BROADWAY DANNY ROSE (1984)
- USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 84 minuts. B/N
Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale), Nick Apollo Forte (Lou Canova).
Moisès entre les canyes
Sobrevalorada per la crítica, aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase serveix per descriure una trentena de films del guionista i director novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa, inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent. Sense mirada, un actor no transmet res. Els personatges són estereotipats i la trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.
Woody Allen es mostra molt més enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels millors:
Danny Rose: Guilt is important. It’s important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re all guilty in the eyes of God.
Tina: Do you believe in God?
Danny Rose: No. No. But I’m guilty over it.
Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina, fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many reeds in my life. I feel like Moses…”
Nota: 2 (sobre 5)