El violinista celest

El passat divendres 22 de Febrer vaig ser convidat pel Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu i per l’Ajuntament d’Arenys de Mar a presentar el segon número de l’Anuari Indesinenter, dedicat aquesta vegada a les relacions entre Salvador Espriu i la cultura gallega. Per si algú-alguna ho troba interessant, us deixo al Violinista el text que vaig preparar per a l’ocasió, i, si voleu escoltar l’acte, l’amic Xavier Mir ha publicat l’audio al seu bloc.

 
En primer lloc voldria agrair la invitació del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu a presentar aquest número especial de l’Anuari Espriu dedicat a les relacions de l’escriptor, tan afecte a Arenys de Mar, amb Galícia i la cultura gallega. La meva doble condició de gallec i d’escriptor català em fan sentir feliç per aquesta iniciativa, més encara quan ja m’he ocupat en alguns llibres i articles dels contactes, singulars i fructífers, que han tingut lloc entre aquestes dues literatures nacionals.                                             

Si mirem de prop la trajectòria de les relacions entre Galícia i Catalunya és ben senzill descobrir que, si hi ha un passat proper en qüestions socio-polítiques i una amistat comuna que es manifesta sovint de manera impetuosa, no és menys cert que una de les facetes en què més ha quedat fixada aquesta relació és en la literària. Han estat els homes i dones de lletres bons transmissors d’un sentiment mutu d’admiració intel·lectual que algun dia s’haurà d’estudiar com mereix…

S’hauran d’estudiar com cal els canals per on van transcórrer les nostres respectives renaixences, aquell precedent del Galeuska, un pacte polític que es va fer a Barcelona l’11 de setembre de 1923, entre gallecs, bascos i catalans per coordinar les seves reivindicacions, que es va renovar a Mèxic arran de l’exili posterior a la Guerra Civil, i que durant els anys vuitanta van reprendre les associacions d’escriptors de les tres nacions per posar noves bases a una aliança literària que dura fins el present, com n’és bona prova el congrés que té lloc cada any organitzat per les associacions d’escriptors basques, gallegues i catalanes.

S’hauria de parlar també d’antologies, de traduccions, d’un coneixement mutu que s’hauria d’aprofundir, tant pel que fa a la cultura gallega, com a la seva germana, la portuguesa, artífexs totes dues d’una de les millors poesies europees del segle XX, per posar només un exemple. Tot i que les relacions entre la cultura gallega i la catalana han aconseguit en moltes ocasions fites importants després d’esforços notables, i que tenen conseqüències cada dia, volem més. Però, senyores, senyors, en tenim tot el dret.

Avui celebrem un altre pas en aquesta direcció, un pas que potser sembli petit però que afegeix qualitat i contingut en la recerca necessària, potser obligatòria, d’un trajecte constant i comú capaç d’enriquir les respectives literatures. La publicació de l’Anuari Espriu dedicat a aquesta camí en dues direccions, que es va convertir en carretera durant els anys 60 tenint com a un dels protagonistes destacats Salvador Espriu.

Se’ns acut d’entrada que l’Anuari atorga visibilitat a unes relacions literàries i humanes que, tot i haver estat enunciades a les Actes del I Simposi Salvador Espriu, celebrat el 2001, encara no han tingut el ressò crític i social del qual són mereixedores. És cert que s’han fet esforços notables, com ara al I simposi Salvador Espriu, que s’ha parlat de l’amistat i col•laboració entre Álvaro Cunqueiro i alguns escriptors catalans, com ara Joan Teixidor, Tomàs Garcés o Joan Perucho; podem reconstruir, per exemple, aquell episodi del 1934 en què Cunqueiro arribava a Barcelona convidat per Carles Riba en nom dels Amics de la Poesia i, alhora, aprofitava per parlar públicament de l’obra del pintor Colmeiro, un bon amic de l’escriptor que exposava aleshores a la capital catalana. Però, al capdavall, tot això, esdevé un bagatge escàs per a la varietat i riquesa dels camins a seguir.

Però els fets que analitza aquest número de l’Anuari Espriu són una mica posteriors a aquells tan marcats per l’amistat entre Cunqueiro i Perucho. Agafa així un especial significat el text en què el mestre Basilio Losada explica la seva coneixença de Salvador Espriu i les circumstàncies d’aquesta relació. Losada havia llegit per primera vegada Espriu gràcies a un llibre del poeta sobre Història Antiga que circulava durant els anys 50 per la universitat de Barcelona; però, paradoxalment, el primer llibre de poemes del poeta de Sinera al qual va tenir accés, el comprava ben entrats els anys 60 a Barcelona, era La pell de brau.

