Adam Majó

La història ja la coneixem: esclata la bombolla immobiliària l’any 2008, el conjunt de l’economia es desinfla i, com a  conseqüència, els estats ingressen menys en concepte d’impostos i es veuen obligats a disminuir despesa en tots els àmbits, també i sobretot en el dels serveis públics. Per acabar-ho d’adobar, la crisi del deute arrossega diverses empreses privades de l’àmbit de les finances (bancs) i alguns estats decideixen regalar-los diner públic a canvi de res, sense ni tant sols assenyalar els culpables d’aquest desastre de milers de milions d’euros. Aquesta despesa suplementària augmenta encara més el deute dels governs i destrossa pressupostos públics que, a sobre, ara per llei no poden produir dèficit. Resultat: més i més àmplies retallades en la despesa pública.

Malgrat això, malgrat que els números són eloqüents, el cert és que la baixada en la qualitat dels serveis públics (educació i salut, per exemple) no ha estat tant bèstia com temíem, no hem tornat a nivells de fa 30 anys. Tot i l’augment de les llistes d’espera i l’increment directe i indirecte del preu dels estudis universitaris, per exemple, seguim tenint una sanitat pública de qualitat i unes bones escoles, instituts i facultats. Això ha estat possible perquè els governants  saben que tots som usuaris dels serveis públics però només uns quants en són treballadors i van decidir fer recaure el pes de les retallades en aquest darrer col·lectiu. Sabent, a més, que els retallaven sous i els empitjoraven les condicions de treball en un context en que això era norma i no excepció. Amb un festival d’atur, amb cada cop més gent (sobretot dones) amb salaris per sota dels 1000€ i amb fàbriques i negocis que tancaven a cada cantonada, els treballadors públics s’han queixat, evidentment, però tampoc tant. I és que malgrat que l’esquerra –i aquí és on volia anar a parar- s’ha dedicat a combatre sobretot les retallades, el veritable drama per a tanta gent en aquest i d’altres països no ha estat tant allò que ja no rebem de l’estat sinó allò que hem deixat d’obtenir en el mercat de treball, en el capitalisme realment existent. I perquè l’esquerra s’ha dedicat més a lluitar i denunciar la disminució en la despesa pública que a fer allò que havia fet tant bé durant tants i tants anys, a lluitar per un millor repartiment de la riquesa en forma de més bons salaris? Doncs perquè mentre els pressupostos públics els signa un ministre o un conseller, amb noms, cognoms i fotografia als diaris, el capitalisme actual és un monstre de mil caps i dimensions planetàries al qual l’esquerra –admetem-ho- no sap com ni per on atacar. El capital ja fa dècades que pensa i actua de forma transnacional, mentre que a l’altra costat ni tant sols existeix un sindicat d’àmbit europeu o un Davos dels treballadors i treballadores. I és que dels molts consells que va deixar escrits el barbut ara fa 150 anys n’hi ha un que no hem sabut ni volgut prendre’ns seriosament, el primer i més bàsic de tots: treballadors del món, uniu-vos.