Atzabeja

Kenosi és el buidatge de Déu o, si voleu, la mort de Déu nietzscheana, del Déu tradicional de la metafísica, el del catecisme de parròquia (i, doncs, del Vaticà), el de l’església institucional, encara, el de la resurrecció de la carn per a una vida eterna contemplant les glòries de Déu, comodament instal·lats dalt d’un nuvolet. Poca broma, viure eternament: quina condemna!

Hi haurà el mot Déu d’aquí a cent anys? En una entevista amb Vattimo llegeixo que Déu és allò que sempre trobem fugint, allò de què sempre només en veiem l’esquena: res no en podem dir. L’Antic Testament en prohibia dir-ne fins el nom. En l’època de l’event, l’event és justamet allò que batega rere el nom  de Déu, rere la finitud de tot el que hi ha en el món sublunar, de totes les entitats presents, és a dir, palpables, mesurables, manipulables, ésser humà inclòs. Però l’ésser humà, aquest ésser adverbial (d’ara i aquí), com l’anomena el montserratí Lluís Duch, és l’ésser que, tot i ser irremeiablement finit, és capaç de sentir la crida a(de) allò infinit en què consisteix l’event (derridanianament parlant), crida que ens insta a no aturar-nos, no satisfer-nos, no demorar-nos en cap realització finita d’allò infinit, destinat, per definició, a sempre ser inassolible de manera absoluta, perquè és, que diria Heidegger, allò que, de debò, és.

N’hi diem Déu de moment? Diem-n’hi.