Lluís Vilarrasa

2011. USA, França, Esp. Guionista i director: Woody Allen. 94 minuts. Color.

Owen Wilson (Gil Pender), Rachel McAdams (Inez), Marion Cotillard (Adriana), Michael Sheen (Paul Bates), Corey Stoll (Ernest Hemingway), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Léa Seydoux (Gabrielle).

Postals i clixés

“Vinga, culturitzem-nos una mica” (Let’s get some culture), diu resignat Gil Pender, escriptor de visita a París, quan la seva promesa Inez ja l’arrossega a una altra etapa de l’esgotadora ruta turística cultural parisenca, on per més inri els escorta Paul Bates, un pedant insofrible –ho sap tot de Monet, Rodin i companyia- a qui Inez escolta embadalida. Pobre Gil Pender, ell que voldria palpar la màgia de París i encantar-se a les paradetes de vora el Sena per comprar discos de Cole Porter… Una nit, però, just tocades les dotze, la màgia es produeix i Gil viatja màgicament al París dels anys 20. No triga a entrar en contacte amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Gertrude Stein, Dalí, Buñuel, Man Ray, i a sentir parlar de Modigliani, Braque, Henry Miller, Miró, etcètera.

“Vinga, culturitzem-nos una mica”, diem resignats nosaltres també ben aviat, perquè Woody Allen, el nostre guia cultural, no sap donar vida als genis esmentats i tot són clixés i tòpics. Hemingway és, de llarg, el més pesat (fins i tot apareix amb un torero, Belmonte, “que és més valent que jo perquè s’enfronta a la mort”). El més divertit deu ser Dalí i la seva passió per si mateix i pels rinoceronts. Picasso surt més d’esquitllada amb un quadre força espantós (“La bagneuse”). També hi ha Adriana, amant rotatòria de pintors, interpretada per Marion Cotillard, que fa el que pot amb els infumables diàlegs sobre París i els artistes que ha de deixar anar.

La pel·lícula és lleugera i superficial, amb postals per al present i clixés per al passat, però no brillant ni divertida. Owen Wilson és un alter ego jove i innocent de Woody Allen, i no fa altra cosa que quedar-se bocabadat davant les figures del passat i, en qualsevol moment, cantar les excel·lències de París. Ah, com és possible viure en un altre lloc que no sigui París… Resulta molt embafador. Al final acabes simpatitzant amb els antipàtics pares d’Inez, republicans de Califòrnia que detesten França i creuen que París és una ciutat sobrevalorada.

Nota: 2 (sobre 5)