Lluitar, crear, construir!

A propòsit de la polèmica que aquests dies s’ha generat entorn la figura de Companys així com les fosses comunes
i la resta d’atrocitats de la dictadura, rescate una carta que em va
enviar la Neus, una jove d’Alzira, després del concert d’Alacant i que resumeix els sentiment
d’impotència i ràbia que molts sentim davant la vergonyosa passivitat exercida per l’estat durant tres dècades de democràcia.

Fets com els que ens explica la Neus, el drama viscut al port d’Alacant o al camp de concentració d’Albatera (que han estat recollits en el llibre ‘Una presó amb vistes al mar‘ de José Miguel Santa Creu) són part d’una història de sang i plom que se’ns ha ocultat,
sobretot al País Valencià, i que molts hem descobert gràcies als
testimonis dels nostres avis i àvies, els mateixos que ens han ensenyat el valor de la lluita i la
dignitat de la derrota:

“Hola a tots,

La
veritat és que aquests dies he tingut l’oportunitat de parlar amb
alguns de vosaltres, però es que després del concert i amb l’emoció que
se sent, no he sigut capaç d’agrair-vos les vostres paraules entre
cançó i cançó.

Tots els vostres concerts m’emocionen… però
en aquest, quan féreu referència a Alacant dient que era “l’últim
bastió de la llibertat”… em va tocar molt de prop ja que el pare del
meu iaio quan hi anava a fugir del feixisme, com tanta gent
repúblicana, el tancaren al camp de concentració d’Albatera i un temps
després l’afusellaren a Alzira (el meu poble).

Diumenge, en
tornar del concert vaig córrer a contar-li-ho al meu iaio, el
qual s’emociona amb les vostres cançons i agraïx que hi haja gent que
segueix lluitant per un món millor.
 
P.D: Per fi heu aconseguit
cantar “la manta al coll” a la platja del Postiguet (després de tantes
barreres i tòpics com heu trencat era impossible que Alacant se us
resistira!).
 
Salut!
 
Neus.“

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!