Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
Els presidents de govern espanyols, pel que es veu, prefereixen que continuï el degoteig de víctimes del terrorisme abans que reconèixer el dret d’autodeterminació dels territoris que manté sotmesos. Tant se val si governa el PSOE com si ho fa el PP. El nacionalisme espanyol és irracional, tan irracional com ho pugui ser el terrorisme. Ja sé que Zapatero no és qui ha posat la bomba d’aquest matí a Barajas, però al cap de tants mesos que ETA fes el pas i deixés la pilota a la teulada del govern espanyol, tot està per fer i tot plegat sembla impossible. Evidentment, m’afegeixo als qui diuen "en el meu nom sí". I sobretot m’agradaria que a Catalunya es posés el debat de l’autodeterminació damunt la taula. Crec que si la societat civil es manifesta massivament pel reconeixement d’aquest dret a Catalunya i al País Basc farem una gran pressió per la pau. Espero que trobin els desapareguts de l’aeroport de Madrid. Altrament, la ràbia contra l’irresponsable que governa Espanya serà immensa. Cal tenir present que aquí ja coneixem el seu tarannà de copet a l’esquena des que va dir que aprovaria l’estatut que sortís del Parlament. Avui podeu llegir a El Singular Digital una notícia que és tot un poema: Zapatero diu a Montilla que el decret del castellà no vulnera l’estatut. I a la foto, el copet a l’esquena. Ja n’hi ha prou. Prou i prou!
Espero que l’atemptat d’avui no sigui la fi de la treva, tot i que estic convençut que el govern espanyol s’hi agafarà com una excusa perfecta per dir que no hi ha res a negociar mentre hi hagi violència. De moment hi ha marge per a l’optimisme: les primeres declaracions d’Otegi no han estat una confirmació de la ruptura de negociacions. Si haguéssim arribat a aquest punt en què ETA ha necessitat una demostració de força després d’unes demandes inassolibles per part de l’organització terrorista, la percepció seria ben diferent. Però hi hem arribat perquè el govern espanyol no ha volgut fer el pas més senzill: reconèixer el dret de decidir.
Mentrestant, esperem llegir reaccions (com aquesta d’en Marc Espasa, aquesta de L’ombra de l’hegemó o aquesta d’Antoni Garcia) de la blogosfera sobiranista a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Com també esperem les cròniques de la manifestació de Palma i de tots els actes d’avui i de demà. Mentre els mitjans de masses continuïn servint la informació de manera interessada, els blocs continuaran erigint-se en una plataforma lliure. Tenim els mitjans per omplir de continguts la XBS. Obriu un bloc, opineu i informeu.
Per cert, la senyera és una adhesió a la proposta de Gabriel Bibiloni. Els Països Catalans es fan dia a dia i persona a persona.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els catalans hem de tractar el conflicte basc com un afer estranger més, igual que tractem el conflicte de Còrsega o el de Txetxènia. Menys mirar els bascos, que ens perjudica molt i no en treurem res de profit.
Molt bon article, Xavier. Expresses serena i clarament el que molts pensem i no trobem reflectit en els mitjans de comunicació tradicionals.
Salut i Feliç Any Nou!
Això com altres reconeixements em sembla que els haurem d’exigir els moviments socials. Perquè sembla que partits i mitjans d’informació estan ben embolicats mantenint amnèsies, entreteniments, i oblits, per exemple.
Però crec no és sobrer que assenyali que, a banda de la feina que haguem de fer la societat civil, el president espanyol, i el català, han de reconèixer aquest dret (i una bona normativa sobre referèndums, campanyes i respecte ciutadà que l’hauria d’acompanyar).
I que alhora han de deixar d’enganyar pel que fa a conseqüències, implicacions, trampes polítiques, embolics dialèctics, etc., que suposen la negació d’aquest dret bàsic.
Sinó que es deixin de dir demòcrates.
dir allò que vol defensar sobre el dret d’autodeterminació. Diu que "que
no existeix"; i suposo que es refereix a que és la autodeterminació la
que no existeix, i de passada ens pregunta que on veiem el problema! I ho corejaren
fa poc al Congreso amb el PP.
Ens hauria d’explicar què vol dir aquesta idea al costat del compromís que té
amb els drets bàsics i amb la democràcia; com ho lliga amb evidències contràries
(polítiques, històriques; o simplement perquè sense aquest dret -i el què
implica, necessita, propicia, etc.- es violen uns quants dels drets humans més
bàsics.); i com no veu que això deixa sense ni un mínim de serietat el discurs
polític.
Jo suposo que vol dir que no existeix perquè mira d’estalviar-se que veiem clar
quines coses calen per a negar-lo. Però diria que no va aconseguir convèncer
ningú (excepte als del PP, que amb això, com en general en el tracte a
Catalunya, fan comparsa). Res de nou aquí.
Respecte al decret del castellà estic amb tu en que ja n’hi
ha prou. Que callin una mica els polítics, i que ens expliquin només la part
que els toca sobre aquest tema; que entenc serien coses relacionades amb algun
manual d’invasió; genocidi d’una llengua; o com fer metaciència
política.
Penso alhora que algunes informacions sobre aquestes i altres pràctiques d’un estat
contra un poble poden ser de molt d’interès per a estudis filològics i de
filosofia del llenguatge.
Al seu costat podríem posar algunes observacions fetes des del terreny de la
informació, comunicació i domini de la opinió. I diria que queda
desmuntat amb poc temps els discursos per molt reials, estatalistes,
legalistes, o altres istes que ens presentin.
Per altra banda espero que no acabi la treva. I fa un parell de dies pensava
que podem afavorir l’aclariment de la situació si posem sobre la taula el debat
d’autodeterminació al nostre govern. A banda de pel què representa en el
panorama polític, penso que és un benefici per un situació de pau si acabem amb
els abusos, negacions, i altres menes d’atacs que la situació present propicia,
alimenta i permet.
El govern no és una empresa; es forma pels vots dels ciutadans. Era una evidència que un govern Montilla tindria una actitud submisa (Montilla va iniciar des del PSC la presentació d’esmenes a Madrid per retallar l’Estatut, el govern del PSOE del qual formava part el va acabar d’esquilar, fou Solbes la cara visible però un govern és un ens d’actuació políticament solidària basat en un projecte, no són ministres que van per lliure i per això hi ha el consell de ministres). Per tant si se l’ha votat, serà que és el que vol la gent: submissió. Jo sóc sobiranista però mentre el tripartit continuï sent l’aposta de la majoria de catalans, i mentre les opcions independentistes no submises que voto segueixin sent extraparlamentàries, hauré d’esperar. Prou? Prou perquè, si cada vegada consoliden més el seu poder? Prou serà quan el poble deixi de donar-los els vots per governar.