Lluitar, crear, construir!

Amb tot això de la
publicació del llibre no he tingut massa temps per escriure (quines
coses). Però avui no voldria deixar de parlar de la manifestació que
recorregué la ciutat de València el passat dissabte. No hi vaig ser
(tocàvem a Sant Celoni) però per les notícies, les fotos i les veus que
m’han arribat puc deduïr que fou extraordinària.

No és normal
que setanta, vuitanta o cent mil persones prenguen els carrers de
València un dissabte de novembre (com diu l’amic Partal, una xifra només superada per les manifestacions contra la guerra de l’Irac). Sobretot en un context tant
desfavorable com el nostre, on la poca vergonya dels mitjans públics
(Canal 9 només dedicà 35 segons ha parlar de la marxa)
només és superada per la de les autoritats (el president Camps ha
vinculat la manifestació a una suposada crispació contra Zapatero).

Però la nostra sort, o la nostra pena, és que en les darreres dècades hem hagut de multiplicar-nos als
subterranis mediàtics i des d’allà hem estat capaços de bastir un entramat
civil dur i resistent capaç d’aguantar el cop i créixer front
l’adversitat. Les coses com són. I la prova és que aquesta
massiva manifestació així com la resta de mobilitzacions de la
Plataforma per l’Ensenyament Públic contra les dèria de la Ciutadania en
anglès, han retornat l’esperança perduda a desenes de milers de
valencians que veiem com aquesta remor suma forces i creix alimentada
per la resta de calamitats en forma de polítiques de totxana i aparador
que la crisi actual està destapant.

Perquè al País Valencià ja no es tracta d’una qüestió de poder, de poder canviar l’actual estat de les coses,
sinó de necessitat, de la necessitat urgent de transformar-les. I és
aquesta urgència la que ens empeny avui als carrers però, sobretot, la que continuarà empenyent a molts més en la batalla pel demà. Aprofitem-ho, doncs, i siguem protagonistes de l’assalt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!