Josep Arasa i Ferrer

Actualment el que es pot veure és una església en absoluta ruïna.  Trenta anys més tard, el que hi ha son les restes d’una edificació que tenia entrada pel costat del matí, on es conserven parcialment cobertes la que fou capella principal – que s’aguanta amb puntals d’obra -, la capella afegida, el que sembla una torre campanar, i s’intueix el pas elevat d’accés a la casa, que tan sols permet suposar que la família podia accedir-hi directament. L’edifici es va ensorrar per un tempesta l’any 1992 i, des de llavors, es troba en un estat d’abandó molt lamentable.

El temple es coneix també com Sant Vicenç de Cal Cerdà (Sardà), pel nom de la masia a la qual està adossada.  El lloc de Morro Curt està documentat des de l’any 984 i l’església des de 1097. Va tenir funcions parroquials fins a la fi del segle XV, quan va ser substituïda per la de Santa Maria de Bellver. En el capbreu de 1427 apareix com : “Parroquia de Sent Vicens de Morrocurt del terme del castell de Fontrúbia“; i se’n fa esment en el testament de Pere Febrer, Cavaller (1407). Tal com descrivia Esteve Cruanyes, l‘edifici tenia una sola nau, estava coberta amb volta de canó apuntada i capçada amb un absis semicircular, amb decoració llombarda. La porta era a la façana de migdia, adovellada i amb una imposta motllurada. Sortosament, a l’interior encara es conserva una pica baptismal de gran interès, ornamentada amb sanefes en dent de serra i en ziga-zaga.

Desprès de la venda de la capella, que va passar de ser privada a titularitat municipal, ja fa més de 25 anys, l’Ajuntament no ha fet cap intervenció.  Fóra urgent la consolidació de les restes i, en la mesura del possible, la reconstrucció de les parts derruïdes.

L’estat d’enrunament i abandó de l’antiga parroquial de Sant Vicenç contrasta amb l’actual parròquia de Santa Maria de Bellver, caracteritzada per l’impol·lut blanc de la seva façana, perfectament integrat amb les cases que engloben la plaça central d’aquest nucli (94 hab) de Font-Rubí. Tot i que el temple actual data del segle XVIII, ja tenim les primeres referències del temple cap a l’any 1152, quan el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, consagrà la capella del Pulcro videre , és a dir de “bell veure” o “bella vista”, que sis-cents anys després seria enderrocada per erigir l’actual edifici de Santa Maria de Bellavista.

El temple destaca per la barreja entre l’estil neoclàssic i el barroc, es caracteritza per la singular portalada neoclàssica i pel campanar de base quadrangular que s’erigeix imponent a un dels laterals de la façana.

Publicat el 25-04-14 a El 3 de vuit