Xavier Capdevila, en bloc

Si en algun moment he pensat que del recull d’aquest bloc, d’aquesta bitàcora que vaig escribint,  potser en podria sortir un llibre, del que he viscut avui en podria fer un culebrot. Només l’escena del pas de la duana argentina ja dona per a molts capítols. El control es diu Mamuil Malal i és al peu mateix del volcà Lanín, més majestuós encara des de la vessant nord, la contrària de la que ahir vem veure des del llac Huechulafquen. El pas de muntanya es diu Paso Troman i va a parar a Pucón una de les ciutats més turístiques dels Andes xilens que és sota del volcà Villarrica, aquest en ple moviment (última erupció als anys 70) i que va treient fum des de la punta nevada d’un con impressionant.

NOTA DEL VIATGER: Com que a Chiloé no crec que hi hagi internet us avanço la postaleta de Nadal i ja ens retrobarem d’aquí uns dies

Hi hem estat més d’una hora, tothom dret sense fileres, com esperant tanda d’entrada a un  camp de concentració; ningú informava i ningú preguntava, dos carabiners de la gerndarmeria de fronteres anaven cridant la gent;  dones amb criatures a coll, homes amb caixes de cartró lligades amb cordill a manera de maleta, uns belgues amb cara d’al·lucinats, uns motxil·leros amb rastes i pearcings, un gos corrent per allà en mig, una funcionària escotada bebent mate i a la sala del costat un bidó-barbacoa de fer asados i una taula de pim pom on dos funcionaris feien unes pales…
El control a la frontera xilena era una mica més endreçat i lleuger i fins i tot tenien un scàner per fer passar les maletes, però l’ambient de descontrol (molt impropi d’un control) també hi era ben present. Quan l’he passat, m’he posa’t l’ i’Pod a les orelles i m’he posat a tota marxa el Serrat cantant “Mediterràneo”,  ho necessitava:  “…mi cuerpo serà camino, le dará verde a los pinos y amarillo a la genista, cerca del mar porque YOOOOOOOOOOOOOO nací en el Mediterráneo!!!!! ” I quina sort!
Després he seguit amb “El meu país és tan petit” cantat pel Mugurutza, i també el “Gracias a la vida” de la Mercedes Sosa, que és xilena i que de tant en tant -ja ho sabeu- m’agrada sentir-la amb unes connotacions molt especials. Un cop dalt l’autocar he seguit amb Beatles i després “selección aleatòria de canciones”, fins que m’he adormit. La baixada de la Cordillera per uns caminets estrets de ripio plens de curves i de barrans era … increïble! El viatge ha començat a San Martín de los Andes a les 6 del matí i he arribat a Puerto Montt quasi a les 8 del vespre, després de fer-nos canviar d’autobús dues vegades, a unes terminals africanes, a Pucón i a Villarrica, paradetes que he aprofitat per jalar un primer “ave-pan chileno” (com el “choripan” argentí però de pollastre amb alvocat i tomaquet)  i treure pesos xilens d’un caixer, a més de retratar i mirar (de massa lluny, aquesta màquina meva és una merdeta) la fumerola del volcà Villarrica. A Vadivia acabava el tour i allà he hagut d’agafar un altre bus fins a Puerto Montt. El públic del bus m’ha fet pensar en les anades prenadalenques al pueblo dels nostres… avis; hi havia un senyor amb gorra i set o vuit fardos que podia ser l’abuelo Perico o el tio Juanjosé tornant de la verema a França.

Puerto Montt m’ha semblat lleig (no és el mateix arribar als lloc en avió que en un bus força cutre a unes terminals abarrotades de gent despistada). Demà me’n vaig cap a Chiloé. Ja he contactat amb la Eli i el Juan, els amics del Joan González (just avui i ha costat!), i m’esperen demà a Castro per passar el Nadal  a “El Cañazo” a Tenaun, un poblet tan petit… que segur que no tenen internet.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!