És l’anècdota que tothom espera i que es ven com la “sorpresa” del trekking amb grampons que hem fet sobre la glacera del Perito Moreno: uns alfajores de dulce de leche i un wiski amb gel de la glacera més famosa del món, el Perito Moreno. Però no és ni de bon tros l’únic moment impactant d’aquesta passejada, primer amb vaixell apropant-s’hi, després a peu per un camí agradable, després per damunt del gel, i finalment des dels balcons i passeres de turistes. El Perito es mou, el Perito cruixeix, el Perito impressiona amb unes formes impactants i amb un joc de blancs i blaus intensos com no havia vist mai a la vida.
A El Calafate, el Perito no ha estat l’únic protagonista. N’hi ha hagut més i, segurament el més important ha estat l’Andrés, l’amic de l’Enric i la Conxa, que m’ha acabat de muntar la tercera part del viatge.
(CLIQUEU QUE HI HA FOTOS NOVES)
El Parque Nacional de los Glaciares és una cosa que no es pot explicar. El Perito és el més famós, el més impressionant, està equilibrat i no en recessió perquè es desfà tant en el llac com es recupera nevant a la muntanya (el guia Marcelo diu que això del canvi climàtic és un rollo patatero) i a més té un hotel al davant (discret això sí) on dormir-hi val 1.500 $ i va estar-hi el Mandela de viatge de nuvis; es diu “Los notros” que són aquestes flors vermelles tan típiques de per aquí els Andes, però a mi em faria com a por… sembla que es digui “Los otros”.
I los “otros glaciares”: Upsala, Onelli , Spegazzini… en diverses raconades del Lago Argentino (el més gran del país) són tan o més espectaculars, diferents, sorprenents. El viatge en catamarà pel llac que t’hi acosta és un autèntic festival de natura glaçada. L’aigua està plena de tempanos (icebergs) que són els grans blocs que es desprenen de les glaceres quan cauen al llac i les formes que fan i el joc de llums i les intensitats de blancs i blaus són mooolt impactants.
A les glaceres m’he trobat alguns catalans (una de Caldetes) i més gent relacionada amb Vilanova; a l’hotel n’hi havia un de Madrid que havia treballat a Hisenda a Vilanova, i avui a Upsala una parella, també de Madrid, que ell havia tingut una novieta vilanovina que és actriu i es diu Anna Abadia…, però el més bo és que em diu també que ha estat al Nepal i comencem a parlar de la Miskita que, justament, ara hi és i que precisament avui -i hi he pensat- entrava a un monestir a fer silenci. Nepal, serà la propera?
L’Andrés és un personatge al que tothom coneix (sobretot les noies) a El Calafate, amb ancestres espanyols com tothom al que ell n’hi afegeix de gitanos, molt viatjat i coneixedor de Catalunya i d’Espanya, d’on l’última vegada va tornar amb un disgust amorós. Ha estat una benedicció trobar-lo. Ell m’ha recomanat no tornar cap a la costa sud de Xile, sinó entrar a Xile per Bariloche i San Martin de los Andes; allà ens tornarem a trobar. També em va dir que no em podia perdre El Chalten… però això us ho explicaré a la propera crònica.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Xavier,
Acabo d’enviar-te un comentari a la crònica que ja tenies guardada i que has tornat a penjar. El volia fer en aquest espai però…Suposo que aquest sí que el trobaràs. Olga
Estic molt contenta de que finalmenta us hageu trobat tu i l’Andres perque estava segura de que flipariau l’un amb l’altre.
La teva aventura es apassionat . Ni punt de comparacio amb Darwin o Chatwin.
Molts petons i rdcords per tots dos
Conxa