L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

3 de febrer de 2015
0 comentaris

Hola “bolintxis”!

És fa molt difícil expressar en paraules les sensacions d’una trajectòria tan intensa i d’influències tan pregones. Sembla que va ser ahir, que van començar les mirades, les observacions precises i generoses, agudes i atentes. Ahir mateix, quan els somriures es manifestaven desbridats, entre cridaners i acollidors.

Gairebé podríem parlar d’experiència si no fos tan béstia la comparança, però no hi ha dubte que hi ha nivell en la curiositat, en la comprensió, en el gest i la capacitat de seducció, en l’adaptació i el reconeixement.

Generositat, deia. Tanta, en l’acolliment i la proximitat, que els frens i les proteccions han saltat pels aires, s’han fet fonedissos i has conquerit l’espai dels somnis dels més grans als més menuts.

Lectora, ballarina, cosona, agraïda…

Segur que la roda ha girat com ha de ser, com és en general, com tothom experimenta. Segur. Res de singularitats extremes i úniques, malgrat que no hi ha còpies ni segones opcions. Però deixa’m que et digui que és tan fàcil de creure que ningú com tu ha arribat a cada graó amb la millor de les propostes. Que és tan difícil de creure que res es pugui millorar quan l’oferiment és tan i tan potent, tan i tan bonic, tan i tan dolç.

Gitana, sonadora, bromista, riallera…

Mai ningú ha estat capaç d’alçar tantes espurnes des del més menut dels indrets, des del més arraconat dels sentiments, des del més desconegut dels somnis. I una a una han esdevingut raig emocionat que es reflecteix en la lluna i el sol, que es deixa dur per la masereta, que creix com fesolets inquiets, que embadaleix la juganera estirp dels infants.

Un any relligat de mes en mes, per fer un volum ple de capítols on les descobertes es compten a milers i els batecs sacsegen els silencis. Ulls de vida, mans de picar, clatell de delits, melic de referència.

La pluja, un colom, les fulles dels arbres, el gat veí, l’elefant incomprès i estàtic al parc, el vent al Cabanyal, les fonts que ragen sense parar… quin passeig de topants dolços i anhels infinits. Quin devessall de vida, quin desbordament d’il·lusions, quina aposta per seguir dibuixant el més intens demà.

M’aclame a tu, dolça amigueta, dóna’m la mà, que anirem per la vida…

I de poeta en poeta, de batec en batec, aniré pel món acaronant les mirades, els mots, el gest i el desig que es referma i es projecta si ets a prop, si el pas es dibuixa en l’univers dels sentiments i la brisa t’acarona per dir-te, baixet: no creguis, viu!

I que el poeta, en veure’t, sempre, pugui repetir aquella entrada de la cançoneta…

“Hola, pirats, com esteu? Enamorats, ja se veu”

Per molts anys, “bolintxis”!

3 de febrer del 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!