El violinista celest

Fa alguns anys un pintor amic presumia sense misericòrdia de la seva superioritat a l?hora d?explicar el món. Ben cert que l?amistat ajuda a avançar en aquesta mena de converses, a treure els fils més agosarats amb la certesa que la vanitat personal no intervindrà amb inusitada violència.  Argumentava que l?escriptura sempre quedava presonera del significat de les paraules, per molt que decretéssim la relativitat dels conceptes. Ell, pel contrari, es podia permetre de jugar amb l?abstracció dels colors, fer de la taca un referent capaç d?expandir-se en totes les direccions.

De res va servir que convoquéssim la poesia, l?associació lliure que pot conduir a la bellesa a través de l?escriptura. Es pot dir que ningú va acabar de convèncer l?altre en quant a la superioritat del mitjà artístic que defensava. Però existeix aquesta superioritat pel que fa a la pintura? És la pintura el recurs extrem dels creadors quan ja no serveixen les paraules?…

Una de les dèries que més m?han ocupat durant els últims anys ha estat l?estudi dels escriptors que en un moment precís decideixen complementar la paraula amb la pintura. Potser aquesta no és una situació tan extrema com la que proposava el meu amic pintor, però suposa un camí d?interrelació entre les arts que sempre m?ha cridat poderosament l?atenció. Si hem heretat del segle XX una consciència neta a l?hora de barrejar gèneres literaris, per què no considerar un camí vàlid la il·lustració de la paraula amb la imatge?

El cinema ha intentat amb èxit aquesta fusió, però els exemples encertats sempre són fruit de moments aïllats: Bergman, Tarkovski, Griffith, el millor Woody Allen. Mentrestant, la literatura ha mantingut gairebé en secret els millors exemples d?escriptors -pintors. Això no impedeix que durant els últims mesos hagi estat possible accedir a una sèrie d?esdeveniments que atorguen entitat a aquesta branca de les relacions artístiques. D?una banda va tenir lloc a la Residència d?Investigadors del CSIC el cicle de conferències i lectures poètiques ?eEl traç que pinta?, coordinat per Susanna Rafart i Vinyet Panyella, un cicle del qual molts esperem els resultats en forma de llibre. Ara mateix, i fins el 24 de setembre es pot visitar a Es Baluard, el museu d?art modern i contemporani de Palma, l?exposició ?eLa paraula pintada?, amb obra plàstica d?escriptors com  William Blake, Dino Buzzati, Jean Cocteau, Günter Grass, Hermann Hesse, Victor Hugo, Pierre Loti, Apel·les Mestres, Henri Michaux, Alfonso Rodriguez Castelao, Santiago Rusiñol, George Sand, Bruno Schulz o August Strindberg, entre d?altres. També, dissabte passat, el dominical d?El País ens oferia un ample reportatge sobre la vida a Madrid de l?escriptor i aquarel·lista Günter Grass, amb dades certament curioses sobre la relació personal que manté amb la pintura.

Però la millor sorpresa en aquest sentit dels últims dies ha estat descobrir a la llibreria habitual el llibre de Hermann Hesse Las estaciones, amb les reflexions, poemes i aquarel·les d?aquest autor que tant va influir en generacions de lectors. Les aquarel·les de Hesse celebren el color com si aquest fos la raó de viure. Un dibuix senzill i la pintura com a element que ajuda a entendre una filosofia que aspira a la poesia. L?exquisida edició de RBA fa la resta en aquest recull d?idees i impressions estètiques que fa servir la pintura com a extensió de la paraula.

Si hagués de respondre ara el meu amic pintor, sens dubte li diria que no penso renunciar a res. La paraula continua sent un dels motors més ben lubricats de la meva imaginació, però la pintura suposa obrir-se a sensacions visuals, a un món de referències plàstiques que també ens ajuden a veure més enllà. Prescindir-ne, d?alguna d?aquestes arts, des de la vanitat exclusivista ens barraria el pas al plaer que suposa la diversitat. I no sembla el millor moment per a deixar de banda res que ens faci portar una vida més rica.

(A la imatge: "La casa rossa", de Hermann Hesse)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!