Adam Majó

Xuts a pals

18 de juny de 2019
1 comentari

Homenatge a Convergència

Convençudíssim, l’any 2016 vaig posar una creu al costat del nom de Miquel Calçada (Mikimoto) a la butlleta salmó pel senat espanyol. No va sortir escollit. És la única vegada en ma vida que he votat a Convergència o qualsevol dels seus Spin-Offs.  I no ho he fet, no he votat cap altre cop CDC, CiU, PDeCAT o JuntsXCat, perquè estic convençut que aquest país i aquest món necessiten un gir decidit a l’esquerra, cap a més socialisme i més ecologisme, que aquest corrent polític no proposa. I per més raons, suposo. Algunes d’objectives, com el mal ús que durant massa temps van fer del poder polític per finançar el partit i, de passada, convertir-lo en una poderosa maquinària clientelar, i d’altres de més subjectives, relacionades amb uns determinats valors, burgesos i carrinclons, que no sé fins a quin punt els transmetia el partit o la caricatura que entre tots n’hem fet, però que en tot cas a mi no m’atreien ni m’atreuen.

Un força política que durant 40 anys a distribuït milers de persones a manar en centenars d’Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i a la Generalitat, i que ha tingut una influència notable a la política espanyola, és necessàriament una organització àmplia on hi caben sensibilitats, actituds i maneres de fer i de pensar molt diverses. A la vella Convergència i Unió hi convivien socialdemòcrates amb ultra-conservadors i independentistes amb espanyolistes, però estarem d’acord que el punt mig es trobava en un centre dreta més preocupat per produir riquesa que de repartir-la i en un catalanisme de peix al cove que combinava, de forma contradictòria i, com s’ha vist, insostenible en el temps, el compromís amb la modernització d’Espanya-capital-Madrid amb la construcció d’una autonomia amb un cert regust d’Estat.

La tradició independentista i d’esquerres -la meva- ha fet de la crítica a Convergència un dels principals eixos argumentals, amb un relat sovint reduccionista segons el qual el partit de Pujol i el pujolisme serien poc menys que una organització semi-mafiosa, neoliberal i botiflera que utilitzava  el país i els anhels de llibertat de bona part dels catalans i catalanes per perpetuar-se en el poder i facilitar els negocis dels seus amics. I sí, segur que hi ha una part de veritat, en aquest dibuix, però és evident que no és, ni de bon tros, tota la veritat. Al llarg dels anys he conegut molts convergentots amb un gran sentit del compromís amb la col·lectivitat i del servei públic  (en Jordi Serracanta, per exemple) i, per altre banda, el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i el judici ara vist per sentència ens han demostrat que hi havia moltíssims convergents de tota la vida (el primer de tots en Carles Puigdemont) que si es resistien a portar el partit a l’independentisme explícit era perquè no creien que fos arribat el moment però que, quan han cregut madur el país i els ha semblat veure una finestra d’oportunitat, si han tirat de cap tot i sabent que posaven seguretat i llibertat en risc. Entre tots aquests, permeteu-me que destaqui en Josep Rull, qui l’altre dia, escoltant-lo a la ràdio del cotxe, em va fer plorar i  és la causa d’aquest article.

Proclamem-la
10.10.2017 | 12.16
Podemos i la CUP
25.11.2014 | 8.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.