El violinista celest

Els impressionistes francesos van ser els primers a renunciar al negre com a color pictòric. La llegenda explica que Claude Monet va llançar a les escombraries les seves reserves d?aquest pigment. Les conseqüències estètiques de la decisió van ser enormes. La llum en la pintura es va acostar al funcionament de l?ull humà i les ombres dels objectes van apostar de manera rotunda per les transparències i els contraris.

La influència d?aquestes postures conformen la història de la pintura moderna. Però alguns dels noms que van sorgir arran de la revolució impressionista no sempre han estat capaces de superar la llei implacable del temps.

És el cas del pintor Francesc Gimeno (Tortosa, 1958 ? Barcelona, 1927), que romania desaparegut si exceptuem la memòria dels especialistes. Un creador avançat que va viure l?art com una benedicció personal, però insuficient per a dotar la seva vida amb les comoditats espirituals i físiques necessàries. Segons Josep Pla, Gimeno era el solitari absolut. Pintor i decorador durant bona part de la seva vida, es va iniciar en la pintura de cavallet al Museu del Prado, estudiant els artistes barrocs, i sota la batuta del paisatgista Carlos de Haes…

Aquest començament dins el realisme evoluciona aviat cap a una visió més intimista, en part potser derivada de la seva situació personal. Gimeno canvia l?energia de la seva pinzellada, fent-la més espontània i acostant-se a l?impressionisme; interpretat, això sí, d?una manera molt particular. Tant als paisatges -el magistral ?Les parres? (1898), on la llum inunda des del lateral el llenç- com als retrats i escenes quotidianes, on va construint veritats en què l?energia -amb capes gruixudes i pinzellades de gran cromatisme- assoleix un gran poder expressiu que domina el quadre, de vegades obscè, de tan punyent en la seva violació de la quotidianeitat.

En aquesta sensació té molt a veure la poderosa presència de les mans a la seva pintura -?Mare i filla? (1898) o ?Dona dormint? (1899)-, però també que s?ajuda d?una teoria de la composició que segueix les normes de la fotografia, com a l?extraordinari ?Nens llegint? (1908), on el lateral d?una taula rodona ocupa tota la superfície pictòrica i els nens queden gairebé fora del llenç. La pinzellada es torna més extrema, fins a adquirir una dimensió electritzant.

Només al final de la seva vida, arran de l?exposició a la sala Dalmau de Barcelona el 1915, la sort de Gimeno comença a canviar, però per moltes coses ja és massa tard. No obstant això, d?aquesta època són els llenços ?Dia de mercat a Torroella? (1918) i ?Un poble empordanès? (1918), plens de densitat pictòrica i matèrica.

Francesc Gimeno és un impressionista de la voluntat, extrem, insuperable en la seva visió íntima del retrat, i ara tenim l?ocasió de gaudir-ne a la Sala d?Exposicions de Caixa Tarragona. L?experiència pot arribar a ser inoblidable.

(Publicat al Diari de Tarragona)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!