Mas president, ZP és convergent !
Està clar que, ara sí, s’ha acabat la legislatura catalana, s’ha acabat l’aventura del govern catalanista i d’esquerres i està a punt de passar a la història la il·lusió de tants anys de que era possible un president de la Generalitat socialista, ja fos un membre d’una nissaga patriòtica autòctona, o un xarnego integrat, dels “altres catalan” del sud d’Espanya que, als anys 60 del segle passat, ´van arribar a Catalunya.
Convergència i Unió tornarà a la Presidència de la Generalititat com a molt tard al novembre i tornarem a l’ stablishmen en el qual, el principal partit de l’oposició, el PSC, s’empassarà totes les alternatives i deixarà governar a Catalunya, a canvi de que els diputats convergents garanteixin l’estabilitat del govern del PSOE a Espanya, al qual encara li queden dos anys de legislatura, del tot insuportables si continués com fins ara erràtic i, sobretot, sol davant d’una situació econòmica, de prestigi, de credibilitat, etc. més dramàtica que mai.
La teoria del “peix al cove”, del Gran Barrufet Pujol, tornarà a presidir els designis de la Generalitat i CiU tornaran al “paper decisiu” a Madrid, manin els uns manin els altres, que tants bons rèdits i tan poc desgast li han donat sempre des de 1980.
Convergència i Unió ha estés la mà al govern de l’Estat per pactar acords econòmics per sortir de la crisi i per parar la caiguda en picat del PSOE, quan encara no ha complert ni la meitat de la legislatura, i el president Zapatero s’ha afanyat a considerar-ho positívament; mentrestant, al Congrés, CiU unia els seus vots al PP (i també ho feia ERC) per qüestionar la política del govern i exigir-li mesures d’austeritat, retallant ministeris i alts càrrecs del govern. L’advertència era clara: o pactes amb mí o hi han altres majories. En la més clara línia històrica de la política convergent. I tot això a pocs mesos del nou gran duel electoral entre CiU i PSC.
I mentre, Iniciativa segueix fent carreres per superar, en el segon tripatit, totes les animalades que va fer ERC per ensorrar el primer govern catalanista i d’esquerres de la Generalitat.
Amb aquest panorama, alguns dels consellers amb més prestigi personal i polític de l’actual govern català -Ernest Maragall, Antoni Castells, Montserrat Tura- han gosat aixecar la veu per afirmar, des de dins, que aquest tripartit no s’aguanta. ¿Serà un avís en clau PSC? ¿Serà una aposta per a una futura socio-vergència?
El temps ens ho dirà. Però jo em temo que les cartes ja estan jugades.
Està clar que a Zapatero, com en la seva època a Felipe González, li convé més un govern de CiU a la Generalitat que jugui a reivindicar a Catalunya i a donar-li suport a Madrid, que no pas un govern socialista -amb aliats complicats i minoritaris- que no només li augmenten les contradiccions sinó que se li posen gallets malgrat ser de la mateixa família. Està clar que al PSOE li interessa poc un PSC potent i independent, que pretengui res més que sumar-li vots a les generals, quan la seva personalitat més es dilueix en la del socialisme de tot l’Estat.
Avui comença el Carnaval. Llàstima que, aquest carnaval del qual parlava, no durarà una setmana i s’acabarà amb l’Enterro de la Sardina, sinó que durarà ben bé fins passat l’estiu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…amic Xavi:
em sembla una bona anàlisi, tot i que hi trobo a faltar dos detalls.
-Quina és l’opció de govern que tu preferiries?
-Quina és l’opció de govern que creus que més convé a Catalunya?
Responent a aquestes dues preguntes, si me les faig a mi, lamento constatar que sóc un “bitxu raru”, que el meu govern preferit potser mai es farà realitat, i que allò que convé a Catalunya (la independència) difícilment ho veurem…
Però, en fi, és divendres i demà estarem més optimistes… ,-)
Una abraçada,
Negre
I no descatis l sociovergència…..
“Convergència i Unió ha estès la mà al govern de l’Estat per pactar acords econòmics per sortir de la crisi i per parar la caiguda en picat del PSOE, quan encara no ha complert ni la meitat de la legislatura, i el president Zapatero s’ha afanyat a considerar-ho positivament; mentrestant, al Congrés, CiU unia els seus vots al PP (i també ho feia ERC) per qüestionar la política del govern i exigir-li mesures d’austeritat, retallant ministeris i alts càrrecs del govern. L’advertència era clara: o pactes amb mi o hi han altres majories. En la més clara línia històrica de la política convergent. I tot això a pocs mesos del nou gran duel electoral entre CiU i PSC.
