Adam Majó
Xuts a pals
Som de Barcelona
Ara fa unes setmanes en Gonçal
Mazcuñan feia, des de les pàgines del Regió7, una crida al debat
sobre el paper que ha de jugar Manresa en la reorganització territorial del
país. Doncs bé, modestament, m’hi apunto.
I, de fet, la resposta de fons
entenc que ja la donem nosaltres mateixos quan anem pel món i ens demanen d’on
som. No ens agrada dir que som espanyols, per no dir mentides, i, sovint,
tampoc expliquem que som catalans per per no haver d’allargar excessivament les
explicacions. La solució sol ser una mitja veritat: som de Barcelona, diem, i
no ens creiem estar enganyant massa a ningú. Perquè, de fet, amb la perspectiva
que et dona la distància, quan viatges, sembla prou evident que si anar des del
domicili habitual al centre d’una gran ciutat, i tornar el mateix dia, és una
opció quotidiana per a molts veïns i veïnes d’un determinat lloc, hom pot dir, aquí i a la Xina, que aquest lloc
forma part de l’àrea urbana que defineix aquesta mateixa gran ciutat. És des
d’aquest punt de vista que el destí de Manresa està inevitablement unit al de
la capital del país, i que el nostre futur el definirà la funció que en aquesta
gran sistema metropolità de cinc milions d’habitants siguem capaços de realitzar.
Montserrat i el Montcau, per entendre’ns, ja no són barreres que ens separen
del continu urbà metropiltà, sinó un gran parc natural que ens hi uneix.
Manresa encara és a temps de
convertir-se en un dels millors barris de
Barcelona, capaç de retenir els seus fills més inquiets i, alhora, d’atraure
persones i projectes que sàpiguen valorar les avantatges d’establir-se aquí.
Per aconseguir-ho hem de conservar allò que ens dona un valor afegit en
comoparació a d’altres municipis de l’hinterland barceloní, com l’entorn natural i agrícola
preservat, la vida cultural i associativa, els serveis públics (que necessiten
millorar) o determinat teixit econòmic i comercial. I, sobretot, el què hem de
millorar urgentment és la connexió amb aquesta xarxa urbana de la que formem
part a través de l’únic mitjà que ho pot fer de forma eficaç: el transport
públic i el ferrocarril.
I amb Vic i Igualada, quina mena
de relació hi hem de tenir? Doncs em temo que bàsicament de competència, igual que amb Vilafranca, Vilanova, Girona o
fins tot, Tarragona. Ens haurem de
barallar per atreure idees i inversions, des d’estudis universitaris fins a
indústria moderna, passant per esdeveniments culturals o seus de
l’administració. I haurem de barallar-nos, també, per evitar que vinguin a casa
nostra activitats depredadores de territori, que necessiten molt espai i generen
molt poca feina o que són,
directament, contaminants i perilloses.
És des d’aquesta clau que entenem
que cal encarar el futur, amb vegueria o sense.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia!
Trobo molt raonable la teva opinió i crec que, evidentment és necessari guanyar terreny a altres ciutats de característiques similars a Manresa i cooperar amb Barcelona. La indústria local i agrícola, com dius, crec que és el que cal potenciar amb més energia, efectivament; però jo sóc també del parer que les ciutats que creixen en excés acabaran essent insostenibles en tots els sentits, només cal veure grans urbs com México DF. En aquest sentit, crec que és bo també fomentar -o fer-ho a nivell individual- la repoblació rural i, consegüent des-urbanització (sense desatendre evidentment la indústria local i nacional competitiva i innovadora). Coincideixo plenament en la importància determinant del transport públic.
Bon text! Fins aviat!
Avancem cap al socialisme!