Les paraules de Basilio Losada emocionen, com passa sovint amb aquests escrits que ens revelen la intimitat que hi ha sempre al darrere d’unes relacions en què l’afecte i l’amistat són alimentades per la literatura. Potser perquè, en el fons, és una prolongació dels vincles que s’estableixen entre els llibres i els seus lectors. Losada ens explica la seva experiència amb Espriu des d’una certa distància que endevinem provocada, sobretot, pel seu respecte cap al mestre; però també ens deixa interessants reflexions, com aquella que fa arran de la seva traducció al gallec del llibre Setmana Santa:

Llegeixo…

"Realmente, pocas veces he sentido como entonces que toda traducción es una traición. /…/ Nunca desde entonces he sentido, al mismo tiempo y ante el mismo texto, el placer de traducir y el dolor de pensar todo lo que las palabras dejaban muerto y sin sustancia en el texto traducido."

Hi ha més testimonis a l’Anuari, a més d’aquest de Basilio Losada, que ve coronat per la reproducció de la correspondència amb el poeta.

També ens resulta interessant i corprenedor el de l’assagista Xesús Alonso Montero. Aporta, a més a més, una dada interessant de com funcionaven les coses en aquells no tan llunyans anys 60. Alonso Montero ens parla de la primera vegada que va conèixer Salvador Espriu…

Llegeixo…

"La primera vez que oí hablar del poeta Espriu fue en Kiew, la capital de Ucrania, en julio de 1962. Aconteció en la casa de Nicolai Baján, a la sazón el poeta en lengua ucraniana más conocido. Él mismo se interesó por la obra de Espriu, un poeta que, en España, escribía en un idioma no oficial."

És una revelació que no necessita comentaris. A la resta de l’article, Alonso Montero ens dóna notícia de les importants i significatives tasques d’aproximació al poeta català que va dur a terme. Tot, com passa arreu d’aquest Anuari, complementat pels textos de traduccions, cartes, articles o notes que enriqueixen els testimonis personals.

Trobem més articles significatius en aquesta anàlisi que vol fer llum sobre les relacions d’Espriu amb Galícia, com ara el signat per Víctor Martínez-Gil al voltant de l’amistat entre Espriu i el poeta gallec Xosé Lois García, un especialista en l’obra de Castelao i en l’interès d’aquest per Catalunya. Martínez-Gil posa fil a l’agulla d’aquesta relació, que va donar peu a traduccions, entrevistes i notes crítiques.

I també, una petita joia, les traduccions inèdites al gallec de La pell de brau, signades per Helena Villar Janeiro i Xesús Rábade Paredes, amb curiositats com la coincidència del poema II i les interessants dissidències que es poden observar en les dues versions.

Però hi ha més. No sé si vostès tenen la mateixa afecció que jo pateixo, el gust per aquella literatura escrita als marges, és a dir, notes, peus de pàgina, apèndixs, etc. Estic convençut que la literatura es manifesta en tota la seva dimensió quan aquests textos, que neixen com a complement possible, també ens transmeten el pols de l’art d’escriure. Així, al número 2 de l’Anuari que ara tenen a les mans, hi trobem dos articles, un de Gabriella Gavagnin i un altre d’Olívia Gassol, que ens parlen d’aspectes capaços de despertar la curiositat profunda d’un amant de les lletres, aquella curiositat que destacava Ezra Pound com a condició per a continuar vivint. Són els que ens parlen dels llibres gallecs que el poeta català atresorava en la seva biblioteca i del fitxer d’aprenentatge i les notes sobre la cultura gallega que hi havia pres durant les seves lectures. Tots dos ens donen notícia d’un poeta que vol anar més enllà, preocupat per l’anàlisi i la projecció de les literatures que estima.

Altres seccions de l’Anuari, com ara la d’Estudis, amb un interessantíssim, per als temps que corren, assaig de Pere Ballart sobre les relacions entre la narració i el teatre, o la conversa amb Joaquim Marco sobre "El descobriment generacional d’Espriu", completen aquest número que avui presentem.

Ens queda, doncs, celebrar la iniciativa del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, per la publicació d’aquest Anuari que, sens dubte, ens té reservades moltes sorpreses en el futur. Personalment em queda la impressió d’haver vist satisfetes amb escreix les expectatives que hi havia posat, i no puc menys que agrair el treball dels responsables.

Fotografia d’Espriu: Corpus Literari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!