Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
Ara fa uns mesos vam tenir la sort i el privilegi d’assistir a una activitat a l’escola pública del nostre barri, el col·legi públic Pare Català de Benimaclet. He de dir que sempre fa goig que et conviden a una escola però especialment si aquesta és la que està arrelada al barri on vius, en la què estudien els teus veïns, els fills dels teus amics o la teua pròpia família. I més, en una ciutat com València, tan aparentment perduda (i dic aparentment perquè a vegades et sorprenen dies com aquests i trenques amb el pessimisme crònic en què vivim instal·lats).
Vam quedar de bon matí, els Miquels, el Robert i jo al bar que hi ha just enfront de l’escola. Allà ja ens vam sorprendre els nous murals que decoren la façana, amb aquelles frases que esperonen als menuts a conquerir allò que somien. La sorpresa gran, però, estava dins les aules. Allí ens trobàrem amb una cinquantena de xiquetes i xiquets del nostre barri que ens reberen a base de riures, crits i aplaudiments. Aquests moments són emocionats de veritat. T’omplen d’energia. Més encara quan comproves com aquestes feres amb cos de nans són capaços de cosir-te a preguntes una darrere l’altra sobre temes diverses de les nostres vides, cançons i compromisos. Ens interrogaren sobre com funciona el grup, com ens ho fem per escriure les cançons o com hem aconseguit arribar allà on creuen que hem arribat. Lluny de fer una conferència, però, vam intentar establir una conversa entre amics, un diàleg a cinquanta bandes on els vam voler animar a ser crítics i valents, a preguntar-se contínuament el perquè de les coses, a tenir personalitat, a formar-se per decidir per ells mateixos (que és l’única forma que tenim de sentir-nos lliures).
La festa va acabar amb unes quantes cançons cantades a pulmó entre totes i tots i amb l’ajuda inestimable del guitarrista Àlvar Carpi i d’uns mestres admirables. No faltaren les abraçades, les fotos i els regals, per part d’alumnes i professorat, en una jornada oberta de bat a bat als sentiments tenyits d’esperança.
(La foto és de l’Octavi!)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“lo han elegido libremente…” “…ha sido libremente elegido”
Jajajaja!!
Enhorabona una vegada més, companys!!
Fins aviat!!!
Milers de gràcies a tots quatre i també a tots els que ho varen fer possible, perquè va ser una experiència increïble, que va superar en escreix totes les expectatives que hi havien ficat. Esperem tindre l’ocasió de poder-lo repetir més endavant, perquè encara ens queda un bon grapat de seguidors vostres a l’escola que es varen quedar fora aquesta volta. Obrint Pas sempre!
Gràcies per fer-me viure amb la vostra música!!! =)
Xavi, per cert, el teu llibre magnífic! ple d’emocions increïbles!
Moltes besades des de Mallorca!!!
Carmen.
Hola, deu ser del tot emocionant experimentar aquesta sensació, més encara com tu dius, a València i la situació que es viu. Però el que és totalment desmotivant, desil·lusionant i decepcionant, és que t’ocòrrega el contrari. Tota la vida estudinat en valencià en llocs públics, amb l’oferta que es requeria etc, per acabar aplegant a l’universitat i trobar-te amb que tot allò era una falsa alarma, perquè, què fas si un mestre el diu que “a pesar de haber nacido en Valencia, mi madre es navarra y mi padre murciano, no tengo el valenciano como lengua vehicular, por tanto quien quiera utilizar el valenciano como arma ideológica agradeceria que se lo ahorrase”, tot açò acompanyat dels corresponents “que cada uno se exprese en el idioma que le resulte más cómodo” perquè directament haguera sigut per enviar-lo a la presó….en fi…són petits cops que rebs sense esperar-te’ls i m’apetia compartir en un lloc com aquest.
Salut!
Per què vivim instal·lats al pessimisme? Tenim el futur davant nostre representat en tots eixos xiquets, en els nostres fills. Tot canviarà a millor el día que ens desempelloguem d’eixe pessimisme crònic que se’ns atribueix a nosaltres, els valencians/es, i comencem a defensar i creure sense complexos la nostra identitat enfront de la mediocritat que ens impossa Espanya, que ens té infectats. En aquest resorgiment, en aquesta il·lussió, en l’encoratjament, vosaltres, Obrint Pas, heu fet molta feina. Vosaltres i tota la resta de grups i cantants actuals i passats que ens il·lumineu amb l’exemple. Gràcies a tots i salut!