Així com l’avantguarda literària va durar dos dies, l’avantguarda artística ja fa més d’un segle que remena la cua. L’explicació és fàcil: la literatura necessita el públic, però la pintura i l’escultura no; en té prou amb un còctel ben agitat d’experts, galeristes, elits culturals, organismes públics, milionaris, inversors i blanquejadors de diners. Convertida en religió oficial, l’avantguarda artística ha omplert museus d’obres admirables, bones, mediocres, dolentes o, directament, espantoses i ridícules. En nom de l’originalitat, la ruptura i la provocació, tot és possible i tot queda justificat. Però es pot discrepar perfectament de la necessitat que l’obra d’art sigui original, trencadora i provocativa. El valor artístic no té res a veure amb això. La majoria de grans obres que tots apreciem no compleixen cap de les tres condicions anteriors. Les obres d’Antoni Tàpies (de qui lamentem la mort, evidentment) són lletges i monòtones, i és comprensible que el públic normal i corrent les contempli amb total indiferència. Realment seria preocupant viure en un país entusiasmat unànimement per l’obra de Tàpies. Els experts -o els mandarins culturals- solen dir que si no apreciem segons quin tipus d’art és perquè estem intel·lectualment poc formats, però aquest és un típic comportament sectari i no cal fer-ne cas. Per acabar, potser seria bo recordar unes paraules del filòsof Karl R.Popper a propòsit de l’art:
“Wagner va fomentar també la gairebé histèrica i acrítica idea del geni incomprès; el geni que no tan sols expressa l’esperit del seu temps, sinó que de fet està “per davant del seu temps”; un líder que normalment és mal comprès pels seus contemporanis, excepte per uns quants experts “avançats”. La meva tesi és que la doctrina de l’art com auto-expressió és merament trivial, confusa i buida –encara que no necessàriament viciosa, a menys que es prengui seriosament i pugui portar amb facilitat a actituds egocèntriques i a la megalomania. Però la doctrina que el geni ha d’estar per davant del seu temps és gairebé totalment falsa i viciosa, i obre l’univers de l’art a avaluacions que no tenen res a veure amb els valors de l’art.” Karl R.Popper. Búsqueda sin término.
Públic i comentaristes celebren extasiats la batalla dels dos gladiadors damunt la pista de tennis. Però de l’èpica al precipici només hi ha un pas. Amb Rafa Nadal la història del tennis ha canviat. És un tennista hipermusculat i hiperresistent –dues qualitats en principi antitètiques- que ha convertit el tennis en un espectacle brutal. Els seus èxits han provocat admiració i desig d’emulació. Novak Djokovic, abans un tennista que no aguantava els partits llargs, ara supera en resistència el mateix Nadal. Andy Murray va declarar l’any passat que s’havia de “posar més fort”, i ja ho està aconseguint. Abans un tennista havia de millorar tal cop o tal altre per escalar posicions al rànking, ara la clau és “posar-se més fort”. Tothom sap què significa això en l’esport actual. Tard o d’hora esclatarà la bombolla tennística i els gladiadors –i el seu exèrcit d’entrenadors, metges i preparadors- exhibiran les seves vergonyes al sol. Seria fàcil aplicar una mica de sentit comú i començar, per exemple, eliminant els partits a cinc sets, que són els que, principalment, estan matant aquest bonic esport. Nota: Cliqueu a la foto per engrandir-la.
Mansfield Park, emès per 8 TV fa uns dies, és un telefilm molt discret, amb un guió que és un pàl·lid reflex de la novel·la de Jane Austen, un vestuari desconcertant (d’èpoques diverses), una transformació excessiva de la personalitat de la protagonista i una direcció més aviat lamentable d’algú que no cal esmentar. Tot i així, la cosa es podia anar veient, perquè alguns actors eren bons (hi havia Jemma Redgrave, del famós clan) i perquè no podies deixar d’interessar-te per les peripècies de la soferta protagonista, Fanny Price (Billie Piper, a la foto amb Blake Ritson, un magnífic Edmund).
De més bona factura és el thriller The International, amb Clive Owen i Naomi Watts, que va emetre ahir TV3. Però la pel·lícula era tan eixuta, el ball de noms a retenir tan considerable i l’atenció que calia tenir per no perdre’s era tan gran, que ho vam deixar córrer a la mitja hora.
