Xavier Capdevila, en bloc

 Eren 7 ó 8 kilòmetres i 3 hores de recorregut seguint el canal de Beagle, per platgetes de còdols poc rodons (a Vilanova dels còdols en diem marranes) i endinsant-se en boscos espessos i humits, senderons enfangats i grimpadetes potents; la dificultat mitjana devia ser per a andinistas experts i no per a turistes de “tour” que, com jo, porten unes bambes d’aquestes de disseny per anar per Barcelona (les botes pesaven massa per una maleta que ja va sobrecarregada). La soledat era gairebé total i se sentia el silenci, trencat de tant en tant per la remor de les branques o pel tacatà d’un ocell fuster (Jem, es diu així un “pájaro carpintero”?); el dia gris deixava anar un espurneig de tant en tant, però a voltes el sol s’esmunyia per entre les nuvolades. M’ha semblat que estava al Camino, sentint la terra, fonent-me en el paissatge i emborratxant-me de natura. Caminant, no cap a Fisterra, sinó cap a la  Fi del Món, al cap i a la fi deu ser el mateix.

Era descendent de catalans i bascos i m’ha segellat el passaport en un garito “postal” del Fin del Mundo que està al davant de la Isla Redonda, a la badia Ensenada del Parc Nacional de Tierra del Fuego. Catxondo, m’ha dit que d’on descendien els seus avant-passats era del vaixell que els va deixar a l’Argentina. Al lloc on acaba la Ruta Nacional 3, que ve d’Alaska a 17.848 km d’aquí, travessant tota Amèrica, hi ha un rètol que diu que allà és la fi del món. I allà hi havia uns catalans fent-se la foto, eren pijos i parlaven en castellà i –evidentment- jo m’he fet el gal·lès… Els paissatges són suissos i recorden Aigües Tortes de la Vall de Boí, llacs, riuets, dolls i salts d’aigua, un dels quals es diu –ves per on-  “La Macarena” ;  hi ha conills, guineus, ànecs, gansos, bandurrias, macas i chimangos, una espècie de corbs marronosos que volen com si fossin àligues. Avui no feia tant de fred, estàvem a 10º i diuen  que és massa poc per l’època. I que bé que m’han anat els prismàtics del Josep Maria per gaudir dels ànecs, les flors o els cims que m’envoltaven. El Tren del Fin del Mundo és molt turístic però està bé perquè et fa una pasejada maca i còmoda mentre t’expliquen que el van construir els presoners que enviaven a Ushuaia (a la fi del món) per anar a buscar troncs. Aquí hi havia un dels penals més terribles d’Amèrica que va funcionar fins el 1947 i entre els presoners il·lustres va haver.hi el Carlos Gardel.  Ushuaia vol dir “la badia que mira a l’oest”, en la llengua dels yamanas, els indis d’aquí que també van ser aniquil.lats, entre d’altres pels cassadors de lleons marins. L’únia supervivent de l’espècie és una senyora de 90 anys –que ara ensenyen als turistes- de Puerto Williams una base militar i quatre cases que està a l’altra banda del Canal de Beagle, a Xile. Ells reivindiquen que són el poble més al sud del món, però els argentins diuen que Ushuaia és la ciutat més austral de la terra… i en fi, jo ja estic bé aquí que sempre m’he sentit molt “de ciutat”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!