El violinista celest

Fa poc es van reeditar dos dels treballs sobre pintura més significatius d?Eugeni D?Ors, Cincuenta años de pintura catalana i Pablo Picasso, el primer, inèdit fins ara en llibre, la qual cosa ens dóna motius per revisar la seva visió de l?art, tan elogiada i criticada alhora. Però no podem oblidar que, ens agradi o no, D?Ors va ser un dels teòrics del món de l?art més influents de la seva època. Un home al capdavall que de vegades ens fa oblidar tots els dubtes que poden generar les seves opinions gràcies a una poderosa escriptura.

I és que per a molts dels artistes que van portar a terme l?aventura noucentista, l?immediat anterior havia estat una clara mostra de les cares que pot assolir l?anarquia. Lluny de veure les avantguardes com a evolució desitjable d?una recerca ben a prop dels límits, aquests autors i pensadors, amb l’Eugeni D?Ors al capdamunt, consideren imprescindible passar pàgina. 

Abans, però, els hauria agradat d?arrencar i llançar a la paperera totes les notes ?al marge? que s?havien escrit durant els anys anteriors. Es van haver de conformar, però, amb una tornada enrere, mirar de nou la tradició de front i agafar-ne tot el que ells hi veien, d?acceptable…

Eugeni D?Ors planteja aquesta mirada des d?una posició neoclassicista: ?S?ha de representar de nou amb netedat la tranquil·la objectivitat de les coses?, i en cap moment s?oblida de predir la tardor per als moviments més destacats de l?època, com ara l?expressionisme alemany.

A recer de la màxima ?Abans del 1873 l?art català no existeix.?, l?escriptor i filòsof es proposa deixar constància, sobretot a Madrid, on s?exilia després de morir Prat de la Riba, de ?l?evolució constant? que té lloc al si de l?art català després d?aquella data.

D?Ors contra el nacionalisme

Si pensem ara, des d?una perspectiva oberta, les coordinades que van fer possible el ?Novecientos? de D?Ors, ens pot sorprendre la manca de visió global d?alguns postulats del pensador.

No deixava de resultar curiós, en la trajectòria d?un home que havia escrit ?Todo està en todo.?, les seves dificultats per acceptar l?evolució natural que havia portat l?art a un dels instants més complexos de la seva història. Sobretot perquè D?Ors va ser un dels intel·lectuals més lúcids i capaços del primer terç del segle XX, una lucidesa que a poc a poc es va anar convertint en rigidesa i incomprensió.

En lluita contra les avantguardes, però també contra el romanticisme, l?escriptor pretén amb el seu ?Novecientos? deixar un ?univers jeràrquic a les generacions posteriors?, construir, però aprofitant de manera lúcida la tradició. Per arribar a aquesta fita decideix promoure els valors de ?geometria i composició? i també l?elaboració d?un ideal estètic únic que serveixi tant per avaluar la tradició com per establir les regles que regiran l?art del futur.

No hi ha dubte, a hores d?ara, que D?Ors es va enganyar en alguns dels seus postulats, sobretot per la manca de relativisme que va emprar en tan immensa tasca. Hi ha moltes coses que ens criden l?atenció dels seus textos canònics, badades com aquella referència a la invenció de la impremta i els seus dubtes sobre si llegir i escriure no ens privaria de mirar i veure, però sorprèn sobretot la visió limitada del nacionalisme que també ens dóna arguments contra la seva intenció d?assolir una estètica, ?cànon? en diríem ara, única.

D?Ors pensava que el nacionalisme, en la seva recerca d?un caràcter artístic propi, buscant pel camí de l?anècdota, acabava sempre perdent el nord d?un art que només podia existir per a la universalitat.

El més sorprenent avui són els exemples que ens va deixar, exemples que demostren sovint la impossibilitat d?una estètica única, ben al contrari de les seves intencions, i més encara si atenem a la influència del pas del temps sobre la consideració de les coses. Un dels més flagrants és la diatriba contra el nacionalisme que pren com a punt de partença la ceràmica de Delft.