Els servidors públics es queixen amargament de les retallades, però no aconsegueixen -ni aconseguiran- la solidaritat de la resta de la població. Tothom viu en el seu món. Lluitar per les conquestes aconseguides, diuen els funcionaris; mantenir els privilegis, opina la resta. Els funcionaris de les presons tenien 16 dies festius, vacances a part, i ara en tindran 14. Doncs mira que bé. Els Mossos, dia a dia, es van desacreditant, primer cridant “Viva España!” al President Mas, tallant la Diagonal o fent controls per emprenyar els contribuents; ara amenaçant amb una vaga de zel. Haurien de reflexionar, especialment els sindicats. Ahir, mentre veia un partit d’hoquei, algú a prop meu va dir: “Que dissolguin els Mossos i torni la Policia Nacional!”. No crec que hi hagi gaire gent que hi estigui d'acord. Encara.
Comentaris sobre el cap d’any: 1: A TV3 la presentadora de les campanades va ben desbrigada. Em fa patir. Desitjo que s’acabi la connexió de seguida perquè es posi un abric ja. Pel que fa als de Crackòvia que l’acompanyen (abrigats), la sensació que tinc és que el filó està esgotat.
2: El concert de Cap d’Any, impressionant, com cada any. Ja no cal anar a Viena, ja la veiem tota. El director, el letó Mariss Jansons, un fora de sèrie.
3: Primer any sense calendari de Caixa de Manlleu o d’Unnim. Suposo que s’ha d’estalviar per poder pagar el director general (gairebé un milió d’euros cobra el sagal) i tota la cúpula directiva (quasi tres milions es reparteixen). Uns sous escandalosos per a una entitat financera que ja és del Banc d’Espanya i que serà venuda a preu de saldo qualsevol dia d’aquests. Vivim en un època cleptocràtica, cleptoborbònica i cleptobancària.
4: Ahir al vespre a la tele, El Falcó i la Flexta, amb Burt Lancaster, Virginia Mayo i Nick Cravat. Mira que la tenim en DVD i l’hem vista un munt de vegades. Però ens hi vam tornar a enganxar tots.
Qui té un assassí a dintre seu és Lou Ford, sheriff adjunt d’una petita ciutat de Texas el 1957. Primer sembla un home tranquil, després un sàdic i finalment es revela com un psicòpata. Casey Affleck, en el seu habitual estil llefiscós, és ideal per al tèrbol personatge. La seqüència clau arriba a la mitja hora, quan el sheriff colpeja molt cruelment una prostituta (Jessica Alba) amb qui té relacions i negocis tèrbols. El cinema negre clàssic apartava la càmera en casos d’extrema violència, però el d’ara l’acosta més i ets tu qui has d’apartar la mirada. És el signe dels temps, que es diria. El film suporta malament l’absència de Jessica Alba -l’altra protagonista, Kate Hudson, és molt fluixa- però aguanta el tipus fins a l’explosiu final. Es basa en una novel·la de Jim Thompson, tot un clàssic de la novel·la negra més criminal, i l’ha dirigida Michael Winterbottom.
Com que no l’havíem vista al cinema, vam aprofitar que ahir la feien a TV3 per veure aquesta famosa pel·lícula. Del conte de Francis Scott Fitzgerald, no en quedava gran cosa. El to era molt més dramàtic i solemne. Era una d’aquelles pel·lícules que s’autocontemplen en la seva importància, delectant-se en el preciosisme de cada imatge, en el virtuosisme de cada efecte digital. Pel·lícules per guanyar Òscars. Ni rastre d’agilitat narrativa. Quan la cosa s’animava una mica, tornava a aparèixer la narradora agonitzant per clavar una altra estocada mortal al ritme de la pel·lícula. Es veu que durava dues hores i mitja –potser més de tres amb la publicitat-, però no vam passar de la meitat, perquè ens vam adormir. El sofà té aquestes coses.
Aquest film pertany al gènere, sovint temible, dels americans a París. Aquí tenim dos músics de jazz: Ram Bowen (Paul Newman), as del trombó, i Eddie Cook (SidneyPoitier), saxofonista, que toquen en un club situat en una típica cave parisenca davant un públic extasiat, sigui per la música o pel consum de substàncies diverses. Per animar la vida dels dos músics, desembarquen a París dues noies americanes de vacances. Una és blanca (Joanne Woodward) i l’altra negra (Diahann Carroll), perquè tothom s’aparelli com cal. La pel·lícula lluita contra aquest plantejament tan convencional, però no se n’acaba de sortir. Hi ha, això sí, unes gotes de discurs social. Sidney Poitier, que s’ha instal·lat a París fugint de les tensions racials dels Estats Units, discuteix el tema amb Carroll, mestra amb consciència social que li demana de tornar. També hi ha una inesperada llibertat sexual: Joanne Woodward, divorciada amb dues criatures, se’n va al llit amb Paul Newman la primera nit. Som a París! Martin Ritt, el director, també es torna francès i intenta moure’s pels carrers en blanc-i-negre amb l’estil deshinibit de la nouvelle vague, llavors en el seu apogeu. El film, amb poc argument, avança a base de llargues converses en bars, habitacions o amb Nôtre Dame de fons. Paul Newman, com a The Hustler, interpreta un personatge obsessionat amb el seu art. Allà era el tac, aquí el trombó. La inseguretat sobre el seu talent el col·lapsa –contínuament demana a Poitier si és bona la música que escriu; “Yes, I like it, man”, contesta l’altre esgotat-, l’egoisme el domina i Joanne Woodward no el pot canviar. Sens dubte, els aficionats al jazz són els que més poden vibrar amb aquest film, especialment per la presència de Louis Armstrong i per la banda sonora de Duke Ellington.
