L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

8 de juny de 2015
10 comentaris

Gràcies, mare!

RecordMare

Divendres al matí, 5 de juny, 89 anys després d’haver iniciat el camí, la mare ens deixava. Feia uns quants dies que s’anava acomiadant, a la seva manera, amb el cap ben clar i el cos cansat, d’una vida que havia estimat intensament. Dissabte la vàrem acompanyar a enterrar, un bon grapat de familiars i amics, al cementiri de Montjuïc, a la seva Barcelona, el costat del pare, mort l’1 de juny de fa cinc anys.

Per acomiadar-la, vam dir-li algunes paraules sentides i li vam enviar un munt de sentiments. Jo vaig llegir-li aquests mots, massa breus per a una vida com la seva, per a tanta estimació rebuda, per a tanta referència vital. I al final, una cançó de la Maria del Mar Bonet, Mercè, dedicada a sa mare, amb el rerefons d’una Mallorca on la mare va ser feliç i on ha guardat un munt de vivències.

“Fa mesos que vam començar a parlar i els records es feien ben i ben presents. Tenies un lucidesa gairebé sorprenent. No eren només els del passat enllà, sinó de tota la teva existència i seguies amb afany el control del present per continuar acumulant dades per poder recordar.

La infantesa -no sé per quin motiu però sempre em venia la visió de blanc-i-negre-, Calaceit, l’enyor de la feina, la ràbia per no haver pogut anar a l’escola, el dolor de la mort tan present de tan jove en la carn de les teves estimades i referencials germanes… I un primer trencament de fons: Déu, l’església, la fe cega…

De cop, venia i revenia, la imatge del temps de la teva felicitat adulta. I apareixia Palma. Un intens recorregut per uns anys de plenitud, compartits, pregonament resseguits: amigues, fins al darrer dia!; un complet rosari de noms de pobles i llocs, de vivències modestes però enriquides per la il·lusió i el plaer de créixer de nou, dins i fora de tu. Mallorca, amb majúscules, les que servien per anomenar, gairebé amb reverència, aquelles gambes, els molls, els llucets… I les complicitats al mercat o a la botiga del senyor Bruno o al forn on comprar la mare de totes les menges, aquelles desitjades empanades de carn amb pèsols. Mare meva! I que n’eren de bones, gairebé un pecat.

Però mai vas deixar de pensar en aquesta Barcelona, la que et retornava a la realitat, la més dura, i la que et feia créixer i recuperar el fil de la teva història, carregada d’obstacles i esforç i de motivacions personals que et garantien, a la teva manera, la vida de cada dia.

Segurament, la teva ha estat una vida de petits però intensdos contrastos, caixes de fotografies que ens has deixat de testimoni, sobretot de l’estima profunda cap als teus i cap als llocs on la felicitat t’he donat forces per viure, per seguir endavant. Com les imatges de Cabrera, o aquelles que sempre feies veure que criticaves de quan el pare et feia fer de model de les seves veleïtats de retratista glamurós i et duien, presumida, a la catifa del teu particular món d’estrella rutilant.

Els darrers temps han estat feixucs, potser massa feixucs, fins a doblegar la teva inacabable capacitat per parlar, accionar i traslladar alè en positiu. És cert que has lluitat, silent o no tant, per seguir al centre de l’activitat, per mostrar la teva empenta, la teva immensa capacitat per acollir i per crear un entorn de benestar. Has volgut adaptar-te a cada nou estadi, ho has fet amb una de les teves eines més potents: la cuina. I has acceptat que t’hi acompanyéssim, que t’animéssim a seguir. Quants anys fa que has anunciat que els canelons de Nadal –rap, lluç, espinacs, salsa de tomàquet…- era l’últim any que omplirien somnis, records i panxes? I fins al darrer Nadal, tremolosa i cansada, encara vas dirigir l’operació i, sobretot, el cargolat d’aitals tresors, juntament amb la teva néta Jana. Tres generacions sotmeses a l’immens valors dels canelons. Futur assegurat, traspàs impecable.

Sí, el menjar, aquell que ens nodreix el cos i també el que ens activa els sentits. La millor herència, la que ens regala i regala a qui ens envolta i ens estimem. Un enganxall per a sentiments, un ham per a moments de repòs, un esquer per a passavolants. Si sabéssin a la Nyàmera, oi Nil, que les croquetes de gambes o els calamars són propostes de l’àvia!

Res, mare, que en seguirem parlant, de les contradiccions, de la cura mútua, de la companyia, física o vital, dels records, de les anades d’olla a l‘hospital o dels neguits en el tren sense bitllet, per mor de les genialitats dalinianes d’estar per casa del pare, o de les teves lectures i pel·lícules que ja et sabies de memòria però t’agradava comprovar-ho o d’aquell acte de compromís amb la teva llengua, la de Calaceit, tan amagada fins i tot a casa teva, i que va marcar la meva existència quan vas decidir que al teu, als teus fills, els parlaries només en català. Qui ho hauria dit que focis tan revolucionària. Sí, en seguirem parlant, si més no en el diàleg etern i necessari dels records.

Gràcies mare, àvia Fila, Pilarín… Gràcies per aquesta aproximació al plaer dels racons més agraïts de la vida. Gràcies per donar-la, per garantir-la, per mantenir-la, per donar-li el sabor i el toc particular, per haver sabut cuinar una gran plata de bon viure. Per haver sabut garantir una continuada experiència d’estimació que m’ha permès, que ens ha permès, retornar a la teva illa.”

Mercè (Maria del Mar Bonet)

Mercè,
Palma n’és llunyana
sóc lluny dels carrers
lluny dels ametllers
i d’aquells carrers que clou la murada.

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil
de la casa clara.

Mercè,
lluny d’aquells terrats
on els gorrions s’estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca.

I un frare balla
arran de teulada
esperant prendre el vol
cap al cel tan blau
faldilles enlaire.

Mercè,
taronges i flors damunt de la taula,
les gavines t’acompanyin
el lent caminar cap a l’hora baixa.

Sempre tornaré
a la nostra platja
les ones no em deixen, mu mare,
allunyar-me’n massa.

Pilar Jordan i JordanBarcelona, 25 de maig de 1926
Folgueroles, 5 de juny de 2015

  1. Amic, company, estimat Aleix:

    és un regal d’humanitat, de tendresa i de saviesa que hagis penjat aquest text, que ens permetis així compartir-lo.

    Dissabte pensava intensament en quelcom que vaig haver d’anar ben lluny per aprendre, amb els maies de Guatemala. Ho he buscat, ho vaig escriure així fa prop de quatre anys: “Des d’aquesta experiència, feta certesa en el viatge, feta evidència en el teixir-se de la vida maia, puc escriure avui que la vida floreix en el trenar-se l’amor entre generacions. Així es cria la vida i l’esperança i, més enllà de cap expectativa tancada sobre el futur, aquest criar la vida i l’esperança manté obertes les possibilitats de l’aurora. Crec que aquí arrela la nostra obligació, especialment avui, en un moment de tantes crisis. Aleshores, com diu Werner Ovalle: el hombre que se asoma a la esperanza, tiene color de milpa en las pupilas”.

    A tu i a en Nil, gràcies per recordar-nos-ho de nou, a Montjuic i amb aquest text i, com sempre, mil abraçades!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!