El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Un contorn pot ser daurat, atorgar-li a la pintura el misticisme del Renaixement italià. Però aquest color d’antigues savieses també pot destacar uns cabells o servir de fons a la precisió del llapis, construir-ne un punt d’arribada per a la tinta xinesa que delimita les formes. A mesura que travessa el temps, l’oli adquireix la textura del pastís i els colors s’agermanen amb la màgia d’un traç directe, decisiu.
Disposat per a l’excel·lència, l’art del mestre viatja a través dels anys i s’enfronta a Albert Dürer en el seu territori. Fa de l’aquarel·la, l’art precís dels naturalistes, una simfonia de matisos carnals: dolçor, una espiritualitat d’arrels paganes, un avenir tèrbol que es desfà envaït per la lluminosa pell dels éssers. I sempre, a cada traç, una passió forassenyada que sembla contenir-se en un gest de tristesa.
Més de 3000 models passaren per l’estudi parisenc de Tsuguharu Foujita (Tokio, 1886 – Zúrich, 1968). Dones que formen part d’un univers enllà del temps, rostres que s’orientalitzen o que subratllen la mirada europea, una mirada que, malgrat l’origen del pintor, va ser l’impuls de les seves obres més felices. No és estrany, doncs, que al Japó consideressin el seu art massa aliè a la burgesia tradicionalista dels primers anys del segle XX. El refugi no podia ser un altre que París, on va coincidir amb Marc Chagall, Picasso, Diego Rivera o Modigliani -qui deu més a qui? O… és possible l’un sense l’altre?…
Foujita sempre tornava a París. S’estimava el Japó, bevia de la sensibilitat exquisida de la seva tradició pictòrica, però a la ciutat del Sena se sentia lliure per a portar a terme el subtil mestissatge de formes i espiritualitat que defineix la seva pintura. A les fotografies que ens han arribat, sobta contemplar allò que, sense embuts, des de la nostra perspectiva, definiríem com a tètrics carrerons de Montparnasse, i és difícil imaginar-los plens de vida, d’alegria, reflectits als extraordinaris miralls coloristes que els pintors deixaven assecar en aquells patis de flors i balconades. Però costa encara més imaginar la puresa de materials amb què Foujita elaborava les seves textures. Abans hi havia els impressionistes, és clar, pintant amb la mirada fixa als raigs de sol, convertint Paris en una ciutat inexistent sense colors.
El pintor japonès va marcar una altra època. Els estralls de les guerres mundials feien difícils els somnis, però Montparnasse era una festa. Foujita faria un tomb pel cubisme, però aviat trobaria la seva formula: el traç oriental que recupera la gran pintura de tots els temps i li atorga un sentit modern, sempre a través d’una perfecció que ratlla la fantasia onírica. Els seus anys com a pintor imperial durant la Segona Guerra Mundial no van fer que oblidés París, i seria a partir dels 50 quan, instal·lat ja de manera definitiva prop del Sena, portaria a cap la seva obra més inquietant. Veiem aleshores com captura l’essència dels clàssics, com marca el seu temps amb dibuixos inoblidables i gravats subtils, com si el traç fos cada cop més prim per tal d’augmentar el significat dels volums.
Ara tenim a l’abast la seva obra al Museu Diocesà de Barcelona, i els puc assegurar que es tracta d’una experiència única, d’aquelles que poques vegades arribem a sentir amb tanta intensitat. Artistes com Picasso, Modigliani, Chagall van beure d’ell l’esperit oriental que tanta influència ha tingut en la pintura europea de l’últim segle. A més a més, l’exposició ens ajuda a commemorar una fita històrica. El 1953 Foujita havia portat a Barcelona una mostra de la seva obra. Va ser a la galeria La Pinacoteca del Passeig de Gràcia, i les cròniques la recorden com un gran èxit. Potser un altre dia en parlarem d’aquest petit instant de la nostra història.
Però ara ens hauríem de posar un objectiu preferent: descobrir Foujita, o revisar-lo, des de la perspectiva d’aquells que volen gaudir d’una experiència inesborrable, aquella que només podem trobar al llindar de la bellesa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Accedeixo a la invitació amb gust i celebro descobrir quelcom nou. Buscaré un racó en el preuat temps de la nostra societat per presentar-me a en Foujita. Segur que paga la pena.
Belart