Lluís Vilarrasa

Repassant la filmografia de Woody Allen

Publicat el 23 d'abril de 2018

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch

ELS FILLS DE LLACUNA PARK. Maria Guasch 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

El realisme és trist o no és. Aquesta novel·la no n’és l’excepció. La seva protagonista i narradora, Clara Blai, viu amb resignació una vida trista i solitària. Fa classes de manera temporal en una presó de dones i viu, també de manera temporal, al pis del seu germà, amb la cunyada i el nebot. Té trenta-dos anys però sembla molt més jove, per immadura, per inadaptada. Li costa relacionar-se amb el altres i li costa encara més prendre les decisions adequades. Clara Blai és intel·ligent i perspicaç, però a vegades sembla força estúpida. Ella mateixa ho reconeix: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments vénen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi.” (Pàg. 144)

Una d’aquestes històries és la relació de Clara Blai amb Gabriel Bermúdez, germà de Sònia, ara reclusa i abans reina de l’institut. El passat, no pas menys gris que el present, torna a la vida de la nostra protagonista, i amb ell el món de Llacuna Park, una urbanització de la costa nascuda de la corrupció. Gabriel, a qui Clara Blai havia contemplat extasiada des de lluny quan era adolescent, ara, vist de prop, quinze anys després, és un home lacònic i sorrut, gairebé un mort en vida, estabornit per les tragèdies familiars. Maria Guasch sap irritar el lector allargant la sòrdida relació de Clara Blai amb Gabriel; i més encara, quan, després d’una borratxera considerable, la fica al llit amb el promotor corrupte de Llacuna Park, el llefiscós oncle dels Bermúdez.

A la novel·la no passa gran cosa però es llegeix amb gran interès. Maria Guasch alterna el realisme més cru –en què destaquen uns diàlegs depriments, reals com la vida mateixa- amb uns apunts lírics molt entonats. A gairebé cada pàgina hi ha alguna frase o algun fragment digne de ser rellegit. N’apunto un, la descripció que Clara Blai fa dels seus pares, professors tots dos, la mare de baixa per una agressió soferta a l’institut: “M’aixeco a obrir el llum de la butaca i el focus recau amb cruesa sobre les dues persones assegudes al sofà. Entrelluco la franja rosada al braç de la meva mare, que mostra els rastres del pas de l’encenedor per la seva pell. Enfundada en un xandall de fa vint anys o més, que li dissimula les formes, té un aspecte anacrònic i baronívol. Al meu pare, en canvi, la llum li afina encara més els pòmuls delicats, cada vegada més marcats com més s’aprima, com més s’empetiteix, tens, nerviós.” (Pàg. 20)

“Un aspecte anacrònic i baronívol”! Detalls com aquests fan admirable aquesta novel·la, que a més té la virtut d’acabar prou bé.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Novel·les catalanes de l'any 2017 per Galdric | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent