Continuem acumulant “dies històrics” i ara toca viure el “divòrCiU”, tal com he vist que algú ja s’hi referia. Trencada definitivament la federació ara que Josep Rull ja ho ha dit en compareixença pública i tot, s’obre una altra etapa dins del procés i és bo que puguem analitzar què pot canviar, perquè altres vegades que han canviat coses no sempre ho hem sabut interpretar. Per exemple, a les darreres eleccions al Parlament Europeu van canviar coses, però nosaltres, com a país, com a suma de ciutadans individuals, no les vam saber analitzar prou bé (o alguns motors de generació d’opinió no van voler que ho analitzéssim del tot i van dirigir el debat cap a altres “prioritats”) i ara hi ha qui es queixa del que ha votat la gent a Barcelona. No hi insistiré més perquè els qui us preneu la molèstia de llegir aquest blog ja sabeu de què parlo.
“Tots amb el President!” Aquesta consigna no és nova. Ja la vam veure irrompre amb una intensitat que anava més enllà del que es pot considerar natural en qualsevol ciutadà quan Mas va tornar de la reunió amb Rajoy el setembre de 2012. Des d’aleshores, unes quantes persones de les que “remenen les cireres” han vist com un gran actiu el fet que, en aquest moment de la nostra història, la presidència de la Generalitat estigui en mans de la persona que CiU ha proposat com a cap de llista des que Jordi Pujol es va retirar. S’ha insistit molt a denunciar allò que se’n diu el “partidisme” amb la idea que entre l’espai institucional encapçalat pel MHP Artur Mas i l’espai de l’independentisme transversal que representen l’ANC i Òmnium es podia fer la pinça a tot allò que hi hagués al mig. I com que va funcionar (fins a les eleccions europees semblava que no prou, però amb el 9N se’n van sortir millor) ho van potenciar. De fet, en la gestió post-9N aquest element presidencialista hi té un pes claríssim. I ara, amb la ruptura de CiU, arribarà un nou impuls d’aquesta estratègia. Aviat, molt aviat, començarem a menjar-nos petites dosis diàries de la llista del president.
Jo espero que faci la millor llista possible i que arreplegui tants vots com pugui de cara al 27S, perquè en unes eleccions plebiscitàries el que compta no és qui guanya sinó que hi hagi la majoria que ens cal per començar a exercir la independència. Ara, crec que és poc honest fer veure que aquest espai que encapçala el MHP Mas és un espai neutre. Una cosa és que sigui el president de tots i que ens tingui al seu costat com a figura institucional, però una altra de ben diferent és fer veure que no té ideologia, que no és ni de dretes ni d’esquerres, perquè si avui presideix la Generalitat és perquè el 2012 era cap de llista de CiU, una federació que, per cert, avui ja no existeix . En aquest matís tan important és on els propers mesos es jugarà la partida de la confusió i veurem que moltes persones donen suport al president de la Generalitat assumint que ho fan, pretesament, des de la neutralitat, des de l’apartidisme, des de la manca d’ideologia. Tothom és lliure de donar suport a qui vulgui i de comprometre’s amb qui vulgui, però la neutralitat del president de la Generalitat és un supòsit tan qüestionable com aquell altre que des del 2003 deia que havia de governar la llista més votada.
Aquest espai de neutralitat del MHP Mas serà una de les claus del procés de refundació de CDC, que no és cert que es deixi per després de la independència. Una cosa són els congressos i processos formals que es puguin fer, però el partit ja fa temps que mou fils i que pensa estratègies per poder fer la refundació formal en les millors condicions possibles i és evident que tenir el seu candidat al capdavant de la Generalitat en unes circumstàncies tan especials té uns avantatges que no deixaran escapar. Per tant, el 27S els cal posar tota la carn a la graella perquè si la llista del President en surt ben parada la refundació culminarà amb èxit i segurament serà CDC qui governi les primeres legislatures del nou Estat català.
Perquè això sigui possible, CDC necessita assegurar-se la centralitat, situar-s’hi i no moure-se’n per quan finalment el paraigua del MHP Mas es retiri. Aquesta centralitat és la clau dels propers anys i ara mateix ens l’estem disputant ERC i CDC. Per això dilluns Josep Cuní va posar en marxa totes les seves estratègies per empènyer ERC fora d’aquest espai, sigui a través d’una tria de missatges sobreimpresos que tothom va adonar-se que era escandalosament intencionada, sigui a través del to irònic amb què acollia allò que a mi em sembla una obvietat i una gran sort: que ERC intenta arrossegar CiU a posicions de justícia social i l’esquerra no independentista a posicions més favorables a la independència.
Serà difícil contrarestar aquests esforços que vénen de totes bandes i que volen desgastar ERC per assegurar que sigui CDC qui ocupi aquesta centralitat. En aquest sentit, fins i tot un debat com el que va muntar Vilaweb amb Artur Mas i David Fernàndez per celebrar els 20 anys no és innocu. La jugada passa per la CUP, és clar que sí, i per tot allò que pugui restar força a ERC des de l’esquerra. La jugada passa (i potser es culmina) per la famosa, esgotadora i potser encara no prou enterrada “llista única”, que ara, amb la ruptura d’Unió, moltes veus tornen a treure, perquè tant si l’aconsegueixen com si no, el mer fet de parlar-ne tot el dia ja ajuda a desplaçar ERC de la centralitat i a fer-nos aparèixer com els “partidistes”. Fixem-nos, però, que rarament s’inclouen referències a la CUP quan es parla de la llista única. La CUP tampoc ha cregut mai en aquesta via, però els retrets sempre han estat exclusivament cap a ERC.
I tot això, a cent dies de les eleccions que ens han d’obrir les portes de la independència. La batalla serà dura i si el final és feliç, francament, l’enhorabona al guanyador, sigui qui sigui. Ara bé, a mi m’agradaria que el nou país s’erigís sobre unes bases sòlides, al més sòlides possible, i això passa per una àmplia majoria que tingui molt de criteri i una gran capacitat d’anàlisi inversament proporcional a la seva vulnerabilitat davant les forces manipuladores. Si tots plegats fem aquest esforç, segur que el país naixerà sa i fort, perquè vénen més temps difícils i aquesta ha de ser la nostra fortalesa: la gent. Ja sé que fins ara tampoc no ha estat fàcil ni per la crisi econòmica ni pels esforços que hem hagut de fer per convèncer la majoria que avui tenim, però si el 27S guanyem (i podem fer-ho!), caldrà construir un estat. I, a més d’independent, jo el voldria sa, molt sa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!