I .- La poesia és el so produït pels llençols sacsejats pel vent als estenedors en un matí fred i clar de quaresma. II .- El raig de llum que penetra en una cambra a les fosques tot destacant les partícules de pols suspeses a l’aire, i que desapareix de cop,
Ara que torna a aparèixer, a rel del nomenament de monsenyor Omella, la qüestió dels “béns de la Franja” he cregut interessant recuperar aquest article, publicat al seu dia en la seva versió original a “Temps de Franja”: “” Una polèmica falsa i enverinada És una opinió generalitzada que la qüestió dels “Béns de la
Monsenyor Juan José Omella acaba de ser designat com a nou arquebisbe de Barcelona. En principi i tenint en compte que és catalanoparlant nascut en una vila de la Franja (Queretes) no hauria de generar inquietud; de tota manera no hem de perdre de vista que ha fet tota la seua carrerra eclesiàstica fora de
Es parla molt, darrerament, de l’ anomenada síndrome d’ Ulisses, que no seria més que aquell transtorn -millor dit, aquell cúmul de transtorns- que recau sobre els immigrants, desarrelats i mancats de seguretat de tota mena, cosa que acaba afectant es seu equlibri psicològic, amb somatitzacions i efectes patològics diversos; en canvi ningú no
Es ben cert que Ciutadans si no hagués estat per l’amplificació fora mesura que li ha proporcionat tot l’entramat comunicacional vinculat a la caverna mediàtica -també anomenada “carahillo party”- a hores d’ara continuaria sent un grupúscul ínfim. En realitat, cap persona mínimament informada i amb dos dits de seny no els pot prendre seriosament, ja
L’autonomisme està totalment acabat; era vàlid durant la transició -que ja pertany definitivament al passat-, a uns els servia per “enredar” el personal amb vaguetats i indefinicions pseudoprogressistes, mentre que altres simplement feien veure que deixaven fer tot sabent que tenien el control -i l’ autoritat-, i uns altres invocaven un paradís nacional sempre
Una vella i coneguda olor (punt I) Sentir certs especímens de ponent enllà -i alguns d’ aquí- és com tornar a la infantesa, quan “ell” encara ens manava i pels mitjans del règim sempre sentíem les mateixes bajanades -per cert. no gaire diferents de les que diuen els seus hereus,