A mb aquest panorama, alguns dels consellers amb més prestigi personal i polític de l’actual govern català -Ernest Maragall, A ntoni Castells, Montserrat Tura- han gosat aixecar la veu per afirmar, des de dins, que aquest tripartit no s’aguanta. ¿Serà un avís en clau PSC? ¿Serà una aposta per a una futura socio-vergència?
I mentre, Iniciativa segueix fent carreres per superar, en el segon tripatit, totes les animalades que va fer ERC per ensorrar el primer govern catalanista i d’esquerres de la Generalitat.
El temps ens ho dirà. Però jo em temo que les cartes ja estan jugades.
Collons, Capde, que be que ho fan els nois i noies del PSC que, si no fos per “les animalades” dels altres, ERC i Iniciativa, això del tercer Tripartit, el govern catalanista i d’esquerres, ja ens hagués portat a la glòria de déu pare. Un mica d’autocrítica, home!
Parlem de les “animalades” d’ERC. Quines? La principal deu ser la d’haver anat a negociar amb ETA , oi? Home, que vols que et digui; un polític que està per la independència, o sigui, per la no supeditació a l’estratègia i interessos altres que no siguin els que ell creu que són prioritats per la causa que representa (que potser no l’havien escoltat els amics del PSC?) i en el moment que ho creu oportú, actua com creu oportú, quina altra cosa se li pot demanar? Si més no, quina altra cosa li poden demanar aquells que el van votar per a tirar endavant estratègies per a conformar una situació política favorable a les seves tesis? Que aquesta estratègia i aquestes tesis no són conforme, ni serveixen a altres polítics i partits que no desitgen que aquestes situacions i tesis es desenvolupin; home, totalment d’acord. Però animalades? No home, simplement contrarietats pels altres. Per què, quina raó hi havia per considerar una animalada l’encontre amb ETA ? Què un partit català “no és qui, ni té autoritat per entrevistar-se amb una força que actua contra l’estat?. Home, si ho consideres des del punt de vista de les forces espanyoles, doncs evidentment tens raó. Però les estratègies dels partits d’obediència espanyola, han de marcar el calendari i l’estratègia d’una força independentista? Home, si ho afirmes, començaré a entendre perquè el debat sobre aquesta qüestió (la situació de Catalunya dins l’estat) és una olla de grills en la qual la majoria dels debatents només fan que donar voltes i més voltes a la qüestió amb la sola pretensió de no arribar mai al punt final. És que, Capdevila , l’actitud del que s’anomena grup catalanista del PSC és gaire seriós? A ra dic que diputats al parlament de Madrid, ara no cal, ara encara no és el moment… ara endavant, ara enrera; ara regenerem Espanya, ara confiem en que es regenerin ells mateixos per mostrar-los-hi la bona nova del federalisme excèntric, concèntric o estrambòtic, treu més bons resultats pel país? Pel nostre, és clar, per aquest país de no sé quants milions (em sembla que l’últim recompte en n’erem set) d’homes, dones de totes condicions i creences, que patim problemes de negació de decisió pròpia, i no parlo de la independència històricista, la de les banderes i himnes, parlo de la independència en les decisions sobre la sanitat, les contribucions, el treball i les crisis econòmiques, els règims municipals, d’estrangeria i etc. etc. O sigui, la independència de debò, la que mostra la fal·làcia allò que “Si Espanya va bé, Catalunya va bé”. Qui cony ens ho assegura això, el govern de l’estat espanyol? A pa ja! A cagar a la Via, company.
Però, acu, aquest “a cagar”, no va pas per tu, amic, a qui aprecio de debò fa tants anys. Ni per tu ni per ningú en concret dels amics que coneixem, s’hagin enrolat o no en qualsevol projecte polític o social. Perquè sense amics, sense amistats duradores al llarg dels anys i dels mal tragos… sense projectes i sense creure en l’home i la seva capacitat de fer canviar les coses, encara estaríem molt pitjor.
En fi, disculpa la tanganera, i l’enfilall de paraules.