El violinista celest

Des de l’inici de la creació artística, és a dir, gairebé des de l’inici del món, l’ésser humà ha exalçat o justificat l’art amb teories que molt sovint s’expliquen a través de la ideologia. També els moviments socials es podrien explicar a través de l’art. Això ho sabem tots. Però a banda d’aquesta deficient classe d’història, al marge d’aquests creadors que es poden convertir en matèria teòrica, d’opressió o d’alliberament, hi ha altres éssers molt més escassos, els artistes que trenquen amb la seva època per crear als llindars de la raó, als extrems del temps possible. Tot sense abandonar un diàleg continu amb els clàssics.

La perspectiva que hem assolit de l’obra dels grans pintors ens proporciona una seguretat creixent a l’hora de valorar la seva aportació. Però sempre hi ha creadors que se’ns escapen, figures que han entrat a la llegenda per les dificultats que suposa abastar-les del tot. Se m’acuden noms com ara Goya, Turner, Monet, Dalí i Picasso, punts de reflexió sobre els límits, quan aquests comencen a obrir-se cap a l’inabastable. Però a pesar de tots els esforços teòrics, allò que tenen en comú sempre ha estat difícil d’establir des d’una perspectiva acadèmica…

Si ho valorem com a profans, hi ha una característica comuna als grans creadors, i la millor paraula per definir-la podria ser actitud. Hi ha una actitud de recerca indestructible en les múltiples versions que fa Monet de l’Estació Saint-Lázare, als mars ingovernables de Turner i a la reconstrucció de tota la història de la pintura que sembla ser l’objectiu de Picasso.

Els inicis de l’obra pictòrica de Miquel Barceló ja ens parlen d’aquesta actitud, tant pel que fa a la recerca sense límits -molts recordaran l’adscripció del pintor als Joves Salvatges i les polèmiques exposicions amb matèries animals- com a la capacitat d’esperar la inspiració treballant, la qual cosa és molt a prop de l’art com a obsessió. Emparenta art i consciència, estètica i visceralitat.

A finals dels anys 80 Barceló passa una temporada pintant a Gao. Serà la primera escala de llargues estades a diversos llocs d’Àfrica. Pinta a pesar del vent, dels mosquits i de la disenteria; centenars de quadres, milers de dibuixos. A l’Àfrica s’hi troba com a ésser humà i llegeix molt. A més de tot això, escriu un dietari, en bona mesura notes soltes, producte de petites observacions o per absoluta necessitat de comunicar-se, encara que sigui amb les pàgines blanques, que completa amb dibuixos i traços de gran valor estètic.

Diguem-ho d’entrada: que ningú esperi trobar als Quaderns d’Àfrica una obra cabdal de la literatura. Els textos són, com a mínim, circumstancials, sovint fugissers i sense transcendència. Però, alhora, la seva lectura és una experiència única. Barceló ens hi revela les seves passions, la pintura, les dones; és a dir, el sexe; les difícils condicions de vida a l’Àfrica, i també l’escriptura com a un altre camí cap a l’art, cap a la comprensió de l’art. Moltes de les frases que podríem esmicolar al llarg del llibre són una bona eina per endinsar-nos en l’obra pictòrica d’un autor irrepetible: "Continuo jugant a ser un monstre. Ser un monstre és l’única manera de canviar el destí". Barceló també persegueix, tot i la intermitència o les mancances de la seva escriptura, la recerca d’absoluts. Així no s’està de dir: "Pintura forta i lenta versus Action Painting", una autèntica declaració d’intencions, i "Com més pinto, menys escric. Bon senyal", en què declara l’escriptura una activitat secundària.

L’acurada edició de Galaxia Gutemberg / Cercle de Lectors ens permet accedir a aquestes reflexions en viu, sense filtres, gairebé sense la mínima retòrica. A tot això hi ajuda la dotzena de pàgines en què s’ha reproduït el dietari tal qual, amb dibuixos i text. Ens agradi o no la pintura de l’autor, hi ha una autenticitat al seu text que es barreja amb la vida quotidiana, que ens presenta el monstre -l’ésser humà- al costat del monstre-artista. Tot plegat forma un text que ens fa saltar per damunt de les repeticions, de les obvietats, de la simplicitat. Potser Barceló només aspirava a reflectir el batec del moment, i ha aconseguit un llibre imprescindible, d’aquells que haurien de servir com a manual a tot artista que vol anar més enllà de l’aparença mediàtica.
Però tampoc podem deixar de banda que, aquests Quaderns d’Àfrica, amb una certa intenció literària s’haurien convertit en un text encara més important. No obstant, sembla que el signe dels temps no va per aquest camí. Ens quedem, doncs, celebrant el pensament, l’actitud, les idees, i afligits per la poca volada de la prosa. Manies d’escriptor? Potser.

(Publicat a l’Avui)

Fotografia: imatge de la presentació de La catedral del mar a Frankfort, 2005.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!