Alhora que lloa les excel·lències d?aquesta ceràmica holandesa, la seva acceptació a nivell mundial, critica les posteriors pretensions nacionalistes. Els arguments, funcionen si fa no fa d?aquesta manera: En un principi, quan era universal, la ceràmica de Delft feia servir temes exòtics orientals amb predomini de la decoració floral; ara bé, en perdre?s aquesta tradició, pren com a temes motius holandesos, molins de vent inclosos, D?Ors hi veu un atac directe a la universalitat necessària.

A hores d?ara, aquesta proposta resulta sorprenent. L?evolució actual de l?art no resta validesa als motius orientals, però sí que es podrien veure com a antiestètics, fruit sens dubte d?un ús abusiu per la modernitat que els ha convertit en moneda comuna als restaurants xinesos. Pel contrari, un europeu podria veure amb més bons ulls els motius holandesos, a pesar del tòpic que els identifica amb aquest país. L?art no depèn tant dels motius que representa com del mètode i la validesa com a objecte artístic de la representació.

Aquest sembla que hauria de ser, a l?inici del segle XXI el postulat vàlid, i és capaç d?acceptar tant els motius orientals com els holandesos, sempre que el resultat final sigui artístic. Parlar d?una concepció estètica única sembla no sols arriscat sinó immobilista, i entra en contradicció fins i tot amb la idea noucentista de prendre tot ?el que té d?acceptable? la tradició.

D?Ors, tanmateix imprescindible

Els bons oficis de l?editorial Quaderns Crema en aquest tipus de llibre que gira al voltant de l?art ens donen l?oportunitat de cabussar-nos-hi amb dos volums que figuren entre el més aconseguit de l?autor. D?Ors, tot i els conflictes personals que va tenir amb Catalunya a partir dels anys 20, es va proposar dur a terme una reivindicació de l?art català davant Madrid, si més no de l?art que ell pensava capdavanter i motor d?una evolució possible, la pintura.

Repartit fins ara en diversos arxius, inacabat però imprescindible per a l?estudi de tota una època, el llibre Cincuenta años de pintura catalana, d?Eugeni D?Ors, ens torna el sabor i la immensa vàlua d?uns artistes que no sempre han tingut la consideració merescuda fora de Catalunya. L?edició de Laura Mercader inclou tant els capítols que es consideraven acabats, potser només mancava una revisió d?última hora, i també els altres, el tercer i quart, els més ambiciosos històricament, dels quals ha rescatat seccions independents, que configuren visions sobre alguns dels pintors més representatius de l?època: Rusiñol, Casas, Anglada Camarasa, Pidelaserra.

Aquesta edició ens dóna notícia, una vegada més, de la capacitat de D?Ors a l?hora d?exercir com a historiador i crític d?art, tot i que, com ja hem apuntat, opinem que les seves idees globals arrossegaven excessius prejudicis.

La mateixa editorial va recuperar també el un llibre publicat originàriament en francès el 1930, Pablo Picasso, lucidíssima aproximació a les primeres èpoques del pintor. Cal dir no obstant que a D?Ors l?interessava la vessant més clàssica de Picasso, l?antimpressionisme i el seu classicisme de partida. El resultat és una anàlisi molt en la línia d?orsiana, però encara sorprenent per la seva capacitat per mirar l?art i deixar-ne constància amb una prosa a la vegada atractiva i profunda. I és que potser el que fa imprescindible el crític d?art que hi havia en D?Ors era una escriptura capaç d?enunciar tota la màgia de l?art amb paraules.

Poques vegades aquests dos conceptes, pintura i paraules, han tingut un representant que els reunís amb tant d?encert. La resta, també les idees més estrambòtiques, queden com a testimoni d?una època que, també ens passarà a nosaltres, no era perfecta.

Potser només la dedicació extrema dels seus intel·lectuals, la passió que posaven en l?empresa, mereixeria la nostra total adhesió.

Foto: Imatge d’Eugeni d’Ors. Procedència: Diari de Vilanova.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!