Galdric |
dimarts, 13 de desembre de 2011 | 08:09h
¿En aquests temps actuals, tan feministes, les dones encara es poden refugiar en allò de “jo no sabia res, només firmava els papers que el meu marit em feia firmar”?
Ara que s’acaba la tardor, estació de la llum declinant i la fulla caient, és hora de fer un sentit homenatge a la magrana, fruita imbatible que ens ha alegrat cada dia des del setembre fins avui mateix. Les flamejants magranes, que deia Josep Carner…
I despullant, de dia, les hortes i el jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes que ben ferides, llencen un xàfec de robins.
Després dels records de Combray i de l’amor de Swann per Odette de Crécy, la tercera part de Pel cantó de Swann, molt més breu que les dues anteriors, es titula Els noms depaís: El nom. Se centra en la fascinació que sent el jovenet Marcel per la filla de Swann, Gilberte. La rendició amorosa és total i arriba a extrems divertidíssims:
“Estava tan enamorat de Gilberte que si de camí veia el seu vell majordom passejant el gos, l’emoció m’obligava a aturar-me i llançava mirades plenes de passió a les seves patilles blanques.” (Pàg. 513)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.
J'étais si amoureux de Gilberte que si sur le chemin j'apercevais leur vieux maître d'hôtel promenant un chien, l'émotion m'obligeait à m'arrêter, j'attachais sur ses favoris blancs des regards pleins de passion. (pàg. 409)
Extraordinari Proust. Ara només desitjo que l’excel·lent traductora no trigui gaire a acabar el segon volum.
Galdric |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 10:56h
No crec que els campions de la cosa pública tinguin en TV3 el seu millor camp de batalla. Ho dic perquè, a la televisió pública catalana, hi ha moltíssims programes coproduïts per productores privades. Aquestes productores pertanyen, en general, a les estrelles de la casa. En alguns casos (Polònia) és comprensible la fórmula, en d’altres resulta molt extravagant. És el cas, per exemple, del programa Elsmatins, que és coproduït per Sticaki, productora de Ramon Pellicer. Pregunta: ¿Per què TV3, amb l’exèrcit de professionals que té en plantilla, no pot fer per si sola, sense ajuda externa, un programa matinal de factura ben convencional? Algú deu saber la resposta.
Galdric |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 12:30h
Ara que la pintura deixa a tothom indiferent, ara que l’escultura és la riota de les places públiques, ara que la poesia és catacúmbica i la narrativa hipopotàmica, ara que la música viu la seva pitjor hora i el cinema ja ha passat a millor vida, ara que un autoanomenat artista pot penjar quatre pantalles en una paret i dir “apa, reflexioneu”, ara que l’Art ja no és tècnica i inspiració sinó galtes i subvenció, encara queda, a disposició del públic general, delectant ja diverses generacions, l’Artista per excel·lència, el geni de la raqueta, Roger Federer, sens dubte l’artista viu més important.
Pobre Swann, tants anys perduts amb una dona com Odette de Crécy…
Quina veritat dolorosa adquirien aquelles línies del Journald’un poète, d’Alfred de Vigny, que temps enrere havia llegit amb indiferència: “Quan ens enamorem d’una dona, ens hauríem de preguntar: Quin és el seu entorn social? Quina mena de vida ha dut? Tota la felicitat de la vida reposa sobre això”. (Pàg.453)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.
Mais quelle vérité douloureuse prenaient pour lui ces lignes du Journal d’un poète d’Alfred de Vigny, qu’il avait lues avec indifférence autrefois: “Quand on se sent pris d’amour pour une femme, on devrait se dire: Comment est-elle entourée? Quelle a été sa vie? Tout le bonheur de la vie est appuyé là-dessus”. (Pàg.361)
