Josep Arasa i Ferrer

Era novembre de l’any 1933, Cunit tenia en aquell moments una mica més de 300 habitants. Un rabasser va ferir l’amo de la terra, va matar al seu fill i ell va quedar mal ferit.

Al país globalment i al Penedès en particular es mantenia viu el conflicte rabassaire. Els rabassaires eren les persones que conreen una terra amb contracte de rabassa morta. El contracte de rabassa morta,  s’estableix com a arrendament d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats.

Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l’arrendament que així s’estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l’audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d’un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat -sarment que s’encorba i colga a terra, sense tallar-lo de la vella soca d’on prové, a fi que arreli i adquireixi vida independent- era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. El codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte.

Des de la fil·loxera els propietaris acostumaven a aportar una part del sofre i del sulfat als seus pagesos. I aquest tema provoca més d’un conflicte, quan el míldiu comença a atacar de valent les vinyes (com el 1915) Propietaris i pagesos no sempre estaven d’acord en les parts a aportar per cadascú.

Els rabassaires s’uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren l’any 1922 l’ Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. L’Unió de Rabassaires pretenia enquadrar no sols els rabassaires sinó també els parcers i arrendataris. El seu fundador fou el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb polítics republicans com Lluís Companys. La Unió de Rabassaires va comptar amb un destacat suport al Penedès.

L’alteració de les condicions de conreu en benefici dels rabassaires, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu  de l’11 d’abril de 1934 pel govern de Lluís Companys, tenia com a finalitat bàsica substituir l’antic contracte de rabassa morta a fi de protegir els camperols. La llei provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.

Actualment, la rabassa morta és regulada pel codi civil espanyol, que continua essent configurada com una arrendament de caràcter temporal que s’extingeix al cap de cinquanta anys de la seva concessió.