). Demana als passatgers que avisin a les autoritats del metro o a la policia si veuen algú amb un comportament sospitós. No aclareix què és sospitós i què no. Penso en un altre cartell que he vist a l'estació amb l'eslògan "Hey, is that your bag?" (Ei, aquesta bossa és teva?). Diu als passatgers que facin aquesta pregunta si veuen que algú es deixa una bossa i que avisin a la policia si no l'agafa o si veuen un paquet abandonat.
